No us enganyaré: no és la primera vegada que veig com una família angloparlant se’n va a viure en una illa grega. Sí, segur que us venen al cap els Durrell i la deliciosa sèrie (Filmincat) que ens mostra com aquesta família tan coneguda viu en un entorn que, a estones, els és inhòspit: no parlen la llengua ni coneixen les costums. Tot i així, ens dona una mirada amable sobre la vida d’aquests expats que compten amb l’ajuda del genialíssim Spiros.

Quan comencem a llegir A la recerca del lotus, sembla que la situació és similar. Tenim una família, la de Charmain Clift (l’autora), que decideix deixar Austràlia per anar-se’n a viure a Grècia, en una illa. I cap allà que se’n van. 

Després d’una breu estada en una altra illa, acaben fent arrels a Hidra, on volien trobar l’entorn adequat per dedicar-se a escriure (sí, era la seva feina, no és que s’il·luminessin just abans d’anar-hi). No tenen gaire diners, però, tot i així, decideixen comprar una casa i anar-la arreglant a mesura que cobren les feines que van fent. La intenció és bona, però crec que pequen d’optimistes, i sempre van molt justos de calers.

Sí, hi ha algun grec que els ajuda quan necessiten negociar (no parlen gaire bé l’idioma), però la seva vida es desenvolupa en un entorn bohemi d’expats que, per algun motiu que se m’escapa, se’n van a les illes gregues a viure feliçment. Alguns s’esforcen per integrar-se, altres viuen la vida tant de gorra com poden, però la visió que ens dona dels estrangers no és especialment bona. 

En el cas concret de la família de l’autora, veiem com la vida real xoca amb l’existència idíl·lica que preveien tenir. La bohemia inicial va degradant amb l’ús i abús de l’alcohol. Tenen deutes. Els nens van a escola i tenen problemes d’adaptació (o s’adapten “massa”: la filla mitjana només volia parlar en grec). Els amics marxen, la casa està decrèpita, altres estrangers no dubten a demanar-los diners…

Tot plegat els empeny a prendre una decisió: quedar-se o marxar? 

No he estat mai a les illes gregues, o sigui que no sé què tenen que motivi tant alguns a marxar cap allà. Però, sobretot, em sorprèn que gent que no parlaven l’idioma o tenien poca intenció de fer-ho (i ara no parlo únicament sobre els personatges d’aquest llibre) volguessin fer un trasllat tan llunyà i complicat en aquells temps.

En tot cas, és un llibre que es llegeix molt a gust i que realment és molt visual: durant la lectura m’ha semblat entreveure paisatges i carrers, i això sempre és molt agradable i interessant.

Realment, no sabria en quin gènere incloure’l. Potser “autobiografia novel·lada”?