All I want for Christmas…

… is a book! Ja ho deia la Mariah Carey,* i quanta raó que té… 🙂

I, com que s’acosta Nadal, s’acosta el moment de pensar què volem que ens portin els Reis (i el pare Noel, si també hi creieu). Aquí, a l’Illa deserta, volem donar-vos idees per fer la vostra llista, i aquestes mateixes idees ens serviran per fer un repàs de tot el que hem llegit de bo aquest 2014. Som-hi!

Aquest Nadal us recomanem que compreu-regaleu-demaneu algun d’aquests llibres:

Si sou seguidors més o menys habituals de l’Illa deserta, el primer de la llista segur que no us sorprendrà. No deixo passar llista sense recomanar-vos algun llibre d’en Jo Nesbø. Però és que són llibres molt i molt bons, i la traducció al català és excel·lent (de la Laia Font i Mateu). No és que tingui comissió per recomanar-lo (llàstima). Aquest any també m’he llegit El pit-roig, que també és boníssim, però colar-vos-en dos d’un mateix autor ja m’ha semblat massa…

En la categoria de llibres “experiència de l’usuari total” tenim el brutal Ànima, publicat per Edicions del Periscopi, un llibre que em va deixar molt tocada i que es mereix un 10 tant pel que fa a la història com a la manera d’explicar-la, fent servir molts narradors diferents, tots animals, cadascun amb el seu punt de vista. També en aquesta categoria hi tenim l’excel·lent El vigilant, un gran encert de Raig Verd amb una traducció magnífica de la Maria Rosich, que recrea a la perfecció l’ambient tancat i asfixiant d’un soterrani. Tanca el grup El passat i els càstigs, de Yu Hua, publicat per Les Males Herbes. El vaig comentar al meu bloc de literatura xinesa, Caràcter xinès. Com he dit en altres ocasions, aquestes tres editorials, a part de fer una tria agosarada i innovadora, ofereixen, per al meu gust, els llibres amb millor presentació del mercat. Amb tot el respecte per a la resta.

A continuació tenim dos grandíssims representants del món literari en català, en Yannick Garcia i en Jaume Cabré. Un autor que fa poc que ens regala i un altre de consolidat. A La nostra vida vertical hi trobareu relats per a tots els gustos, situats en terres llunyanes o aquí mateix, un plaer per als sentits. Senyoria, que podríem considerar una obra menor de Cabré, sobretot si la comparem amb els voluminosos Jo confesso i Les veus del Pamano, és una excel·lent recreació històrica d’una Barcelona que no coneixem gaire: la de després del 1714. Molt recomanable.

Tanco la llista amb tres representants del món anglosaxó: un irlandès, una neozelandesa i un americà. Sembla un acudit, oi? El primer, en Roddy Doyle ens ofereix una hilarant recreació del Dublín d’avui dia seguint les aventures i desventures d’en Jimmy Rabbitte, protagonista de la coneguda The commitments. Aviat en parlarem en aquest bloc. La neozelandesa, l’Eleanor Catton, va guanyar el Man Booker Prize de 2013, amb només 28 anys! El llibre és un totxo, o sigui que us recomano que el llegiu en format electrònic. És molt absorbent, amb intriga fins al final. I, com diuen, last but not least, em guardo un clàssic per al final, The grapes of wrath (El raïm de la ira), de John Steinbeck, que també podeu trobar en català. Un llibre excel·lent que continua emocionant i remenant-te 75 anys després de la seva publicació. No us el perdeu.

Ara que repasso la llista, m’adono que a la majoria d’aquests llibres els he donat 5 estrelles en aquest bloc. A veure quantes els en donaríeu vosaltres!

Ah, i si voleu una llista basada en autors i editorials, feu una ullada a la llista de l’any passat.

Bon Nadal i bona lectura!

 

 

 

* Que consti que no sóc gaire fan de la Mariah Carey, però el vídeo de la fantàstica “So this is Christmas (War is over)” del John Lennon és més trist que el conte de la nena dels llumins d’Andersen…

Un lleopard noruec? Nesbø, és clar

706 pàgines en 3 dies. Amb això ja us dic com enganxa El lleopard, de Jo Nesbø. Després de llegir El redemptor, El pit-roig, El ninot de neu i Headhunters, li arriba el torn a l’últim llibre que s’ha publicat en català. Que no és l’últim que ha publicat en Nesbø en algun altre idioma.lleopard_nesbo

Normalment sóc molt impacient i no espero que les obres de segons quin autor surtin publicades en català. De fet, hi ha molts llibres que no arriben a veure la llum en el nostre idioma, o sigui que tan bon punt surten en un idioma que entenc, “Ras, a la saca!”. Els llibres d’en Nesbø són una excepció: sempre que puc espero a llegir les traduccions de la Laia Font i Mateu, que trobo immensament més bones que les traduccions al francès que he llegit de llibres d’aquest autor. Gràcies, Laia, per una altra traducció magistral, i gràcies, Proa, per repetir amb la Laia. No la canvieu!

Bé, deixo això de la traducció, que és deformació professional (no puc evitar-ho). Tornem a El lleopard.

En aquest llibre, com en llibres anteriors de la saga d’en Harry Hole, l’autor ens torna a regalar una galeria de personatges bons, dolents o mig dolents que no sabem de quina banda estan fins que arribem al final de la novel·la. Em fa sentir com si fos jo, la inspectora protagonista: llegeixo el llibre mentre intento pensar on m’ha amagat la trampa, qui és el dolent, és aquest de veritat? A mida que vaig llegint llibres d’ell, veig que sempre hi ha un patró: cap a la pàgina 150-200 em posa davant dels nassos un sospitós plausible, però de seguida m’adono que és massa aviat per tenir el cas resolt i, al cap d’unes desenes de pàgines, el sospitós queda descartat i no sabrem qui és de veritat fins a l’últim terç de la novel·la. I, arribats en aquest punt, ens falta el final trepidant: ens ensumem que en Harry arribarà a temps per detenir el malfactor, però el que no sabem és com s’ho farà perquè sol estar mancat de forces o de recursos…

I, a El lleopard, és més o menys això el que ens hem trobat: a part de sucar el melindro (un altre element habitual: sol sucar), en Harry té feina, molta feina, i no només ha de descobrir qui és l’assassí i per què ho fa, sinó que ha de treballar en contra de la Kripos, la unitat rival de la d’Homicidis, que és on treballa en Harry. De fet, si llegiu els llibres d’aquesta sèrie en l’ordre de publicació, en aquesta història retrobareu un vell conegut: un dels assassins del passat, que juga un paper important a l’hora de descobrir l’assassí actual.

Ah, i no volia acabar sense aplaudir molt i molt fort la gran descripció de les Chungking Mansions de Hong Kong que trobareu al primer capítol. No és gaire llarga, però és fantàstica i molt acurada. Penseu que aquesta “entitat” (no se m’acut ben bé com definir-ho) és tota una institució entre els viatgers de baix pressupost (o aventurers) que posen el peu a Hong Kong. Un consell: si hi aneu, allotgeu-vos als pisos més baixos que us permeti el vostre pressupost.

En definitiva: un altre llibre que hauríeu de posar a la carta de Reis.

Sa senyoria en Jaume Cabré

senyoriaSí, en realitat el qui s’està guanyant el títol de senyoria és el senyor Cabré, més fins i tot que el personatge d’aquest llibre, Senyoria, que m’he llegit sense poder-lo deixar fins al final. M’havia llegit Les veus del Pamano i la vaig trobar absolutament magnífica. En canvi, com ja he comentat amb alguns, Jo confesso no em va acabar d’agradar del tot. Ja em perdonareu, però un personatge que parla tants idiomes, alguns dels quals són morts, no m’era creïble. Tinc la teoria que més enllà del quart o cinquè idioma, la resta els xapurreges. I per tonteria que us sembli, això em va mig aixafar la guitarra (o, més ben dit, el violí… hahahaha… xist!). Deformació professional, segurament.

Però tornem a Senyoria, que m’ha agradat molt més. Aquest llibre, tot i que en essència és menys ambiciós que els dos que m’havia llegit anteriorment d’en Cabré, és una història senzilla i, al mateix temps, té de tot: el bo, la víctima, el dolent, l’innocent… tot situat en la Barcelona de finals de segle XVIII. És un plaer llegir una novel·la de la qual coneixes l’escenari: Petritxol, carrer Ample, la catedral… com ja he dit altres vegades, sóc força aficionada a buscar al Google Maps els llocs que apareixen a les històries que llegeixo. En aquest cas, no ha calgut. 🙂

No us en puc dir gaire cosa més, ja que us xafaria el misteri, però sí que us diré que el recomano molt, que ha estat un plaer llegir-lo i que el podeu comprar, fer-vos-el regalar o agafar a la biblioteca, però que us l’heu de llegir de totes totes. El trobareu en edició butxaca i també en versió Kindle.

Els transparents segons Ondjaki

Excel·lent, brutal, magnífica! Os transparentes, d’Ondjaki, és una obra digna de constar als registres de “millor llibre de… “. Una novel·la situada a la Luanda actual on es barregen els elements més reals de la vida quotidiana i la corrupció amb elements fantàstics com la transparència d’un dels protagonistes. Per alguna cosa va guanyar el premi Jose Saramago de 2013.ondjaki_os_transparentes

Es tracta de la història dels personatges que viuen en un edifici de la capital. Alguns tenen professions i feines estables, com ara en Paulo, que és periodista, mentre que altres estan a l’atur (l’Odonato) o es busquen la vida amb activitats il·legals més o menys acceptades per la policia, que quan pot en treu suc per mitjà de suborns i quotes “de protecció”. És fantàstic anar descobrint, pis per pis, la vida dels deus habitants, descrita amb una gran riquesa per Ondjaki, que ens mostra un microcosmos ben diferent per mitjà de cada família.

La vida d’aquesta gent, però, està sotmesa a la corrupció més flagrant, que veiem reflectida en diversos nivells: des dels policies de barri que es dediquen a fer pagar la gent per dur a terme qualsevol mena d’activitat fins als ministres que posen en marxa un negoci d’extracció de petroli del subsòl de Luanda, cosa que acabarà malament.

En resum, és una lectura fantàstica, on podem veure com l’autor barreja el portuguès amb expressions locals (al final de la llista hi ha un glossari, no us el salteu) i amb l’anglès (divertidíssim, el diàleg de la pàgina 118). També vull destacar la magnífica presentació que en fa l’editorial Caminho, mereixedora de les meves felicitacions.

No he pogut trobar que s’hagi traduït aquest llibre al català, tot i que sí que veig que s’han fet traduccions d’altres llibres de l’autor al castellà. També veig que a La Central venen aquest mateix llibre (i altres) en portuguès.

Només un detall per acabar. Fixeu-vos que a la pàgina 388 hi sortim “nosaltres”: “vocês fiquem espertos… temos as irlandas com makas de bombas, as espanhas com makas* separatistas, …”

* maka = problema

Bon estiu!

La vertical d’en Yannick Garcia

Avui li toca el torn a La nostra vida vertical, d’en Yannick Garcia, abans no se m’enfonsi a l’arxiu dels llibres pendents de comentar (en tinc uns quants, sí!). Me’l vaig comprar per Sant Jordi, el meu dia de la ruïna: no hi ha prou caixers a rambla Catalunya, i la visa acaba treient fum. Total, que tenia un encàrrec: comprar Deu de desembre, de George Saunders, i aconseguir la firma del seu traductor, en Yannick Garcia.vida-vertical-yannick-garcia

Patapam! Em vaig plantar a La impossible i resulta que al costat del meu objectiu hi havia La nostra vida vertical, escrit (que no traduït) per en Yannick. I en Yannick signava a rambla Catalunya i igualment l’havia d’anar a veure per complir l’encàrrec. La temptació va ser massa forta, i el vaig comprar. Dues firmes per una.

Jo no sóc gaire de llegir relats curts (ja ho he dit en altres entrades). Ara puc confessar que em vaig llegir Els caus secrets, una recopilació de relats curts d’autors joves dels Països Catalans, i la majoria de relats no em van agradar gaire (crec que trobareu alguna altra crítica en aquest sentit buscant a Google). Alguns eren excessivament pretensiosos, altres eren tan curts que tot just esbossaven la història… i el d’en Yannick va quedar soterrat i amagat pel meu descontent.

Ara que m’he llegit aquesta petita meravella que és La nostra vida vertical, he aconseguit trobar el gust a aquests petits embrions de novel·la que són la majoria de relats curts. No és broma: algunes de les històries que trobem en aquest recull podrien desplegar-se tranquil·lament i convertir-se en novel·les completes.

Us podria explicar les històries, però no tindria gràcia perquè us mataria la sorpresa. El que sí que us vull dir és que m’han frapat molt dos aspectes d’aquest recull. El primer és la puntuació impecable de l’autor, que és la cirereta que remata les millors obres (fins i tot Cien años de soledad té paràgrafs amb una puntuació discutible) i és un indicador infalible de la qualitat de la redacció. D’altra banda, vull destacar el que ja s’ha dit en altres blocs: la capacitat de l’autor de situar-nos en contextos molt diferents, amb personatges que no tenen res a veure els uns amb els altres i històries molt dispars. Algunes una mica estrambòtiques, com la de Groenlàndia (una mica de realisme fantàstic?), altres amb un final inesperat, com la de Rússia, i altres que et deixen el cor encongit, com la del senyor gran que vol dormir sota els arbres (la meva preferida).

En resum: estic molt contenta del meu rampell de Sant Jordi, i us aconsello que us llegiu aquest llibre, que el recomaneu i que el regaleu. Perquè és comprant els llibres dels nostres autors que els demostrarem que la seva feina val la pena i aconseguirem que n’escriguin més.

Yannick, espero seguir-te llegint.

ATENCIÓ: ESTIGUEU PENDENTS DEL TWITTER (O SUBSCRIVIU-VOS AL BLOC). AQUESTA SETMANA ANUNCIAREM LA LLISTA DE “DEURES D’ESTIU” DE L’ILLA DESERTA, I AQUEST LLIBRE HI SERÀ!