Feia molt de temps que em volia llegir La promesa, de Damon Galgut. Concretament, des que van anunciar-la com a finalista del Booker Prize de 2021, premi que va acabar guanyant. Era un dels eterns pendents. Ara, amb la publicació de l’editorial Les Hores en català, ha sigut el moment de llegir-me’l.

Com a cosa curiosa, diré que em va cridar l’atenció que la traductora és l’Àfrica Rubiés Mirabelt, que ja havia traduït La veïna del costat, situada també a Sud-àfrica. Us pot semblar una xorrada, però em fixo molt en la feina i la selecció de traductors, i en aquest cas considero que l’ús d’una traductora que ja està familiaritzada amb el context del llibre pot aportar una qualitat interessant.

Com ja deveu saber, La promesa és la història d’una família sud-africana blanca que té una granja als afores de Pretòria. Aquesta història s’allarga durant diverses dècades, i el sistema que emplea Galgut per cobrir aquest període tan llarg sense haver de passar de puntetes o escriure un totxo és dividir-la en quatre parts, cadascuna de les quals narra un moment en la història dels Swart en què es troben a la casa familiar i reprenen temes pendents.

Aquesta família té una criada, la Salomé, a qui se li diu que tindrà una casa pròpia, amb terra pròpia. És una casa vella i rònega, amb forats al sostre i tot. Aquesta és la promesa del títol. Tan senzilla i tan significativa alhora, oi? Serà l’Amor, filla petita de qui va fer la promesa (i de qui la va fer fer), qui anirà recordant i reclamant (suaument) els drets de la Salomé. Passa el temps, però, i la promesa no s’acaba de complir. Com acabarà, la cosa? S’arribarà a dur a terme?

Sí, confesso que m’esperava una cosa més combativa. Acostumada a pel·lícules com Cry Freedom, sobre la figura de Steve Biko, creia que en aquest llibre el tema de l’apartheid tindria una presència més evident i constant. No ho entenia. Per això vaig voler assistir a la presentació del llibre que feia el mateix autor a Barcelona, i allà vaig poder sentir de primera mà les experiències que ell ha tingut i té a Sud-àfrica, així com les impressions que l’atmosfera social li causava de jovenet. En el seu cas, més que un enfrontament directe, sentia un ambient sufocant, una pressió indirecta però constant, que Galgut relaciona amb la religió calvinista: observació, compliment.

Potser és això el que fa que aquest autor, blanc, fill de família de classe mitjana, prefereixi presentar-nos una història familiar que, enlloc d’atacar directament l’apartheid, el fa servir de rerefons mentre desenvolupa altres temes com ara l’enfrontament generacional. I això no és baladí, perquè aquest enfrontament també s’aplica a les actituds davant l’apartheid: només cal veure com reaccionen a la promesa la Salomé o el seu fill, en Lukas. Les noves generacions volen canviar la societat, i ho volen fer des de totes dues bandes. La pregunta és: en una societat amb una ferida tan profunda com la sud-africana, ho aconseguiran mai?