Avui us parlo d’un llibre que queda totalment fora del que llegeixo habitualment. Es tracta de Lletres que parlen, un estudi que ens porta enrere en el temps, fins al naixement del català o, si més no, el naixement del català escrit.

Es tracta d’una peça que fluctua de manera imprevisible entre l’obra de divulgació, adreçada a un públic amb una certa formació però que no és especialista, i l’obra acadèmica pura i dura, pensada per a lectors familiaritzats amb el tema (i amb el llatí, la manera de classificar les peces documentals, etc.). Així, en certs moments, trobem que els autors fan valoracions totalment subjectives i (per a mi) fora de lloc en una obra d’aquest calibre, que queden una mica “cunyades” i fan pensar en una audiència amb pocs coneixements lingüístics, mentre que en altres casos es llancen a disquisicions erudites sobre textos en llatí sense ni tan sols dir-nos què significa el text citat.

Tot i això, goso dir que és un llibre interessant sobre la formació de la nostra llengua i, sobretot, sobre la manera en què va aparèixer en forma escrita. Com que no crec que faci cap gran espòiler, permeteu-me que tiri quatre pensaments a tall de resum:

• No ens vam llevar un dia i vam arrencar a parlar en català, així, de tirada: hi ha una evolució que ens porta del llatí que es parlava a les nostres terres fins a la llengua romanç (res de nou, això ja ho sabíem de l’institut).
• La llengua escrita apareix més tard que la llengua parlada, sobretot en el cas de les llengües romàniques: en una societat bàsicament analfabeta, els usuaris cultes de la llengua van escriure en llatí fins molt tard.
• Tot i que els autors defensen que el català apareix molt aviat, jo, veient els textos que hi ha en aquest llibre, reconec la meva llengua en textos de finals del segle XII. No està gens malament!
• Els copistes més preparats no només copiaven els textos que els encarregaven, sinó que actuaven com a autèntics filòlegs i no dubtaven a “millorar” el text (protocorrectors, potser?).
• En les investigacions d’aquest àmbit, és molt important saber si el text que s’està estudiant és l’original o si es tracta d’una còpia posterior, ja que això pot influir en les conclusions a què s’arribi.
• És una llàstima que el català no hagi conservat meravelles llatines com el participi de futur, que amb una sola paraula introdueix conceptes que per a nosaltres són una construcció de relatiu. Exemple: nascituros (els que naixeran, com a oposició a “nascuts”).

És molt interessant veure que, a part de la tasca ingent de normativització i ordenació de la llengua, es va haver de fer el mateix per uniformitzar la cal·ligrafia: us ho havíeu plantejat mai, això? I també és interessant veure que en cada zona/regió/país es va optar per una o altra escriptura, i segurament per això encara avui dia és relativament senzill identificar l’escriptura d’un angloparlant, un xinès o un francès.

I res més. Ha sigut molt bonic veure aparèixer topònims molt propers en textos de fa gairebé mil anys: poblets com Guissona, Concabella, l’Aguda, Peramola o Ponts ja existien el 1171. Tanco amb un error de transcripció causat pels pocs coneixements de llatí d’algun escriva: “Jo et batejo en nom de la pàtria, de la filla i de l’esperit Sant”.