Feia temps que volia conèixer l’obra de la Jamaica Kincaid, o sigui que quan vaig tenir l’oportunitat de llegir El meu germà no vaig dubtar a fer-ho. És un llibre curt, amb una narració directa i sense complicacions, que es llegeix en una tarda. Si la tarda és llarga, és clar.

En aquest llibre, l’autora utilitza la mort del seu germà, l’any 1996, com a pall de paller d’un seguit de temes que tracta de manera breu i eficaç. Així, per exemple, arran de la malaltia d’en Devon veurem com la gent d’Antigua, aquesta petita illa del Carib d’on és Kincaid, s’enfrontava a aquesta malaltia: et converties en un pària, i ni els teus amics no et venien a veure. No és gaire diferent a com vàrem viure els inicis d’aquesta malaltia en altres llocs, és clar, però en aquest cas cal afegir-hi el mal estat del sistema sanitari i la manca de medicació, que l’autora portava des dels Estats Units (on ella vivia des de ja feia un temps).

Però no només això. En aquest breu volum veurem també la relació amb la mare i, de fet, amb els seus germans (que només ho són de mare). Relacions que ara es trenquen i ara s’arreglen, però que, en general, estan sotmeses a la figura d’una mare dominant i, en certa manera, manipuladora.

I, evidentment, veurem el procés d’agonia de son germà, que amb només 33 anys va morir de sida. Si llegiu el llibre, veureu la seva actitud davant de la vida i com la seva germana, tot i viure molt lluny, intenta seguir el seu cas. Es tracta d’una història emotiva i un retrat social a parts iguals, que ens porta molt lluny però que, en realitat, podria passar al costat de casa.

Ha estat una lectura pausada i veloç alhora (sí, és difícil d’explicar), que m’ha permès descobrir una autora a qui voldré continuar llegint. En tot cas, és un bon llibre per viatjar sense moure-us de la butaca!