Categoria: Llibres

Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Hi ha llibres que t’enganxen pel to. Per l’atmosfera. Per la manera com les paraules no només expliquen una història sinó que l’invoquen. Que morin els fills dels altres, de Roser Cabré-Verdiell (editat per Males Herbes), és exactament això: una lectura magnètica que sembla que et llegeixi a tu mentre tu la llegeixes.

Aquesta és la història de la Rebeca, una dona que arriba a Ocata amb la seva família, un marit i dos nens petits, carregant una por que no sabem ben bé d’on ve. La casa nova, amb les seves parets recents i el jardí ple de flors, els veïns (la Camila, una dona amb aires de misteri; en Gregori, un home que sempre sembla estar observant; la petita Flora, que juga sola a l’escola) i el poble, tot sembla aparentment normal. Tot i això, la Rebeca té una sensibilitat especial i veu coses sota la superfície: conductes estranyes, mirades que parlen de secrets ocults, coses que no lliguen ben bé… Fins on arribarà, tot plegat? La seva ansietat, alimentada per petits detalls, la portarà a descobrir la veritat darrere d’aquest lloc que hauria de ser el seu nou inici.

Com ja em va passar amb Aioua, una de les coses que més he gaudit de la novel·la és la potència de l’estil de la Roser: t’arrossega. Escriu per fer-te sentir la incomoditat, el desig, el desconcert, la por. És una escriptura viva, gairebé orgànica, com si cada frase ens anés fent acostar a un lloc que no acabem d’identificar però que ens inquieta i ens captiva. A estones sembla que estiguem llegint una invocació, un encanteri, una veu que beu de la literatura gòtica però també del realisme brut i emocional més bèstia i inquietant.

Igual que a Aioua (ja em perdonareu que hi faci tanta referència), l’autora explora la fragilitat i la força de la institució familiar, els límits del que s’accepta com a normal i la línia tan fina que separa la por de la lucidesa. Però aquí fa un pas més: l’estil és més animal, més compacte i potent. És un llibre que no es llegeix per saber què passa, sinó per viure com passa. I per veure com una dona pot arribar a esdevenir una altra cosa.

I després hi ha l’espai: Ocata. De petita, vaig passar molts estius a Premià de Mar (el poble del costat), i llegir una novel·la ambientada en aquest entorn, en un camí que sembla el que uneix Ocata i Premià (el que llavors anomenàvem “Camí del mig”, que no sé si encara hi és), ha sigut com tornar a un lloc conegut i descobrir que ara té ombres noves. Moltes ombres. L’escenari no és només decorat: és part viva de la història.

Un cop més, em trec el barret davant de la fantàstica tria d’autors catalans que té l’editorial Males herbes, que té un catàleg impressionat on, a més de la mateixa Roser Cabré-Verdiell, hi trobareu gent com en Ferran Garcia, la Berta Creus, en Max Besora o en Jordi Masó. Repòquer d’asos!

Tornant al tema que ens ocupa, i per tancar, recomano aquesta història a qui busqui llibres amb cos, amb veu, amb escletxes per on se’t cola l’atmosfera. I us el recomano especialment si coneixeu la zona, perquè us en donarà una nova visió!

Taipei People: nostàlgia i identitat amb Pai Hsien-yung

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Llegir Taipei People de Pai Hsien-yung ha estat un repte interessant. Vaig tenir la sort de compartir aquesta lectura amb un petit grup d’experts en xinès, i les seves aportacions van ser molt enriquidores. Vaig sortir una mica de la meva zona de confort (tinc una gran relació ambivalent amb els relats) i, si l’hagués llegit sola, potser no l’hauria acabat. Aquest llibre, un recull de catorze relats, ens endinsa en la vida d’un conjunt de personatges marcats per l’exili i la pèrdua, tots ells xinesos que, després de la Guerra Civil, es van establir a Taipei, intentant refer la seva vida en un entorn que no els acaba de pertànyer.

La nostàlgia és un element central d’aquestes històries. Els protagonistes són intel·lectuals, aristòcrates caiguts en desgràcia, dones de companyia, antics soldats i burgesos desplaçats que miren enrere amb una barreja de malenconia i resignació. Taipei és per a ells un refugi, però també un espai de desconnexió, on les seves arrels queden en suspens, atrapades en una terra que mai podran tornar a habitar plenament. L’autor retrata aquesta realitat amb una prosa detallista, capaç de transmetre tant la decadència del món que deixen enrere com la dificultat per trobar el seu lloc en el present.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és la seva capacitat per construir ambients i recrear atmosferes amb una riquesa de detalls que gairebé es poden respirar. Pai Hsien-yung sap com fer sentir la humitat dels carrers de Taipei i l’elegància apagada d’aquells que alguna vegada van ser poderosos i ara sobreviuen en un món que ja no els pertany. Però, alhora, he de confessar que cap al final m’ha arribat a cansar una mica. Els personatges comparteixen un mateix tipus de melancolia, una sensació de pèrdua que es repeteix en cada relat, i això ha fet que no hi acabés de connectar del tot. És una experiència que m’ha recordat a la literatura d’Eileen Chang, on sovint es repeteixen temàtiques i sensibilitats que, a estones, poden fer que la lectura sigui monòtona.

L’autor i el seu llegat

L’autor, fill d’un alt comandant del Kuomintang, va viure en pròpia pell aquest desplaçament i la seva obra està profundament influenciada per aquesta experiència. Format a Hong Kong i després als Estats Units, Pai Hsien-yung és una de les veus més importants de la literatura xinesa contemporània. De fet, un dels relats d’aquest recull va acabar servint d’embrió per a la seva novel·la més coneguda, Crystal Boys, una obra pionera en el retrat de la vida dels joves homosexuals a Taipei.

En definitiva, Taipei People és un llibre profundament evocador que ens transporta a un món ple de matisos i ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la identitat quan aquesta es veu sacsejada per l’exili. És una lectura que recomano, sobretot, a aquells que busquen una literatura que explori la memòria i la pèrdua des d’una prosa bella i detallista.

Resultats de l’enquesta sobre punts de llibre

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Gairebé un any després d’anunciar que feia una enquesta i obrir el formulari corresponent, m’he adonat que no he penjat les respostes. Així, doncs, ha arribat l’hora de compartir amb vosaltres les dades que tan amablement em vau donar.

Abans de res, cal aclarir la mida de la mostra: tinc 114 aportacions, totes recollides a través d’un formulari de Google. Les primeres preguntes (mida, gruix, material) tenen respostes molt evidents i donen per a poc comentari, o sigui que us copio els gràfics i us en dic quatre coses. On ens podem esplaiar més és a les últimes preguntes (què feu servir en lloc d’un punt de llibre, etc.).

El primer que us preguntava és si us agrada que el punt sobresurti del llibre o no. Fixeu-vos-hi: tot i que guanya el “que sobresurti”, guanya per molt poc i, atenció a la dada, algú va contestar les dues coses (la suma dels percentatges és superior a 100). No hauria hagut de passar, però mira, coses de la vida.

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Mida. Nombre de respostes: 114 respostes.

També us vaig preguntar sobre el gruix del punt. Aquí hi havia més opcions, però si descartem els que els hi és totalment igual veiem que guanya per majoria “aplastant” el gruix “normal”: interpreto que voleu punts que siguin prou rígids perquè el llibre s’obri per on toca, però no tant com perquè sempre vagi mig obert i es desformi.

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Gruix. Nombre de respostes: 114 respostes.

En el material també hi ha un guanyador clar. En aquesta pregunta podíeu triar més d’una opció i aportar-ne d’altres, però tot i així la cartolina és la reina indiscutida, seguida a molta distància dels punts que van folrats de tela (en tinc algun de molt bonic, també!). Jo vaig donar tres possibilitats: cartolina, tela i metall. La resta són propostes vostres!

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Material. Nombre de respostes: 114 respostes.

Aquí entràvem ja en l’aspecte del punt i volia saber si els trieu en funció del “tema”, si voleu que quadri amb el tema del llibre. A la majoria això no us preocupa, goiteu:

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Tema. Nombre de respostes: 114 respostes.

I aquí comença la part més moguda de l’enquesta: feu servir punt o hi poseu el primer que trobeu?

Hi ha més de 70 persones que, molt ordenadament, sempre fan servir punt de llibre i 42 que van dir que van per lliure, però el fet és que, fins i tot les 74 que fan servir punt de llibre es van animar a proposar “punts alternatius”. Jo us vaig proposar els clàssics: tiquet de compra (59 respostes), paper WC (4), boli o llapis (17), regle (10), fulla de planta (14) i doblegar la punta del full (algú m’ha dit que això és sacrilegi: doncs oju perquè hi ha 20 sacrílegs!).

Però la vostra creativitat no té límits, o sigui que he recollit en una llista tot el que proposeu i us la poso a continuació (no cabia al gràfic). He unificat les que, amb diferents paraules, deien el mateix. Entre parèntesi, algun comentari meu:

  • Targetes i bitllets de transport, avió inclòs
  • Post-it
  • Fotografia
  • Postal
  • Cinta, cordó o fil
  • Faixes de llibre (per fi seran útils per a alguna cosa!)
  • El drapet de netejar les ulleres
  • Un tros de paper
  • Apunts de la uni (doncs espero que fossin petits!)
  • Obrecartes en forma de punyal (això té molt perill)
  • Arracades
  • Factures de la llum
  • De vegades, el mòbil (espero que sobre una taula)
  • Fulles seques
  • Etiquetes de roba
  • Sobrecoberta del llibre, si en té
  • Escuradents (espero que fos net!)
  • La solapa del llibre
  • Entrades: museu, concert, teatre, etc.
  • Corretja de rellotge
  • Esquela-recordatori d’una amiga (trist i bonic alhora)
  • Trossos de capses trencades
  • Goma del cabell
  • Resguard del préstec de la biblioteca
  • Pell de mandarina (una mica marranada, eh!)
  • Targeta de visita
  • Retall de diari
  • Etiqueta d’ampolla d’aigua
  • Bossa de paper d’avió, d’aquelles per vomitar-hi (oh senyor!)

Com podeu veure, hi ha de tot!

I l’última pregunta era sobre el sistema de fixació del punt. A la immensa majoria (98,2%) us agrada intercalar-lo i prou, i hi ha algunes persones que prefereixen el sistema clip i el de l’imant. A partir d’aquí, encara que no ho sembli, tot són variants d’aquests dos punts que vau posar a “Altres”. 

Gràfic de respostes de Formularis. Títol de la pregunta: Sistema de col·locació/fixació. Nombre de respostes: 114 respostes.

No puc tancar la valoració sense esmentar alguns dels comentaris que hi havia al final de tot, que m’han fet riure o reflexionar sobre aspectes que no havia plantejat a l’enquesta. Això vol dir que jo també he après coses fent aquesta activitat!!!

Aquí els teniu:

  • Només que m’alegra saber que no sóc l’única que té manies amb els punts 😂 I gràcies per tot el que comparteixes ❣️
  • Gairebé sempre faig servir els mateixos, moltes vegades els que posen a la biblio o els que inclouen alguns llibres de compra. Així conservo intactes els bonics, que em serveixen per acompanyar les fotos de les publicacions.
  • M’agrada que els punts vinguin amb el llibre, vagin conjuntats, és algo que s’està fent des de fa relativament poc i ho trobo genial. Si no, el de la llibreria on el compro també m’agrada.
  • El dibuix, temàtica, colors… Em són intranscendents per un punt de llibre. Però sí que hi hagi diferències entre les dues cares perquè l’utilitzo per marcar a quin paràgraf m’he quedat per reprendre la lectura.
  • M’agrada que els punts quedin dins del llibre, excepte si porten llacets ben “cuquis”, que llavors han de sobresortir. 😅 
  • Crec que els bitllets de transport públic tenen molt d’èxit entre lectors com a punts de llibre! Però el més important: els punts que són realment bonics acaben enganxats a la paret i formen part de la decoració de l’espai. ❤
  • Doblegar les pàgines d’un llibre és un pecat capital (pendent de ser reconegut pel Vaticà).
  • Abans memoritzava el número de pàgina. Ara, com que llegeixo 3-4 llibres a la vegada, depenent del moment i del lloc on em trobi, sempre punt de llibre. 😉

Aquests només són alguns dels que em vau posar. Us agraeixo molt, també, les paraules boniques que em vau dir, però he pensat que no calia posar-les.

I fins aquí el petit estudi sobre punts de llibre que hem fet entre tots. Moltíssimes gràcies per la vostra col·laboració!

La història secreta, de Donna Tartt

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de “La història secreta”, de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!

Duro como el agua, de Yan Lianke

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

No, no sé com parlar-vos de “Duro como el agua”, el darrer llibre que s’ha publicat en castellà de Yan Lianke, un dels meus autors preferits (no només entre els xinesos, sinó entre tots). És un llibre ultracomplet, tant pel que fa a l’argument com a l’estructura, i no sé per on començar.

D’acord. Començarem pel principi: la trama.

Gao Aijun és un jove soldat que deixa l’exèrcit i torna a casa. Estem en plena Revolució Cultural, i el noi només somia a escampar-la pel seu poble. L’objectiu està clar, però a mig camí coneix una noia, la Hongmei, que també vol fer la Revolució. I s’enamoren. I tots dos estan casats. Com s’ho faran per mantenir oculta la seva relació al mateix temps que avancen en la implantació del comunisme entre els seus veïns?

Ells estan segurs que fan el que han de fer, i no hi ha res que els pari per aconseguir els seus propòsits. Es tornen inseparables: cara al públic, són els caps de la revolució. Passen dia i nit escrivint pamflets i creant eslògans, i no hi ha res que se’ls escapi: crear brigades de producció, controlar qui fa què… Pensen que ho estan fent tot bé i que algun dia el partit reconeixerà els seus mèrits i els donarà un càrrec important. Passarà? Si voleu saber-ho, us haureu de llegir el llibre.

Ara bé, Duro como el agua no és només una història sobre amor i revolució. Va molt més enllà perquè està ple de cites de poemes i discursos de Mao Zedong, òperes revolucionàries, fragments de llibres clàssics. I és que els personatges, l’Aijun en particular, parlen com si reflectissin tot el que es deia a l’època: frases i dites que l’autor recull i ens acosta en una mena de discurs febril. Però no patiu: Belén Cuadra, la traductora, ha identificat totes aquestes cites i les marca i anota perquè ens sigui evident que surten d’un lloc o altre. Simplement, és una obra meravellosa que combina un argument prou atractiu amb un bany de realitat impressionant. Diria que, juntament amb Crónica de una explosión, aquest és un dels llibres més esbojarrats i complets de Yan Lianke.

No coneixeu l’autor? Cap problema: amb la Mireia Vargas hem preparat un capítol especial del nostre pòdcast, L’any de la rata, dedicat específicament a aquest autor. Si l’escolteu, us explicarem coses sobre la seva vida i obra i, atenció, sentireu l’entrevista que li vàrem fer amb motiu de la presentació del llibre a Barcelona. I no us perdeu tampoc la part en què entrevistem la seva traductora, la Belén Cuadra, que explica coses molt interessants sobre la manera en què tradueix els llibres de l’autor!