Categoria: Llibres

En aquell cel brillen estels desconeguts, Stalker?

On Per sifuroIn Llibres2 comentaris

En aquell cel brillen estels desconegutsUna vegada més, Stalker ens porta a l’Àfrica. En aquest cas, En aquell cel brillen estels desconeguts ens porta la història de l’Alice, una noia del Sudan del Sud que sobreviu a l’ebola.

Al llibre hi veurem com es detecta l’epidèmia i com els vilatans, ignorants de la realitat més dura, busquen solució amb bruixots i altres personatges del panorama més tradicional. És un d’ells qui s’adona de la magnitud de la tragèdia i posa el cas en mans dels metges. Al final, se salva l’Alice i, en fer-se gran, estudia per a infermera i adopta un bebè. Deixem-ho aquí, però, perquè no us puc explicar la història sencera, i parlem d’altres coses.

Un llibre que dona la mà a un altre

Si ho recordeu, fa un temps vam parlar del germà gran d’aquest llibre: Motorsoul. Soc un ésser naïf, i en aquella ocasió deia que la portada no m’agradava gaire, però he de dir que amb aquest segon lliurament de Stalker el dissenyador ha compensat (i molt) el tema portada. Mireu-vos la imatge que acompanya aquesta entrada i veureu que la il·lustració de la portada és molt, però molt, bonica. En certa manera, em recorda la de Les pereres fan la flor blanca. Suposo que és l’estil que m’agrada a mi, ves.

Al final d’En aquell cel brillen estels desconeguts se’ns explica que el relat de l’Alice és, com si diguéssim, la cinquena part de Motorsoul. En aquest sentit, he de dir que el llibre se m’ha quedat curt, sí. Potser hauria necessitat algun relat més perquè la cosa no s’estronqués de cop. Sí, senyors, l’única cosa que puc retreure-li a Stalker en aquesta ocasió és que el llibre sigui tant curt. 🙂

En tot cas, espero poder llegir més històries de l’Àfrica de la mà d’aquest autor misteriós. Espero que Raig Verd continuï apostant per ell!

Atenció: aquest llibre va directe als deures d’estiu, gent!

La felicitat d’un pollastre a l’ast. Totes som la Fina?

On Per sifuroIn Llibres4 comentaris

La felicitat d'un pollastre a l'astPer Sant Jordi vaig sortir al carrer disposada a fer gasto, i a fe de déu que en vaig fer! Dos pòquers complets, entre els quals hi havia No tornarà a passar i La bibliteca fantasma, que ja he llegit i comentat en aquest blog (ai, que poc que dura la collita de Sant Jordi… ). Un altre dels que em vaig comprar va ser La felicitat d’un pollastre a l’ast, de Marta G. Soldado. L’altra editorial el publicava, i li va posar una tapa ben cridanera que, juntament amb el títol, convertia aquest petit llibre en el que jo considero “un mocador vermell per a un toro”. L’altre mocador vermell de la temporada ha sigut Com s’esbrava la mala llet, que també us recomanava per Sant Jordi.

La felicitat d’un pollastre a l’ast, història d’una Rodríguez?

Aquest llibre, tan curt, tan menut, és ple de material per fer-nos pensar. Qui és la Fina. Què fa la Fina. Què tenim en comú amb la Fina. Què fan els Rodríguez.

Sí, gent, sí. Vam créixer pensant en els notres pobres pares, que es quedaven a Barcelona mentre nosaltres marxàvem amb la mare al poble. Pobre pare, que treballa tot el dia i arriba a una casa buida al vespre. Pobre, arriba a casa i no hi ha ningú. Mira que content que es posa quan puja a veure’ns el cap de setmana.

Ja. Sí.

Per si aquest mite encara no us havia caigut a terra, amb aquest llibre us hi caurà. La Fina té la seva feina, una família maca. Tot sembla perfecte perquè, tot i que va cansada, això li passa a tothom, no?

Ser feliç amb un pollastre

Doncs no. La felicitat d’un pollastre a l’ast ens presenta el despertar de la Fina, que es produeix durant la setmana que passa fent de Rodríguez a Barcelona mentre el seu home i els seus fills marxen a la costa. En aquest període, té temps per adonar-se que hi ha vida més enllà de feina i família. Es posa pantalons de cuir. Coneix la veïna de sota, i també fa alguna descoberta sobre el seu fill gran. I tasta un pollastre a l’ast que acabarà tenint conseqüències, i això són moltes coses, per tot just 115 pàgines.

I aquestes 115 pàgines estan redactades amb un estil pràcticament magistral. Marta G. Soldado ens ofereix frases llargues, amb subordinades relligades amb una precisió de rellotger suís. Si acabeu una frase i us sembla que falta el subjecte, o que sobra una conjunció, torneu enrere, feu l’anàlis sintàtic de l’oració i veureu que hi és tot. Impecable. L’únic que m’ha xocat és que encara no s’apliqui la reforma ortogràfica de l’IEC (encara hi ha accents diacrítics que no hi haurien de ser), però suposo que això és decisió editorial. Jo mateixa m’he resistit durant molt de temps a la manca d’accents.

En resum, doncs, aquest és un llibre que us agradarà molt i que, pel fet de passar durant l’estiu, pot ser un bon company durant les properes vacances. Que ja arriben.

El color és porpra, la Whoopi és Goldberg

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

El color púrpuraSegur que més d’un ha vist la pel·lícula: El color púrpura (The Color Purple). La Whoopi Goldberg broda el personatge principal (nominada a l’Oscar), i en Danny Glover li fa un molt bon acompanyament. El llibre cobreix més camp que la pel·li, però si l’heu vista us en podeu fer una idea. En aquest llibre, Alice Walker ens presenta la vida de la Celie, una noia negra que, després de ser violada i, pràcticament, esclavitzada, per la pròpia família aconsegueix fer la seva vida.

La novel·la és de tipus epistolar, i alterna cartes de la Celie i la Nettie, la seva germana. Mentre la Celie es queda prop de la casa familiar, la Nettie acaba viatjant a l’Àfrica. Allà hi fa de missionera i descobreix la veritat sobre els dos fills de la Celie.

Què té d’especial El color púrpura?

Per començar, ens situa a principis del segle XX i ens ensenya com vivien molts negres en aquella època. Els retrats d’homes i dones, els seus costums i maneres de fer, són d’una cruesa impactant. Les dones treballen i tenen poca llibertat de decisió, però en aquest llibre n’hi ha algunes que tenen una força fora del comú i marquen el camí per a les altres. Diuen que alguns d’aquests personatges poden tenir a veure amb persones reals de l’entorn de l’autora. Suposo que és lògic pensar que un llibre amb tanta força interior té alguna cosa de biogràfica.

És molt fàcil connectar amb la Celie. És bona, és lletja, la maltracten… per això m’ha agradat veure com va evolucionant a mida que avança la història. Però també m’ha agradat molt el figura del “Mr. ______”, que també va canviant. I, sobretot, m’ha agradat veure com l’autora reflecteix la manera de parlar dels personatges. És pràcticament com si els sentissis parlar. No sé com haurà quedat a la traducció, però a la versió anglesa és ben clar. Si voleu donar una oportunitat a la traducció, veig que a l’abril se’n publica una de nova en castellà. No he sabut trobar versió catalana.

Si voleu llegir més obres d’autors afroamericans i assimilats, aquí teniu llibres que hem comentat en aquest blog:

No us espereu grans drames. No us espereu novetats. No hi ha ritmes trepidants. Però, tot i així, encara que hàgiu vist la pel·lícula, és un clàssic que caldria llegir.

No tornarà a passar… o sí?

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

No tornarà a passarEm vaig comprar No tornarà a passar per Sant Jordi. Tenia clar que me’l volia regalar, i vaig haver de preguntar en un parell de paradetes fins que em vaig rendir a l’evidència i vaig entrar a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya. Sant Jordi va ser una bona collita, i em vaig comprar tots els que comentava a l’entrada sobre Sant Jordi.

Pel que he llegit, l’autora, Inge Schilperoord, és psicòloga forense. Llegint No tornarà a passar penso que la seva feina li ha proporcionat una documentació abundant que li ha permès brodar el diàleg interior del protagonista.

Perquè, sobretot, aquest llibre és un reflex de la lluita interna d’en Jon, condemnat per pedofília. Surt de la presó i torna a casa de la mare. Allà hi ha una atmosfera agobiant i un excés de protecció de la pobra dona. El panorama és decebedor. I, per postres, a la casa del costat hi ha veïns nous: una mare i la seva filla, una nena d’aproximadament 10 anys.

Al llarg de tot el llibre veurem com en Jon intenta lluitar contra els seus instints davant la presència de la nena. També veurem com intenta reprendre la seva vida, però trobar-se la nena quan va i ve no ajuda gaire. La història és senzilla, sense grans intrigues, però la veritat és que enganxa des de la primera línia per la honestedat amb què es planteja. De fet, el més brillant de tot és com l’autora ens introdueix en els pensaments d’en Jon. Veiem que es parla a ell mateix, com s’autoimposa la disciplina que li han ensenyat a teràpia. La precisió obsessiva amb què intenta complir l’horari que s’ha preparat. Llevar-se a les 5, treballar a les 6.30… Però serà suficient, això?

Detalls de No tornarà a passar

Juntament amb els pensaments d’en Jon, us recomano que gaudiu a fons de la descripció del paisatge. El poblet, el barri nou, les cases velles, les dunes, el gos… és realment un llibre per intentar llegir a poc a poc (tot i que no dura gaire, perquè les 200 pàgines i escaig de seguida són passades).

Finalment, esplaieu-vos amb la mare, el gos i la nena. La mare, a estones, és insuportable. Tracta el seu fill com si encara fos un nen, i li fa fer tot de coses amb disciplina prussiana. El gos és vellet, i sembla que el vegi com avança a poc a poc, la pell feta un fàstic. Per acabar, tenim la nena, l’Elke. La seva innocència, vista des del punt de vista del Jon, es fa pesada i angoixant. Aconseguirà resistir-s’hi?

En definitiva, és un llibre que heu de llegir. El tema és poc habitual, la redacció impecable i, veient que el missatge m’ha arribat tan bé sense dubtar de la qualitat de les frases en català, he de suposar que la traducció de Laia Fàbregas és més que correcta. Pel que fa a l’autora, podeu llegir aquesta entrevista que li van fer a Nació digital.

Tanquem amb el text destacat que trobareu al llibre:

«Soc un bon fill. Netejo, cuino bé, jugo a cartes amb la mare. No em considero una mala persona, m’agrada tenir cura dels altres, però he d’aprendre a controlar els meus actes. Soc de carn, però soc capaç de contenir-me. He d’estar alerta, no he d’abaixar la guàrdia, dominaré els meus pensaments. No tornarà a passar. No tornarà a passar. No tornarà a passar. Mai més.»

Morts prescindibles: Bergmann i els seus problemes

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres

Morts prescindiblesCom us deia en una entrada anterior, el segon lliurament de la sèrie dedicada a Sebastian Bergmann va acabar amb tanta força que vaig haver de llegir el tercer tot seguit. Es tracta de Morts prescindibles, un nou cas en que el nostre antipatiquíssim personatge fa de les seves.

Antipatiquíssim? No! En Sebastian s’ha reformat. Un cop aclarit el misteri amb la Vanja, companya de feina, en Sebastian és poc més que un angelet bufador. La seva poca-solteria, que tant ens va atraure al primer llibre de la sèrie, ha desaparegut. Fins i tot sembla que ja no li interessa tant ficar-se al llit la primera dona que troba. Està desconegut.

Morts prescindibles és el descans de mitja part?

Sembla que aquesta història és una mica d’impasse, ja que és molt més lenta que les altres dues. També he de dit que el cas que estan investigant queda en segon (o tercer) pla, i que es dona molta més importància a les relacions entre els membres de l’equip. Això està bé perquè estan en un moment de canvi, però també és veritat que no és ben bé el que buscava. Descobrireu antigues històries perquè en Sebastian ja havia treballat amb aquest equip. Mira, quina casualitat, igual que els Abba, que ara tornaran a tocar junts (i sonen a la cafeteria mentre escric això).

També heu d’estar al cas de l’Ellinor Bergkvist, que torna a fer de les seves. Té uns papers que en Sebastian li ha dit que llenci, però no ho fa. I aleshores pensa que potser el pot ajudar. Ajudar a què? Aneu-vos calçant, perquè la farà grossa. Per altra banda, ella continua creient en Sebastian l’estima. Clar, per això la va convidar a quedar-se a casa seva. Convidar? Quedar-se? No! En Sebastian n’està fins al monyo, d’ella. Ja veureu com la fa fora. En aquest moment és quan veiem el Sebastian d’abans.

Finalment, val la pena que us llegiu aquest llibre amb el Google Maps al costat. El cas que els ocupa és l’aparició d’uns esquelets a la zona muntanyosa entre Suècia i Noruega. Veureu que, tot i que està força ben lligat, hi ha algunes coses que no estan tan ben tancades com en els casos anteriors. En tot cas, és una bona lectura per a l’estiu. Aviat parlarem de deures!