Categoria: 5 estrelles

Fantàstic! Us el recomano de totes totes!

O’Connor o la gran emigració irlandesa

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

irish-male-home-abroadFa molts i molts anys, abans que això de fer blogs es posés de moda i que existís L’illa deserta, em vaig llegir un llibre que es deia The Irish Male Home and Abroad, un llibre divertidíssim que vaig descobrir en el meu primer viatge a Irlanda. L’autor era en Joseph O’Connor, i en aquest llibre explicava moltes coses que els irlandesos mascles fan tant al seu país com a l’estranger. Un llibre molt divertit i recomanable.

El temps va passar i li vaig perdre la pista. Hi ha tantes coses per llegir, que no és fàcil fer un seguiment de tots els autors que m’agraden o de qui he llegit alguna cosa.

Aquest estiu, a les precioses llibreries de Cork, hi he trobat una perla oculta: Star of the Sea, del mateix Joseph O’Connor que tant em va fer riure anys enrere. Aquest llibre, però, no té res a veure amb l’anterior, i de fet va ser una compra basada, únicament, en el nom de l’autor. El reclam era un assassinat produït en un vaixell, i la investigació per trobar el culpable. A priori, no és la mena de cosa que em llegeixo, però per la manera en què es presentava la història, amb textos que imitaven articles ficticis (a dues columnes), il·lustracions d’època, citacions reals de cartes i altres documents, feia molt bona pinta.

star-of-the-seaI és un gran llibre, indeed. El que semblava que havia de ser una simple investigació policíaca resulta que és un document molt més profund, un retrat pràcticament dickensià dels finals del segle XIX i principis del XX a Irlanda, de la gran fam que hi va haver i, en conseqüència, la importantíssima migració que hi va haver cap als Estats Units, el sofriment de la gent que es quedava a Irlanda perquè no podia pagar-se el bitllet en vaixells que transportaven més passatgers dels que era prudent assumir, que viatjaven en condicions infrahumanes, poc diferents de les condicions en què viatjaven els esclaus.

És una història punyent, una història que volta entorn de la víctima de l’assassinat, Lord Kingscout. No és cap spoiler: ens diuen qui és des d’un bon principi. I l’autor, a través del retrat d’aquesta realitat tan dura per als pagesos i la gent de classe treballadora d’Irlanda i la Gran Bretanya, va perfilant els motius que hi ha per assassinar-lo i qui ho fa. Però no només veurem això, no. La Gran Fam no només va ser una fallida de la collita a causa d’una malaltia de la patata, sinó que també va marcar el final d’una època en què els grans terratinents sempre havien confiat en els ingressos dels seus parcers i pagesos rellogats. Davant d’aquesta collita fallida, no van saber reaccionar i molts també van haver d’acabar venent i marxant a la ciutat o emigrar (sobretot cap als Estats Units). Aquest canvi en la manera de viure dels aristòcrates també s’estava produint en altres llocs: ho podeu veure a Downton Abbey, tot i que allà el drama de la collita no hi és present.

Com podeu veure, el llibre és un repàs de la història més o menys recent d’Irlanda i una explicació molt convincent de per què hi ha tants irlandesos als Estats Units. I encara toca un tema més: la reacció airada de determinats grups d’irlandesos davant el mal tractament que els donava la Gran Bretanya. Suposo que aquests petits grups, amb el temps, devien acabar formant l’IRA i altres grups de lluita, l’actuació dels quals va culminar amb la independència parcial d’Irlanda.

En definitiva, no pots jutjar un llibre per la coberta. Ni per l’argument principal. I aquest llibre està molt bé perquè combina a la perfecció la trama d’intriga entorn de l’assassinat i les referències històriques, que poden arribar a ser esgarrifoses. Tot això adornat amb una fantàstica reproducció de les diferents maneres de parlar de la gent segons el lloc d’on són o la seva posició social. Un gran llibre que els qui podeu llegir en anglès no us heu de deixar escapar.

El problema de los tres cuerpos

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès4 comentaris

Liu Cixin. El problema de los tres cuerpos.
Traductor: Javier Altayó.
Ediciones B, Nova, setembre 2016.
408 pàgines.

tres-cuerpos-liu-cixinAquesta vegada hem de començar fent un kow-tow com déu mana al traductor d’aquesta novel·la, en Javier Altayó, que ens ofereix un tour de force impressionant, ja que el llibre està ple de referències científiques, tant reals com inventades. I, és clar, si ja és prou difícil traduir un text xinès científic, imagineu-vos la complexitat de traduir un text xinès que conté dades científiques inventades… un protó de vuit dimensions???

En això es nota que no sóc una lectora habitual de llibres de ciència ficció: el llibre està plagat d’explicacions tècniques, i l’argument va circulant lliurement per sota dels detalls. Com a traductora que sóc, mentre anava llegint la novel·la no podia deixar de pensar en la dificultat extrema de traduir aquest llibre del xinès al castellà. Però en Javier se n’ha sortit molt bé, i aviat parlarem amb ell sobre aquest llibre i moltes altres coses. Mentrestant, llegiu-vos aquesta entrevista tan interessant on parla sobre El problema de los tres cuerpos.

Bé, ara que ja hem parlat de la traducció, passem a parlar del llibre. El llibre és magnífic, amb una història que enganxa i que comença amb escenes que podrien haver estat reals (les activitats de denúncia de contrarevolucionaris i seves les conseqüències) i després passa a tocar temes totalment ficticis i improbables, ja dins del món de la ciència ficció.
De fet, tot balla al voltant de “la pregunta”: hi ha algú més, a l’univers? Què passaria si la resposta fos afirmativa? Com podem comunicar-nos-hi? Val. Anem un pas més enllà. I si resulta que els receptors del nostre missatge… són hostils? Aquest argument l’hem vist en moltes novel·les i pel·lícules: Independence Day, Mars Attacks, La guerra dels mons… però totes parteixen d’un raonament molt primari: els extraterrestres ens volen dominar, i ho volen fer per la força.

Però què passa si aquest altra espècie és prou intel·ligent per dominar-nos d’una altra manera? Quins són els elements clau de la nostra societat que caldria dominar per dominar-nos a tots? No, no és el president dels Estats Units d’Amèrica. El pla dels trisolarians és força més complex que això, i necessiten còmplices al nostre planeta. Amb aquestes dades, ja podeu intuir per on va la història, però hi ha més coses que us vull comentar.

A part de les divagacions i imaginacions previsibles (la societat dels trisolarians es deshidrata i rehidrata per sobreviure, per exemple), en aquest llibre hi trobem una càrrega cultural important, com ara la presència de personatges llegendaris i històrics xinesos que potser els lectors occidentals desconeixen. En aquest sentit, cal agrair les notes del traductor, poques però molt pertinents, per aclarir coses com ara que parlar de taques negres al sol era un tabú (per què? llegiu-vos la pàgina 274). Podem parlar, doncs, de ciència ficció amb característiques xineses?

Però el llibre no només és això. En certa manera, crec que l’autor escriu de manera que tant els lectors xinesos com els occidentals ens hi sentim còmodes. Les referències culturals que us he comentat segurament seran benvingudes pels seus compatriotes, mentre que personatges com Da Shi, un detectiu extravagant que és una barreja del Torrente més bèstia i de Harry Hole, delectarà els occidentals més avesats a la novel·la policíaca escandinava. De fet, aquest personatge és un dels meus favorits, amb frases com ara: “Lo que como por la boca, me sale por el culo” o “Es un tostón que aburre a las ovejas”. M’agradaria saber com ho deia en xinès.

Per tot plegat, crec que és un llibre que val molt la pena de llegir. No dono cinc estrelles a qualsevol cosa, jo. I també crec que n’hem de parlar amb en Javier, el seu traductor, que segur que ens podrà dir més coses. Stay tuned!

Somnis d’envelat 

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres11 comentaris

plac%cc%a7a-diamantJo sóc d’aquella generació que, de petits, vam veure la sèrie de la Plaça del Diamant, on brillava la Colometa de la Sílvia Munt, acompanyada del Quimet d’en Lluís Homar. Aleshores, ni tan sols sabia que es basava en un llibre de la Mercè Rodoreda que ha estat traduït a idiomes com ara el castellà, l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià, el rus o l’islandès.

Després, potser perquè ja sabia què hi passava, no me l’havia llegit mai, el llibre de La plaça del Diamant. Fins ara.

Normalment, quan es dóna una combinació “llibre-pel·lícula”, un dels dos surt perdent en la comparació. I En aquest cas, però, per a mi ha sigut molt gratificant llegir el llibre sentint la veu de la Colometa amb la cara de la Munt. Com si la meva àvia m’expliqués coses d’aquella època. Sí, perquè la meva àvia havia nascut el mateix any que la Mercè Rodoreda, i, si fem números, veurem que es devia portar ben poc amb la Colometa.

Segur que ja us l’heu llegit, vosaltres. Jo faig molts anys tard. O sigui que no us sorprendrà que us digui que, més enllà de tot el que ens explica sobre els fets de l’època (la República, la guerra… ), a mi el que més m’ha frapat és adonar-me que en Quimet és un maltractador. Sí, ho és. D’entrada, li canvia el nom. Després, la té controlada, li fa deixar la feina, li dóna tota mena d’instruccions… Com és que mai no havia sentit a parlar d’aquest aspecte de la novel·la?

Però el que té més força de la novel·la és la veu de la Colometa, com explica les coses, com sembla que sigui a dins del seu cap. La capacitat de l’autora de fer-nos reviure un món que ja no hi és, de fer-nos passejar per un barri que ara em miro amb uns altres ulls. Perquè jo també sóc una mica Colometa, i passo cada dia pel carrer Montseny, i ara em miro totes les cases intentant pensar on vivia ella. Si les cases que hi ha ja són les que eren, diria que viu a l’escala de la llibreria Haiku, un edifici de planta baixa i dos pisos, igual que ens expliquen a la novel·la.

I on tenia la botiga, l’adroguer de les veces? Per a mi, basant-me en el recorregut que fa a la pàgina 260, el colmado era a la cantonada de la Rambla del Prat amb el carrer Berga, on ara hi ha una botiga de sabons i, quan jo era petita, hi havia un colmado que portaven dos vellets, amb la part de viure tot just al darrere que donava a un arbre immens de gessamí, que encara ara fa l’olor que diu la Colometa.

I és aquesta veu tan potent, la de la Rodoreda a través de la Colometa, la que ens porta als punts àlgids de la novel·la, com quan té por de “morir partida” en el part, o quan envia el nen a les colònies o quan vol matar les dues criatures amb el salfumant (prepareu-vos perquè us caigui la llàgrima). Aquest és el nus més gros de la història i el que, d’alguna manera, obre la part final del llibre, quan l’adroguer la contracta i, a poc a poc, li va fent un lloc a casa.

En definitiva, la Plaça del Diamant és una història que ens podem fer molt nostra, on podem veure els revolucionaris vestits de blau a dalt del camió, on podem sentir la pena dels qui van ser afusellats, on podem reviure una part molt important de la nostra història, perquè com diu ella:

“Hi ha una cosa més grossa al damunt de tot això, perquè és una cosa de tots i si perdem ens esborraran del mapa”.

No van poder. No podran ara.

No me’n recordo, Elizabeth

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres3 comentaris

elizabeth-missingAvui us vull parlar d’un llibre fantàstic que ja vaig esmentar a la llista dels deures d’aquest estiu: Elizabeth is missing, d’Emma Healey. Com ja vaig dir a la llista de deures, aquest llibre me’l vaig comprar perquè tot plegat em sortís més bé de preu. Una tapa bufona i un tema més o menys graciós: “How do you solve a mystery when you can’t remember the clues?”.

Us he de dir que aquest llibre ha estat molt més bo del que jo m’esperava. A la contraportada diuen que la Maud és oblidadissa, que es fa una tassa de te i s’oblida de prendre-se-la. Cosetes per l’estil. I quan una s’espera trobar-se una mena de poca-soltada com L’avi de cent anys que va saltar per la finestra, resulta que es troba un tros de llibre que hauria de traduir-se a tots els idiomes del món perquè la impotència i els sentiments que ens fa despertar una cosa com l’Alzheimer són universals.

Com diu la contraportada, doncs, la Maud, la protagonista, és una dona gran que comença a mostrar senyals d’Alzheimer. Al radiador de l’entrada hi ha posades en fila les últimes 12 tasses de te que s’ha fet, i que s’oblida de prendre tan bon punt surt de la cuina. I una altra cosa que ha oblidat és què li ha passat a la seva amiga, l’Elizabeth. I per això nosaltres tampoc ho sabem: la narradora de la història és la Maud, precisament, i tot el que no recorda queda fora de la història.

Fins aquí, no passaria de ser una història tendra més, però el mèrit de l’autora, a més de fer-nos veure la malaltia a través dels ulls de l’afectat, consisteix en entreteixir-hi una història antiga, de la Maud quan era jove. Què va passar amb la seva germana? On és?

I, tot i que a priori sembla increïble, és la mateixa Maud la que ho acaba descobrint, fent memòria d’escenes antigues, buscant coses, donant pistes als que sí que tenen memòria. I tot això va embolicat amb la seva relació amb la filla i la néta, amb els veïns, amb històries de la postguerra, el racionament… tot plegat, un pack molt potent que fa que t’hi enganxis i no puguis parar de llegir fins que arribes al final, amb una lleguera opressió al pit, pensant si també tu acabaràs així.

No vull acabar sense donar-vos l’enllaç a una ressenya sobre el llibre publicada a The Guardian, que té una bona secció de literatura. I també us volia dir que el llibre en qüestió va ser el guanyador del Costa Book Award 2014. No sóc l’única que l’ha trobat bo, doncs.

La pregunta, però, és: per què em vaig comprar un llibre que em pensava que seria una poca-soltada? N’hi havia molts més per triar, però al final em vaig endur aquest. No sé per què, però m’alegro d’haver-lo triat. Trieu-lo vosaltres també.

Llibreries a Cork (Irlanda)

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

IMG_9005Quan servidora va de viatge, part de l’aventura consisteix a passar per les llibreries locals i veure què s’hi ven. I comprar-ho, és clar.

Abans de fer la nostra visita a Cork, vaig detectar que hi havia diverses llibreries i vaig marcar-les totes en un mapa de Google. Sí, un mapa de Google. Ja en parlarem, d’aquests mapes…

Com vaig dir en una entrada anterior, Cork és una ciutat de 130.000 habitants que, igual que en altres ciutats del país, viuen molt escampats, en cases i edificis baixos, i això fa que el centre de la població no sigui gaire gran, però sí que és vistós i ple de botigues que val la pena visitar. Com ara les llibreries.

Vaig deixar de banda les dues que venien articles bàsicament eclesiàstics i em vaig dedicar a la resta:

  • Vibes and Scribes: una botiga doble, amb una part dedicada a llibres de segona mà i una altra per a llibres d’ocasió i noves publicacions. Aquesta segona em va recordar vagament el Happy Books.
  • Liam Ruiséal: una llibreria petitona, centrada sobretot en llibres de text i infantils, i amb una secció força gran dedicada a la història (sobretot la irlandesa).
  • Timetraveller’s Bookshop: aquesta se centra en llibres “rars” i d’artista. No és ben bé el meu perfil, tot i que cal dir que era preciosa, tota decorada amb fusta i amb un aparador molt gran que et permet veure tot l’interior de la botiga.
  • Eason: no és únicament llibreria, sinó que també té articles de papereria, petites joguines… una mena de FNAC en petit, sense discos ni part informàtica.
  • Waterstones: en dues paraules, im-pressionant. Us en parlo més avall.

Tant a Eason com a Waterstones hi havia una fantàstica oferta que potser s’haurien d’apuntar els llibreters d’aquí (jo ho intento, a veure si cola): compra dos llibres, i el segon et surt a meitat de preu.

I és que, de vegades, els compradors com jo, que som capaços de sortir amb 9 llibres a la bossa, agrairíem una mica més de “carinyu”. Ja m’està bé que em facin un carnet i, amb el temps, m’acabin fent un descompte, però la veritat és que no sempre és fàcil de saber quan te’l faran, i ens veiem obligats a portar el carnet a sobre. I, si no el portem, no s’acumula la compra. En resum: si fessin aquesta mena d’ofertes, jo sempre comparia un nombre parell de llibres.

Però no us volia parlar d’això, no. Avui us vull parlar d’aquesta llibreria tan bonica i preparada amb tan de gust: Waterstones Cork. Perquè després de veure aquesta botiga m’ha quedat clar que formar part d’una cadena d’establiments no vol dir, necessàriament, que no puguis fer que la teva botiga tingui un toc personal i càlid que convidi els clients a deixar-hi els diners.

IMG_9004Com veieu en aquesta foto, els llibres destacats estan distribuïts en taules “temàtiques” i tenen un cartell que indica el tema o fa un comentari sobre el que s’hi exposa. Això ocupa la part central quan hi entres des de St Patrick Street, que és el carrer principal de la ciutat. A banda i banda d’aquesta escampada de llibres hi ha els prestatges que contenen tota la producció editorial ordenada alfabèticament i classificada en grans seccions com ara ficció, no-ficció, crim, etc.

IMG_9007Un cop passada aquesta entrada, trobem un espai dedicat a “material auxiliar”: tasses (precioses, les de Penguin), llibretes, bosses de tipus tote… de tot i bonic! Un perill, aquesta secció. En aquesta part central també hi podeu trobar clàssics editats en versions de luxe (tapes dures folrades amb tela, per exemple) o en edicions més econòmiques, però també molt boniques. Tasses de Penguin… un paradís, si hi vas amb la butxaca plena!

Més enllà hi trobareu la secció infantil, amb uns quaderns de passatemps d’estiu molt bonics que no em vaig poder estar de comprar, i la resta de seccions que pots esperar d’una llibreria gran: viatges, autoajuda, cuina, etc. Però en aquesta part ja no hi vaig entrar. Al fons, l’entrada que dóna al carrer de darrere dóna un bon raig de llum natural que embelleix la botiga.

Ha estat la primera vegada que m’he presentat com a blogger i he demanat permís per fer fotos i parlar de la botiga al meu blog. De fet, és la primera vegada que parlo d’una llibreria aquí. El personal va ser molt amable i no em va posar cap pega, i per això he pogut posar totes aquestes fotos per il·lustrar la meva visita. Hauria pogut sortir amb moltes coses més a la bossa!

La setmana que ve tornem a les ressenyes de llibres. I l’altra setmana publicarem la tradicional llista d’idees per a l’estiu. Si voleu fer alguna proposta, no us esteu de deixar un comentari.