Sant Jordi 2015: recomanacions per gastar calers

Només 48 hores i estarem immersos en la millor diada de l’any: Sant Jordi. Tant si compreu com si no, és un dia fantàstic. Normalment fa sol, la temperatura és agradable i dóna gust passejar-se per Barcelona. Jo m’agafo festa cada any, i faig més gasto que cap altre dia. Els llibres em criden, se m’enganxen a les mans… i els acabo comprant.

Suposo que ja teniu una llista més o menys clara de què voleu comprar, però m’agradaria fer-vos alguna recomanació. Com sempre, ho divideixo en coses que ja he llegit i coses que tinc per llegir. Som-hi:

Comencem per llibres per anar sobre segur:

De fet, com que ja teniu les ressenyes en aquest bloc, només cal que feu clic a sobre del títol i en tindreu l’opinió completa. L’únic que no he tingut temps de comentar és l’últim, M’agradaria, publicat per Raig Verd. Perquè us en feu una idea, és com tenir un mirall trencat: cada trosset reflecteix un tros d’una mateixa realitat. Val molt la pena. Per altra banda, el d’en Colm Toíbín de moment només està en anglès, però un ocellet m’ha dit que el tindrem en català abans no s’acabi l’any. Vosaltres mateixos.

Pel que fa als llibres que tinc al radar, aquí en teniu uns quants:

Els dos primers els ha publicat Nórdica, que té la millor selecció de literatura nòrdica del panorama actual. Tinc alguna referència d’El seductor, i vull llegir-me el tercer volum de la trilogia de Tora per tancar el tema i explicar-vos com n’és de bona.

A continuació tenim dos autors americans (Lehane i Davis) amb una cosa en comú: els ha traduït el Yannick Garcia, un autor i traductor amb totes les garanties (si voleu una llista de traductors de confiança, feu clic aquí). La tercera americana en discòrdia és la gran Toni Morrison, que publica llibre justament el dia de Sant Jordi (o sigui que segurament haurà de ser en Kindle… sacrilegi per Sant Jordi?).

No puc no incloure un Jo Nesbø, i ho sabeu (falta el meme del Julio Iglesias, però no us el poso per decència). Aquest cop, tenim canvi de traductora (sembla que la traducció és directa del noruec, o almenys això penso veient la seva fitxa a Visat). I tanca la llista una gran figura de la literatura xinesa del segle XX, en Lu Xun, traduït per un altre professional de confiança, en Carles Prado, i publicat per Edicions de 1984 (si voleu més idees de literatura xinesa, aneu al meu bloc Caràcter xinès).

Hi ha una mica de tot, eh que sí? Que els tingui al radar tampoc vol dir que els compri tots. Però si fa bon dia i puc baixar per rambla Catalunya abans no s’ompli de gent… no sé pas què pot passar…

I vosaltres, què? Ja teniu la llista feta? O anireu sobre la marxa?

Parlem la setmana que ve, que ara toca un descans de bloc. A veure si m’expliqueu com ha anat la cacera!

Bona diada!

Presentació al Col·legi de Periodistes

11159487_814691068567745_2385599312933101302_nSí, gent, sí. Ja hem presentat la guia. L’acte es va fer el dia 14 al Col·legi de Periodistes, i vam estar molt ben acompanyades.

Abans de res, vull tornar a donar les gràcies a l’equip de la Direcció General de Política Lingüística que tant ens ha ajudat en la fase final de la guia: la correcció de galerades, la maquetació del material, la creació dels annexos consultables a Internet… sense ells, la guia hauria sortit, però seria ben diferent de com és ara i, potser, no seria una obra d’accés totalment gratuït i lliure. La podeu trobar aquí, a la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística.

L’acte va començar amb la intervenció de la directora general, l’Ester Franquesa, que va saber connectar perfectament la seva introducció amb la presentació tècnica de la Sara Rovira i l’Helena Casas, caps visibles del projecte, i l’explicació d’en Sergi Vicente, excorresponsal de TV3 a Pequín i actual director de Barcelona Televisió, algú que està en una posició privilegiada per parlar d’una guia com la nostra des del punt de vista de l’usuari.

11129923_814691035234415_2192356507569757774_nEntre el públic hi havia la resta dels membres de l’equip de recerca (el TXICC) que ha elaborat el material de la guia, gent de la DGPL que ha intervingut en el projecte, usuaris futurs de la guia, simpatitzants diversos… i en Francesc Canals (@francesc_canals), el proper corresponsal de TV3 a la Xina, que, segurament, serà un usuari de referència de la guia.

Pel que fa a la guia, com us deia més amunt, és totalment gratuïta i la podreu trobar al web de la DGPL. També podeu accedir-hi des del web de l’Ésadir (el Portal Lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Així mateix, aviat podreu consultar els termes xinesos del glossari directament al Cercaterm, la gran eina del Termcat, que també ha col·laborat en aquest projecte assessorant-nos en casos concrets.

Esperem que aquesta guia us sigui útil.

Nora Webster, Colm Toíbín

NoraWebsterM’acabo de llegir un llibre excel·lent, que enganxa des de la primera pàgina. És Nora Webster, d’en Colm Toíbín, un escriptor que ja em va captivar amb Brooklyn (aquest sí que s’ha publicat en català) fa un temps i que també és autor de El testament de Maria i de Homage to Barcelona, entre altres coses. No he sabut veure si s’havia editat en català o en castellà, però estic segur que algú en deu estar preparant la traducció perquè, senzillament, és un llibre imprescindible.

En resum, la Nora Webster, que s’acaba de quedar vídua poc abans dels 50 i té quatre fills, s’enfronta a la mort abans d’hora de la seva parella. Ara bé, el tema del llibre no és la mort (de fet, costa arribar a trobar de què s’ha mort el seu home), sinó la vida que hi ha després: els fills, la tornada a la feina, la venda de la casa de vacances… i és curiós veure com el personatge evoluciona i, fins i tot dins d’un mateix dia, pot estar enfadada i ser mal educada o molt educada, pot tenir la situació controlada o estar desorientada i deixar algunes decisions importants en mans d’altres persones. I és això, el que ho fa interessant. Durant el llibre es va generant una tensió i un ambient opressiu (un poble no gaire gran, on tothom la coneix i li diu què ha de fer) que, al final, troba una via d’escapament.

Com a cosa curiosa, vull destacar les petites mencions que Toíbin fa de coses de casa nostra: quan es parla de música, es parla de Pau Casals i de Victoria dels Àngels (ok, en realitat diu “de los Ángeles”), quan la tieta de la Nora se l’emporta de vacances, van a Sitges, i quan són allà, una de les persones que treballa a l’hotel es diu Mercè (un nom ben nostrat). Són petites coses, però és bonic veure que es recorda de la temporada que va viure a Barcelona.

Per a mi, una de les coses que cal destacar d’aquest autor és el que en diuen al The Guardian: “Toíbín’s style is distinctive, though it’s the opposite of what is usually called “style” – there is no exhibition of cleverness, or highly ornamented manner, or any figurative or strenuously descriptive language”. És a dir: el que importa és el que passa o com passa, i no la manera d’explicar-ho. Toíbín no es recrea en el llenguatge, sinó que explica les coses com les podríem explicar nosaltres, i és el ritme que hi posa el que ens fa llegir sense parar i el que ens enganxa a les seves històries.

I tot plegat té més a veure amb la realitat de l’autor del que ens pensem. En el vídeo de The Guardian que podeu veure fent clic aquí, sentireu com en Toíbín explica que, de fet, ell també és fill d’una “Nora”.

 

 

Històries d’amor: senzilles i tendres?

petruixevskaiaEs veu que quan passes dels 15 anys les històries d’amor perden la tendresa inicial i adquireixen uns tons foscos i durs, tirant a dramàtics. Almenys al món de Liudmila Petruixévskaia, que m’ha fet descobrir que 224 pàgines escasses donen per a molt.

Tot i que el subtítol del llibre és “Històries d’amor”, jo diria que més aviat són històries dramàtiques que tenen l’origen en un punt d’amor (de fet, en Yannick Garcia, autor i traductor, diu alguna cosa semblant al Cabaret elèctric, val molt la pena que ho escolteu). La majoria acaben malament (o s’intueix que acabaran malament) i és habitual veure-hi símptomes d’alcoholisme, violència masclista (hi ha frases del tipus “i es va casar amb un home que, de tant en tant, la pegava”), pressió social i dificultats per aconseguir un habitatge, tot molt bèstia. Tot com en una pel·lícula d’aquestes que retraten la pobresa soviètica, el drama de viure en un país que ha perdut el nord…

Sóc poc de relats curts, i llegeixo poca cosa d’aquest gènere, però confesso que Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre és una gran obra, i que cada relat que Petruixévskaia ens ofereix en aquest llibre és, en sí mateix, una història completa, un retrat cru d’un aspecte o altre de la societat que li ha tocat viure.

Com en altres casos, cal fer una menció especial al traductor, en aquest cas en Miquel Cabal Guarro, que trobo que ho ha fet moooolt bé (els meus coneixements de rus em permeten llegir la paraula “Pravda” i poca cosa més) perquè el to general de la traducció catalana és vívid i fresc. Ben bé com si s’hagués escrit en català. Chapeau, Miquel!

Aquest és un llibre que, sens dubte, estarà a la meva llista de recomanacions per a aquest Sant Jordi. Edicions del Periscopi continua encertant-la amb la seva selecció, i també amb la manera de presentar-nos-la. Si escolteu en Yannick Garcia a l’enllaç de més amunt, arribeu al final i veureu que estem d’acord: els llibres d’aquesta editorial ve molt de gust agafar-los… i no deixar-los anar fins al final!

El silenci, el far, el drama

EL-SILENCI-DEL-FAREls Reis em van portar El silenci del far, de l’Albert Juvany, i el vaig començar sense saber què m’hi trobaria. Buscava el far, el far, el far… Però tarda a aparèixer.

No és el típic llibre-muntanya russa, aquell que tarda 100 pàgines a situar-te, 50 més a accelerar i que, quan vas embalat, es para, torna a agafar ritme i, quan ets a la pàgina 400, comences a ensumar-te com acabarà i, després de tantes voltes, acaba de cop, amb un desenllaç de 15 pàgines.

No, no és això, no. El que et trobes és una història amb un ritme constant, molt ben mesurat. En només 232 pàgines, l’autor ens porta a una Islàndia molt creïble, fosca, petita, un món de pescadors i nits llargues, un poble on es coneix tothom i se sap tot. I la pressió al pit, l’ofec, l’angoixa que sents a mesura que t’endinses en la història i vas descobrint els detalls del passat de l’Anna, i d’en Gísli, i d’en Gunnar… I veus que ha passat alguna cosa molt grossa però no acabes de veure el què fins que ets pràcticament al final, quan apareix el far.

Una història d’amor, de solitud, d’intrigues i de secrets, en què l’Albert barreja situacions i converses d’ara i d’abans, sense marcar-les amb cursiva, ni guions per als diàlegs,ni res. Tot a pèl. I és d’aquesta manera que aconsegueix crear l’angoixa que us explicava més amunt. La sensació que sabem més coses que les que ens explica, la bufetada que rebem quan ens adonem que ens ha fet pensar una cosa mentre ens en preparava una altra…

Quan comences a llegit un autor que no coneixes, no saps què et trobaràs. I si, per postres, encara no ha publicat gaire, no tens prou referències. És aleshores quan la referència de l’editorial és important. En aquest cas, el llibre el publicava Edicions del Periscopi, una editorial del col·lectiu “Llegir en català” que cal tenir molt en compte.

Per tot això, us recomano molt que us llegiu aquest llibre. Una vegada més, el Periscopi ha apuntat i l’ha encertat. Chapeau a tots els implicats.

 

 

* Per acabar, us deixo amb la llista de música que, segons l’autor, acompanya aquesta història. I passegeu-vos per Húsavík amb el Google Maps per completar l’experiència!