I, tot de cop, aquest llibre té molt més sentit del que em pensava. Tot seguit teniu l'entrada tal com la vaig escriure fa algunes setmanes, però volia dir-vos que, ara que estem tots tancats, m'he connectat automàticament amb El pes de la neu, on un noi està aïllat (confinat?) en un poblet.
El pes de la neu et captiva des de la coberta, pràcticament blanc sobre blanc. És, decididament, una de les millors cobertes d’Edicions del Periscopi i Tono Cristòfol. Tot seguit, quan obres del llibre, el que t’enganxa és la història, escrita per Christian Guay-Poliquin i traduïda per Anna Casassas.
No és un llibre on passin moltes coses, no. Més aviat és un d’aquells on passa poca cosa, com a la magnífica trilogia de Kent Haruf que ja hem comentat en aquest blog i que va publicar la mateixa editorial.
Així, doncs, el que ens trobem és un noi que ha tingut un accident i té les cames destrossades. Un home que l’ha acollit a casa seva i que en té cura. Un poble on no hi ha electricitat. Gent que vol marxar d’aquest poble i metres i metres de neu que ho envolten tot i fan pràcticament impossible marxar.
Qui és el noi? Per què és en aquest poble? Qui és en Mathias, que en té cura? Per què ocupen només una part de la casa? Com s’ho fa, l’autor, per aconseguir que a estones t’enlluerni la neu que es veu per la finestra?
I què collons són aquests números que hi ha com a títol de cada capítol? (No patiu, ho sabreu si llegiu el llibre.)
La calma…
M’ha agradat molt llegir-me El pes de la neu perquè, de tant en tant, entre Nesbøs i Camilleris, m’agrada llegir històries tranquil·les, que em deixin temps per pensar i que vagin donar la informació poc a poc, fent-me completar el puzzle a mida que avanço. I ha estat molt gratificant, també, perquè llegeixo pocs autors canadencs i aquest ha estat un bon descobriment que espero que continuem podent gaudir en català.
Mentrestant, us recomano que us el llegiu i que ho feu amb calma. Possiblement us serà més fàcil ficar-vos en la pell del protagonista ara que els dies no són gaire llargs i que fa fred (però un fred relatiu, és clar) a casa nostra.
L'illa deserta 
És un bon llibre, i sorprèn perquè realment hi passa molt poca cosa, però enganxa igual. Podria entendre que a alguna gent se’ls fes avorrit, però a mi em va agradar prou.
Hola, XeXu!
Sí, hi ha llibres com aquest que, tot i no ser trepidants, enganxen molt. M’alegro que t’hagi agradat! Alguna proposta de lectura per a aquests dies tancats?
L’acabo de llegir i jo també el recomano totalment, sobretot i especialment si t’agraden les històries tranquil·les.
Sílvia, amb el teu permís i el dels teus seguidors, cito uns retalls que per mi són pura delícia:
“S’inclina, es redreça i gira sobre ell mateix com si l’edat només fos una disfressa”
“… els camps van quedar empresonats sota les llambordes,…”
“La memòria li fallava i la veu se li perdia a mitja frase”
“Havia començat a somriure un altre cop i no manifestava cap intenció de tornar de la seva illa encantada”
No us perdeu la seva lectura.
Hola, Josep Miquel,
M’alegro que t’hagi agradat. Veig que estàs aprofitant el temps de “tancament” per avançar feina! Continueu llegint i cuideu-vos molt!
Retroenllaç: Les ombres fugaces, Christian Guay-Poliquin – L'illa deserta