Avui us vull parlar de “Patos, Newburyport”, de Lucy Ellmann. Són 1266 pàgines de llibraco, un torrent de pensaments imparable, sense punts ni salts de paràgraf, cosa que fa que, en realitat, cada pàgina valgui per una i mitja. Com us podeu imaginar, amb aquest panorama, no podia llegir-me’l tal qual, com si fos una novel·la molt llarga i prou. 

A Instagram ja hi havia algú altre que se l’havia llegit, o sigui que vaig seguir amb interès els avenços de la @bilbo_popins, que anava comentant el llibre a mesura que avançava, i veient els seus comentaris i la ressenya de la @llalli71, vaig pensar que havia de fer una lectura diferent, també perquè és un llibre que pesa molt i només el podia llegir a taula, amb un bon faristol.

Entre una cosa i una altra, vaig decidir llegir-lo només en caps de setmana, a casa. Per avançar, calia dedicar-hi estones llargues i concentració, i a fe de deu que era difícil trobar el moment! Potser per això he tardat cinc mesos a llegir-lo, però he de dir que ha valgut la pena: m’ho vaig prendre com un experiment (i crec que l’autora també) i he aconseguit arribar al final sense agobiar-me. Que sí, que podría tenir 300 pàgines menys, però crec que part del joc és que sigui un llibre llarg.

La protagonista té quatre fills i un marit que no para gaire per casa. Així doncs, tot el festival logístic li cau a ella. Ha passat un càncer i fa pastissos per ajudar l’economia familiar, i els ven i reparteix a diversos comerços de la zona. Tenen gossos, gats, gallines… la “diversió” en una casa així està assegurada, oi?

Doncs bé, entre nens i mascotes, el que llegim és el pensament fragmentari d’aquesta dona. Hi veureu què pensa del seu país, de qui els governa, de l’educació, dels seus fills, del paper de les mares i el poc reconeixement que tenen. Hi ha jocs de paraules, frases complexes i altres de senzilles, molta informació del context social i polític dels Estats Units, presència de la cultura pop (moltes referències cinematogràfiques). 

Aquest fil argumental de tant en tant (cada 50, 100 o 200 pàgines) té intercalada una història d’una lleona de muntanya (deu ser tipu puma) i els seus cadells. És el punt on aprofitava per parar i “colar” algun llibre entremig. 

Evidentment, cal esmentar el traductor, que ha fet una feina titànica traduint tot això. Aplaudeixo Enrique Maldondo amb les orelles, perquè les solucions que ha trobat en alguns punts són realment espectaculars. Quedeu-vos amb frases com aquesta: “De susto, desisto, desastre, de sastre.” o “Frango, fandango, tango, Tang, dinastía Tang, jarrón Ming…”  No vull ni pensar què devia dir a l’original!

Finalment, com que no tinc trama per explicar, us faig una llista de temes que van traient el caparró al llarg del llibre:

• Nocions d’història, moments i personatges de la lluita antiesclavisme.
• El tren subterrani (sí, el que esmenta Colson Whitehead)
• La història en què es basa la Casa de la pradera.
• Lluita armada contra l’esclavisme (coneixeu John Brown?)
• Les armes als EUA: a Ohio no hi ha registre d’armes ni control d’antecedents.
• La maternitat i la relació entre fills i pares.

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Un retrat de l’Amèrica actual com no me l’hauria pogut imaginar mai. I un joc addicional: anar mirant el puzle de la coberta i mirant quan surt cada cosa. El pitjor (o millor) de tot és que, en part, m’he reconegut en el fil mental d’aquesta dona que salta d’una cosa a una altra sense lògica aparent, i m’he adonat que jo també ho faig.

Si no us fan por els totxos i podeu combinar-lo amb altres llibres més finets, crec us pot anar bé!