Una bondat complicada no és el primer llibre que la Miriam Toews escriu sobre els mennonites. I, sincerament, és un tema prou específic com per poder-se acabar repetint. Per aquest motiu, durant la lectura he tingut molt present l’anterior Elles parlen, que també vàrem comentar en aquest blog. La conclusió és que en aquesta ocasió l’enfocament és ben diferent.

En aquesta ocasió trobem una família que viu en un poble mennonita però que no acaba de seguir els dictats del dirigent religiós local, en La Boca, que és precisament germà de la mare (Trudie) de la protagonista (Nomi). El que veurem al llarg del llibre són els efectes de l’excés de religiositat (vaja, en podríem dir secta) sobre la família en qüestió, que no avancen en una única direcció, sinó que es bifurquen.

D’una banda, tenim la influència directa en la família, que poc a poc se’n va ressentint. Les relacions entre els dos germans, en La Boca i la Trudie, no són bones. De fet, ell és el causant directe del “cisma familiar” que ja ens trobem quan comença la història: la mare i la germana gran de la Nomi (Ash) han marxat de casa. Al poble, doncs només hi queden el pare (Ray) i la Nomi.

D’una altra banda, tenim l’esfondrament d’en Ray, que és profundament creient i no se sobreposa a la doble pèrdua de dona i filla. Així, coses tan bàsiques com cuinar o netejar queden en mans de la Nomi, que ja té prou feina per la seva banda. En Ray no és una ajuda a l’hora d’encarar el pas a adulta.

Finalment, doncs, tenim la Nomi, una noia de 16 anys que va a escola com qui afronta un repte, amb una actitud rebel. Surt amb un noi, en Travis, i no en fa una de bona. Es passa el dia voltant, si va a escola és amb actitud desafiant, flirteja amb les drogues… En el fons, el que li passa és que acusa la desaparició de dos referents importants, la mare i la germana gran, en un moment en què, precisament, està passant del món adolescent a l’adult, on entreveu un futur força negre.

He de dir que les històries del tipus coming-of-age no són gaire del meu gust, i que això ho té en contra el llibre del qual parlem. Així, doncs, he preferit centrar-me en la part que afecta la vida dels mennonites i anar comparant aquest llibre amb el que he esmentat més amunt, Elles parlen. I és ben bé que les coses no són blanc i negre, sinó que tot està ple de matisos. A Elles parlen veiem una societat que no només és religiosa en excés sinó que viu totalment tancada en si mateixa, en què les dones no tenen formació (no saben ni llegir) i estan totalment sotmeses a la voluntat dels homes. En canvi, a Una bondat complicada homes i dones van a escola i poden treballar fora de casa, les dones no estan dominades (almenys no ho sembla) i els joves tenen algunes vies de diversió que haurien estat impensables a l’altre llibre. Així, doncs, és com si Toews ens presentés la societat mennonita a través d’un vide de mil colors i l’anés tombant segons què ens vol ensenyar.

Atenció, però: les conductes que veiem al poble, al final, no són tan diferents de les que podríem trobar a casa nostra, per bé que al llibre es vegi tot més exagerat. No cal anar gaire lluny per saber que als pobles, o als barris en el cas de les ciutats, aquell que s’allunya de la “via del mig”, del que dicta la societat, pot ser bandejat i deixat fora del comú. I no és tan difícil: si hi penseu, segur que us vindrà algú al cap.

En resum, aquest llibre us pot agradar si us agraden les històries que il·lustren el creixement, el pas d’una etapa vital a l’altre. És interessant veure el comportament religiós, però trobo que en aquest cas és un element addicional, i que és més important el canvi de vida de la Nomi. Per la meva banda, esperaré a llegir-me Les tristes recances, que sembla d’una temàtica diferent, per acabar-me de fer una idea del potencial de l’autora. Tots tres els ha publicat Editorial Les Hores.