Hi ha llibres que t’enganxen pel to. Per l’atmosfera. Per la manera com les paraules no només expliquen una història sinó que l’invoquen. Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell (editat per Males Herbes), és exactament això: una lectura magnètica que sembla que et llegeixi a tu mentre tu la llegeixes.

Aquesta és la història de la Rebeca, una dona que arriba a Ocata amb la seva família, un marit i dos nens petits, carregant una por que no sabem ben bé d’on ve. La casa nova, amb les seves parets recents i el jardí ple de flors, els veïns (la Camila, una dona amb aires de misteri; en Gregori, un home que sempre sembla estar observant; la petita Flora, que juga sola a l’escola) i el poble, tot sembla aparentment normal. Tot i això, la Rebeca té una sensibilitat especial i veu coses sota la superfície: conductes estranyes, mirades que parlen de secrets ocults, coses que no lliguen ben bé… Fins on arribarà, tot plegat? La seva ansietat, alimentada per petits detalls, la portarà a descobrir la veritat darrere d’aquest lloc que hauria de ser el seu nou inici.

Com ja em va passar amb Aioua, una de les coses que més he gaudit de la novel·la és la potència de l’estil de la Roser: t’arrossega. Escriu per fer-te sentir la incomoditat, el desig, el desconcert, la por. És una escriptura viva, gairebé orgànica, com si cada frase ens anés fent acostar a un lloc que no acabem d’identificar però que ens inquieta i ens captiva. A estones sembla que estiguem llegint una invocació, un encanteri, una veu que beu de la literatura gòtica però també del realisme brut i emocional més bèstia i inquietant.

Igual que a Aioua (ja em perdonareu que hi faci tanta referència), l’autora explora la fragilitat i la força de la institució familiar, els límits del que s’accepta com a normal i la línia tan fina que separa la por de la lucidesa. Però aquí fa un pas més: l’estil és més animal, més compacte i potent. És un llibre que no es llegeix per saber què passa, sinó per viure com passa. I per veure com una dona pot arribar a esdevenir una altra cosa.

I després hi ha l’espai: Ocata. De petita, vaig passar molts estius a Premià de Mar (el poble del costat), i llegir una novel·la ambientada en aquest entorn, en un camí que sembla el que uneix Ocata i Premià (el que llavors anomenàvem “Camí del mig”, que no sé si encara hi és), ha sigut com tornar a un lloc conegut i descobrir que ara té ombres noves. Moltes ombres. L’escenari no és només decorat: és part viva de la història.

Un cop més, em trec el barret davant de la fantàstica tria d’autors catalans que té l’editorial Males herbes, que té un catàleg impressionat on, a més de la mateixa Roser Cabré-Verdiell, hi trobareu gent com en Ferran Garcia, la Berta Creus, en Max Besora o en Jordi Masó. Repòquer d’asos!

Tornant al tema que ens ocupa, i per tancar, recomano aquesta història a qui busqui llibres amb cos, amb veu, amb escletxes per on se’t cola l’atmosfera. I us el recomano especialment si coneixeu la zona, perquè us en donarà una nova visió!