Brillant. Magnífic. Formidable. Així és Couleurs de l’incendie (Els colors de l’incendi), la segona part de la trilogia iniciada amb Ens veurem allà dalt. Pierre Lemaitre torna la encertar de ple amb una obra que, tot i que comparteix protagonistes amb l’anterior, té un aire tot diferent.

Així, doncs, en aquest llibre retrobem la Madeleine, l’hereva de la família Péricourt. També hi retrobarem el senyor Dupré, antic subordinat de l’exmarit de la Madeleine. Ells dos són l’ànima d’aquest llibre tan ben trenat que, tot i tenir més de 500 pàgines, m’he llegit en tot just 4 dies. I és que un cop te’l comences a llegir no te’n pots desenganxar.

Tot comença amb l’enterrament de Marcel Péricourt, el pare de la Madeleine. Aquí veurem com van fent acte de presència els personatges principals, des de Gustave Joubert fins a l’André Delcourt, passant per la Léonce Picard i en Charles Péricourt. Tots ells fan una cosa o altra que afectarà la vida de la Madeleine. I la primera cosa que passa és que el seu fill, en Paul, de 7 anys, es tira daltabaix d’una finestra.

Ah, la Madeleine… aquí s’inicien les seves desgràcies. Al principi, és una bleda solellada, una toia de concurs, una fava. A tot diu que sí, firma tots els papers. Només està pendent del seu fill, i no és ni capaç de preveure els aspectes més pràctics, com ara comprar una cadira de rodes. És rica, i ja té gent que ho fa, tot això. És rica, i ni s’imagina que un dia pugui deixar-ho de ser.

Quins són els couleurs de l’incendie?

Per tot això, quan veu que les coses no van bé i que no podrà mantenir el statu quo, ha de fer el cor fort, començar una nova vida i buscar aliats. I aquí entra en Dupré.

A partir d’aquí, el llibre entra en una espiral d’acció que us portarà fins on no us imagineu. Per exemple: no us perdeu l’evolució d’en Paul, que quan comença la novel·la tot just té 7 anys i és un ocellet espantadís. Ell i sa mare faran camí i s’espavilaran. No us dic fins a quin punt, que us xafaria la història!

Les 530 pàgines de la versió francesa es fan curtes, no ho dubteu. Si podeu llegir en aquest idioma, endavant (en trobareu una mostra a la web de l’editorial Albin Michel). Si no, prengueu paciència perquè sembla que Bromera la publicarà en català l’any que ve. Encara que sembla molt enllà, el temps passa volant i el tindreu a les mans abans del que us penseu. Mentrestant, si encara no us heu llegit Ens veurem allà dalt, feu-ho. També us podeu llegir aquesta entrevista amb Pierre Lemaitre (en francès).