Tenim pràcticament a sobre el dia màgic de Reis, i segur que teniu pensat regalar mooolts llibres. O voleu que us en regalin molts. I també és segur que heu vist llistes de recomanacions moooolt completes. Jo, com altres vegades, prefereixo recomanar-vos autors que m’agraden en lloc de recomanar-vos llibres concrets. Aquí teniu una llista d’idees de lectura per als Reis:

• Mercè Rodoreda
• Jaume Cabré
• Jo Nesbø
• Andrea Camilleri
• Zadie Smith
• Toni Morrison
• Colson Whitehead
• Yan Lianke
• Yu Hua

Aquest any hi ha novetat: us deixo els enllaços a algunes llistes d’Spotify, per si voleu acompanyar tota aquesta lectura amb bona música. La majoria són meves; si no, ja us ho indico (atenció: són llistes que van evolucionant). Trobareu els enllaços al final de cada apartat.

A continuació comento la llista, i us guardo una petita sorpresa per al final (no feu scroll down, que us veig!).

Els de casa

Sí, començo escombrant cap a casa. Cap dels dos autors que recomano ha publicat res de nou enguany (ella, per motius evidents), però són un fons d’armari molt sòlid que no s’ha d’oblidar mai.

Aquest any estic recuperant la benvolguda Mercè Rodoreda, que sempre m’ha recordat la meva àvia. Nascudes el mateix any, amb el mateix pentinat i un somriure similar, i totes dues vinculades a Sant Gervasi. De Mirall trencat en parlarem ben aviat aquí al blog, i us ja us dic que alguns passatges m’han recordat Incerta glòria, de Joan Sales, de qui tinc previst llegir El vent de la nit en aquest any que està a punt de començar. Però el meu preferit, de moment (em falten Aloma i El carrer de les Camèlies) és La plaça del Diamant. I és que jo sóc de Gràcia i visc, precisament, a la plaça que surt al llibre.

Pel que fa a Jaume Cabré, a part de recomanar-vos la meravellosa Les veus del Pamano, que ens porta a un poblet del Pirineu i als ajustaments de comptes posteriors a la Guerra Civil, us diré que té una petita joia que es diu Senyoria i que ens porta a la Barcelona del segle XVIII, just després de la destrossa de l’11 de setembre. No oblidem Victus, de l’ínclit Sánchez-Pinyol, però és que ningú no s’ha preocupat mai de saber què ha passat després de la desfeta. També us recomano, tornant a Cabré, la trilogia del Llibre de Feixes, uns magnífics relats ambientats a principis del segle XX.

Música per acompanyar:

• Rock català: bé, no només hi ha rock, però la majoria són els clàssics del 90, que van rebre aquest nom. Visca els pets i les llufes! (I Girona més! 🙂

Groc i negre

Sí, els dos següents de la llista d’idees de lectura per als reis són escriptors que es dediquen al que podem anomenar “novel·la policíaca”, però amb tonalitats ben diferents. Com ja vaig dir en una entrada anterior, Nesbø és un dels representants del noir nòrdic, una mena de relats on la violència no es fa esquiva, el protagonista principal (en Harry Hole) brilla per si sol i, encara que hi ha tot d’actors secundaris, no li fan ombra. I parlant d’ombra, solen ser relats obscurs, marcats, segurament, pel fet que passen en països en què a l’hivern hi ha ben poques hores de sol.

A mi m’agrada llegir-me les sèries des del primer volum, però en el cas de Nesbø i Hole crec que podeu anar directament al segon, Escarabats. Si al receptor del regal li és igual llegir una cosa abans de l’altra, aneu directes a El ganivet, que és l’últim i el més bèstia. Si voleu regalar dos llibres, podeu optar pels dos últims (La set i el ja dit El ganivet) perquè estan molt relacionats o podeu triar l’últim i tirar per El pit-roig, que tracta un tema que aquí coneixem poc: els nazis a Noruega durant la segona guerra mundial.

A l’altra banda de l’espectre de coloraines que ens ofereix el gènere policíac ens trobem Andrea Camilleri i el fantàstic Salvo Montalbano, un personatge que he descobert aquest estiu i que em té totalment captivada. A Itàlia, d’aquest tipus de novel·les, se’n diu gialli (literalment, grocs), i és ben bé que són diferents de l’oferta nòrdica.

A diferència del Harry Hole que ens retrata Nesbø, un detectiu poc refinat i amb problemes d’addició a l’alcohol que sempre té un problema o altre, podríem dir que en Montalbano és un home feliç, que viu la vida. Gaudeix del menjar, del clima de Sicília, de la migdiada, del mar… Una altra cosa que tenen de diferent és que els relats de Montalbano són de tipus coral, i hi ha tot un seguit de personatges que, tot i orbitar al voltant del protagonista, aporten molt a la història. Aquí la meva recomanació és que comenceu pel primer (oju, que n’hi ha quasi 30!) i aneu fent. Si llegiu en italià, trieu la preciosa edició de Sellerio Editore. Si no, les traduccions de Pau Vidal m’han dit que són boníssimes.

Música per acompanyar:

• Música electrònica nòrdica: sobretot, música sense veu, descoberta a través d’altres usuaris de l’Spotify. Ja veureu com us ajuda a concentrar-vos. 🙂
• Música italiana: aquí hi trobareu música pop i indie ben actual. Els Ex-Otago, Francesco Gabbani, Mahmood (aquests dos, representants a Eurovisió) i altres joietes. No us perdeu Cosmo i Coez i… Achille Lauro! (a estones, el seu look em recorda el Bowie més iconoclasta… vagament, eh!).

Els anglosaxons

Continuo la llista d’idees de lectura per als reis amb Zadie Smith, britànica de mare jamaicana, i dos autors afroamericans, Toni Morrison i Colson Whitehead. Smith va saltar a la fama amb White teeth (Dents blancs), que és absolutament recomanable, i també té històries molt lloables com ara el relat curt The Embassy of Cambodia i NW, que he après a valorar amb el temps. Per altra banda, aquesta tardor ha publicat Grand Union, un recull de relats que fa molt bona pinta (però que encara no m’he llegit).

No he volgut passar per alt Toni Morrison, que ha mort l’estiu d’aquest 2019. Es tracta d’algú que, per a mi, té un carisma especial i una potència narrativa fora de dubte. El llibre que més m’ha agradat és Song of Solomon, que vaig llegir en temps anteriors al blog, però també us recomano God Help the Child. O, de fet, qualsevol de les obres que ha escrit.

Vull parlar-vos, també, de Colson Whitehead. Potser sóc massa agosarada, però crec que és un digne hereu de Morrison. Segurament no té el mateix liricisme que ella, però té una veu potent, segura i molt addictiva. És com si el sentissis parlar. Jo, de moment, només li he llegit dos llibres (però en llegiré més, segur!). Per una banda, teniu The Underground Railroad (El ferrocarril subterrani), que trobareu en català amb traducció d’Albert Torrescasana, publicat per Edicions del Periscopi. Per una altra, hi ha The Nickel Boys, que publicarà en català la mateixa editorial més endavant del 2020, amb traducció de Laia Font, i del qual parlarem d’aquí a un parell de setmanes (5 estrelles, ja us ho avanço). Totes dues són “captures de pantalla” brutals de la història afroamericana, des de l’esclavatge de la primera obra fins als maltractaments de la segona.

Com a contrapunt final d’aquest apartat anglosaxó tan africà que m’ha sortit, cal esmentar Kent Haruf, que ens porta a Colorado amb la deliciosa trilogia que dedica al poblet (imaginari) de Holt: Cançó de la Plana, Capvespre, Benedicció. Comenceu per la primera i aneu fent fins al final. A diferència de Whitehead, que és com un torrent que arrossega tot el que es troba per davant, Haruf té una veu plàcida i suau que flueix lentament per les immenses planes del cor d’Amèrica. Aquestes tres obres de Haruf estan traduïdes per Marta Pera Cucurell i publicades per Edicions del Periscopi.

Música per acompanyar:

• Música negra: Gregory Porter, clàssics de la Motown… (sí, us n’hi he colat un de l’Amy Whinehouse, però es diu Back to Black!).
• Brit pop del bo: música des dels 90 fins ara, amb Oasis, Blur, Pulp, Blossoms, Kasabian…

Els xinesos

Sí, sóc un plom. Sempre us recomano els mateixos dos. Però és que, per a mi, tots dos són dignes de Nobel (juntament amb Cabré), sobre tot Yan Lianke, a qui alguns anomenen el García Márquez xinès. He de dir que tots dos autors tenen una habilitat especial per criticar coses que passen a la Xina, i això fa que les seves obres no sempre es puguin comprar al seu propi país.

No tenim gaires traduccions d’ells al català. De fet, només tenim traducció de El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat per Males Herbes i traduït per Carla Benet Duran, guanyadora de l’últim Premi de Traducció Marcela de Juan. Aquest volum és petit però molt potent, i és totalment recomanable si us agraden les emocions fortes. En canvi, en castellà tenim més opcions d’obres de Yu Hua, i jo us recomano de totes totes Brothers, una sàtira sense pietat de la societat moderna. He de dir que es tracta d’una traducció indirecta i que, si vosaltres o el receptor del regal podeu llegir en francès, us recomano que ho feu perquè sí que és directa. També és molt recomanable ¡Vivir!, de la qual se’n va fer una pel·lícula, amb traducció d’Anne-Hélène Suárez.

Pel que fa a Yan Lianke, no cal que el busqueu en català. No hi és. Això sí, en castellà hi ha diverses traduccions de les seves obres més importants. La part més grossa l’ha fet Automàtica Editorial, que n’ha publicat quatre novel·les amb la traducció magnífica de Belén Cuadra Mora. Val la pena llegir-se’ls a poc a poc, gaudint de la manera en què s’explica la traductora, que és simplement meravellosa.

Els que m’agraden més són Días, meses, años, una història molt curta i molt emotiva, i Crónica de una explosión, dedicada al desenvolupament desenfrenat. Si us interessa més la faceta més documental de l’autor, trieu Sueño en la aldea Ding, dedicat a l’epidèmia de sida que es va produir en determinades parts de la Xina a causa de la venda de sang en males condicions (d’aquest en parlarem el primer dimarts de gener, sota la rúbrica Caràcter xinès).

I vosaltres direu… com ho sap, aquesta, quines obres de literatura xinesa hi ha publicades en català i quines no? O en castellà? Doncs perquè hi ha una fantàstica base de dades d’accés públic on estan registrades totes les traduccions del xinès a aquests dos idiomes, que ha elaborat el TXICC, un grup d’investigació de la UAB dedicat a l’àmbit de la traducció del xinès al català i al castellà. Jugueu-hi i descobrireu més coses per llegir!

Música per acompanyar:

• Heibao: grup de rock xinès; els trobareu pel nom anglès, “Black Panther”.
• Indie Rock chino: aquesta llista és de “El Gato Chino”, i encara no l’he poguda explorar a fons…

Sí, sí, però… i idees de lectura per als reis concretes?

I aquí està la sorpresa. Havia dit que no recomanaria llibres concrets, però… si heu arribat fins aquí buscant una recomanació concreta, potser us l’heu guanyada, no? Us ho aboco a raig, perquè si m’allargo gaire més ningú no em llegirà.

• El camí dels esbarzers, d’Alba Dalmau (Angle Editorial).
• L’últim amor de Baba Dúnia, d’Alina Bronsky (Les hores).
• Desig, de Richard Flanagan (Raig Verd).
• Shakespeare, traducció de Joan Sellent (Núvol).
• La mort lenta, de Xavier Mas-Craviotto (L’altra editorial).
• Our House, de Louise Candlish.
• Juny, de Gerbrand Bakker (Raig Verd).

Totes aquestes obres s’han ressenyat en aquest blog, o sigui que només cal que feu clic a l’enllaç de cada nom i saltareu a l’entrada corresponent, on podreu veure què en penso.

Bon any i bons Reis!