Categoria: 2 estrelles

No m’ha agradat, però pot ser que a vosaltres us agradi.

Taipei People: nostàlgia i identitat amb Pai Hsien-yung

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Llegir Taipei People de Pai Hsien-yung ha estat un repte interessant. Vaig tenir la sort de compartir aquesta lectura amb un petit grup d’experts en xinès, i les seves aportacions van ser molt enriquidores. Vaig sortir una mica de la meva zona de confort (tinc una gran relació ambivalent amb els relats) i, si l’hagués llegit sola, potser no l’hauria acabat. Aquest llibre, un recull de catorze relats, ens endinsa en la vida d’un conjunt de personatges marcats per l’exili i la pèrdua, tots ells xinesos que, després de la Guerra Civil, es van establir a Taipei, intentant refer la seva vida en un entorn que no els acaba de pertànyer.

La nostàlgia és un element central d’aquestes històries. Els protagonistes són intel·lectuals, aristòcrates caiguts en desgràcia, dones de companyia, antics soldats i burgesos desplaçats que miren enrere amb una barreja de malenconia i resignació. Taipei és per a ells un refugi, però també un espai de desconnexió, on les seves arrels queden en suspens, atrapades en una terra que mai podran tornar a habitar plenament. L’autor retrata aquesta realitat amb una prosa detallista, capaç de transmetre tant la decadència del món que deixen enrere com la dificultat per trobar el seu lloc en el present.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és la seva capacitat per construir ambients i recrear atmosferes amb una riquesa de detalls que gairebé es poden respirar. Pai Hsien-yung sap com fer sentir la humitat dels carrers de Taipei i l’elegància apagada d’aquells que alguna vegada van ser poderosos i ara sobreviuen en un món que ja no els pertany. Però, alhora, he de confessar que cap al final m’ha arribat a cansar una mica. Els personatges comparteixen un mateix tipus de melancolia, una sensació de pèrdua que es repeteix en cada relat, i això ha fet que no hi acabés de connectar del tot. És una experiència que m’ha recordat a la literatura d’Eileen Chang, on sovint es repeteixen temàtiques i sensibilitats que, a estones, poden fer que la lectura sigui monòtona.

L’autor i el seu llegat

L’autor, fill d’un alt comandant del Kuomintang, va viure en pròpia pell aquest desplaçament i la seva obra està profundament influenciada per aquesta experiència. Format a Hong Kong i després als Estats Units, Pai Hsien-yung és una de les veus més importants de la literatura xinesa contemporània. De fet, un dels relats d’aquest recull va acabar servint d’embrió per a la seva novel·la més coneguda, Crystal Boys, una obra pionera en el retrat de la vida dels joves homosexuals a Taipei.

En definitiva, Taipei People és un llibre profundament evocador que ens transporta a un món ple de matisos i ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la identitat quan aquesta es veu sacsejada per l’exili. És una lectura que recomano, sobretot, a aquells que busquen una literatura que explori la memòria i la pèrdua des d’una prosa bella i detallista.

How much of these hills is gold, de C. Pam Zhang

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui és el dia de How Much of These Hills is Gold, de C. Pam Zhang. No és que el llibre estigui malament del tot, no, però és tan poc “xinès” que, sincerament, no m’havia adonat que ja tocava dimarts de Caràcter xinès. M’explico.

Ja sabeu que quan publico ressenyes en aquesta secció solen ser de llibres que es poden incloure en la categoria “literatura xinesa” en sentit ampli. N’hi ha prou que l’autor sigui xinès o d’origen xinès, o que parli de la Xina, perquè el llibre entri en aquesta categoria. En aquest cas, però, crec que m’he passat de la ratlla.

Per què? Doncs perquè més que una novel·la que enfoqui la vida d’emigrants xinesos als Estats Units, diria que aquest llibre és més aviat una novel·la de formació (digueu-ne coming of age, digueu-ne energia), i aquest camp no m’interessa gaire, la veritat.

Sí, sí, però… de què va?

“How Much of These Hills is Gold” narra la història d’una família d’origen xinès lligada a la cerca d’or i a l’extracció del carbó, a mitjans segle XIX, als Estats Units. La família viu en la pobresa extrema i, a més, la gent els veu com a estranys. Una cosa curiosa perquè, com diu la protagonista, en aquell moment la gent que els considerava poc americans a ells tampoc eren americans de soca-rel.

Per tot això, la seva vida sempre estarà vinculada a la recerca d’una riquesa que els permeti viure tranquil·lament, amb comoditat i sense haver d’estar pendents de què diu la gent d’ells. No us vull fer espòiler, però sí que us avançaré que hi ha gent molt dolenta, i que els protagonistes s’hauran d’enfrontar a un munt de peripècies!

En resum, el que trobareu en aquest llibre és una història familiar que podríem encabir dins del gènere del western, reforçada per aquesta idea de novel·la de formació que us comentava més amunt.

The book of Shanghai

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

No, últimament no tinc gaire sort amb la literatura xinesa. Aquest cop li toca a The Book of Shanghai: a City in Short Fiction, una iniciativa de Comma Press que us comento al final de l’entrada. Com sempre que m’enfronto a un recull de relats, ja donava per descomptat que no tots m’agradarien, això va així i no passa res. Ara bé, no em pensava que l’índex “d’agradabilitat” acabés essent tan baix. Em sap greu.

Però anem a pams, perquè alguna cosa sí que se’n pot salvar!

El llibre conté deu relats, cadascun d’un autor diferent traduït per un traductor diferent. L’autora més coneguda és Wang Anyi, que obre el llibre amb una de les històries més bones del llibre, “Ah Fang’s lamp”, un relat que ens porta als carrerons antics de Shanghai, on el protagonista descobreix una família i la va seguint al llarg del temps fins a descobrir connexions que no us diré (ok, he fet un semispoiler). En aquest cas, la traducció és de Helen Wang, una traductora amb força experiència, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil.

Una altra història que voldria destacar és “The Story of Ah-Ming”, de Wang Zhanhei (traducció de Christopher MacDonald), que ens porta la història d’una dona gran que, tot i tenir una pensió suficient per viure, es dedica a recollir tot el que troba a les escombraries. Per què ho fa? En el relat anem descobrint la causa principal i, també, les conseqüències que aquest costum acaba tenint en la seva vida social. És una anàlisi interessant de la relació entre generacions i, en la meva opinió, inclou una visió sobre els “petits budes” que, ara que ja són pares de família, tenen capacitat per influir en el seu entorn.

I aquestes dues històries són, bàsicament, les que m’han agradat. La resta es deixen llegir, sí, no és tampoc un sacrifici fer-ho, però per a mi no estan a l’altura de les dues que he esmentat. N’hi ha un parell que són més aviat de ciència ficció o, si ho preferiu, estrambòtiques (com aquella en què el protagonista acaba flotant riu avall en una banyera), però trobo que, en general, els falta ganxo. També diria que l’estil narratiu és pla, amb frases típiques i clixés, personatges que reflexionen en excés i fan massa explícit tot el que passa. Algú podria dir que és culpa del traductor, però és que en aquest cas ens trobem que cada relat ha estat traduït per una persona diferent, o sigui que no sé si el problema és la traducció o la selecció d’originals. I també he de dir que aquesta dimensió plana ja me l’he trobada en altres casos. Preocupant.

No obstant tot això, la iniciativa és bona, i la idea de Comma Press de recopilar relats dedicats a una ciutat no s’acaba amb aquest llibre dedicat a Shanghai. Pel que he pogut veure, hi ha llibres dedicats a ciutats molt diverses, que van des de Tòquio fins a Birmingham, passant per Riga, Rio o Karthum, i així fins a 35! Potser és una bona idea llegir-se’n algun per descobrir autors de cultures que, normalment, tenen dificultats per arribar-nos. Jo ho faré, missió per a aquest any!

Life, de Lu Yao

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari
Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.

Hong Kong no es ciudad para lentos

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris
Hong Kong no es ciudad para viejos

Aquest mes m’he llegit Hong Kong no es ciudad para lentos, de Jason Y. Ng. I la veritat és que “me l’imaginava més gran”, i així us ho vaig avançar a Twitter, quan deia que tindreu una entrada “molt forta”.

Vaig comprar el llibre amb motiu de la conferència que l’autor va fer al CCCB, a Barcelona, per parlar sobre la situació de Hong Kong. La conferència va estar molt ben estructurada i amb explicacions clares, i em va donar una visió de la situació que hi ha en aquella ciutat. No descarto que estigui un pèl esbiaixada, però tot i així em va semblar una presentació suficientment transparent i objectiva de la situació. Recordeu que tothom escombra cap a casa.

Així, doncs, vaig comprar el llibre esperant trobar-hi el mateix esperit combatiu i reivindicatiu de la xerrada, però no ha estat així. En aquest llibre, el que trobem és un recull de costums i hàbits de la gent que viu a Hong Kong. I no em malinterpreteu: és un bon recull d’anècdotes i coses que passen en aquella ciutat, però trobo que el punt de vista és excessivament personal i que generalitza massa, sobretot quan parla de coses fora de la seva ciutat.

Suposo que voldreu algun exemple…

Un és, clarament, dir que l’atenció al públic a Europa és “burda” (cito literalment). Com a tot arreu, hi ha gent que atén bé i altres que atenen malament, i jo mai no m’he sentit tan mal atesa com a Pequín, a les botigues estatals, on tu deies “vull això” (assenyalant amb el dit) i la venedora de torn mirava cap a la banda exactament contrària. En canvi, al mercat i altres llocs la gent era prou amable… no es pot generalitzar, no.

També em sobta que en un punt diu que és crític de restaurants (no ho he verificat) i en un altre diu que la cuina italiana està sobrevalorada. Això mai no ho havia sentit a dir! Aquest senyor només deu haver menjat pizza, no?

No sé, en general, a Hong Kong no es ciudad para lentos hi ha comentaris, sobretot referits a l’estranger (el seu estranger) que trobo de sobrat i de poc tolerant amb la diversitat. Això és, si més no, curiós ja que l’autor viscut a molts llocs! I és que, de vegades, quan algú és tan cosmopolita, al final no ho és gens. No sé si m’explico.

Ara bé, també diu grans veritats, que són vàlides aquí i “en Pokón”, com deia aquell. Una de les coses que diu és que el que crida més surt guanyant, i li dono tota la raó. I també m’ha fet gràcia veure com, segons ell, el famós sobre vermell de Cap d’Any, que abans era un detall, s’ha convertit en una mena de propina anual obligada. M’ha recordat els carters i els escombriaires que, quan jo era petita, venien per Nadal i et donaven una postaleta perquè els donessis diners…

Per acabar, deixeu-me dir que el llibre ha estat traduït per Maialen Marín Lacarta i Gabriel López-Guix, professionals de qualitat contrastada. La publicació l’ha feta Ediciones Península.