Categoria: Llibres

Agualusa i l’oblit a Angola

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres4 comentaris

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

Agualusa i l’oblit a Angola

On Per sifuroIn Llibres4 comentaris

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre.

Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei (perquè has d’anar a treballar, per exemple).

En aquesta història, La Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell, però no és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa, però no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència, tot i que nosaltres els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma, veient el cel angolès, flairant l’aire, mirant per la finestra com la gent es manifesta pels carrers, patint amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos, que és l’única companyia que tindrà a partir del moment en què decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la: un relacionat amb el gos, un relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati i el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

 

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

L’Amèrica sense llei

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

The-Harder-They-Come-TC-BoyleSeguint en la línia de A Book of American Martyrs, del qual hem parlat fa poc, us volia comentar una altra obra que parla de “l’altra amèrica”: The Harder They Come, de Thomas Coraghessan Boyle, més citat com a T. C. Boyle. En aquest llibre trobarem personatges que estan, com es diu vulgarment “un poco pallà”.

El primer d’aquests personatges és la Sara, una dona de quaranta i pico que viu sola amb el gos, es dedica a ferrar cavalls i no es corda el cinturó del cotxe perquè diu que és una limitació de la llei. I, és clar, quan la policia la troba en circulació per la carretera sense anar cordada, la detenen i envien el gos a la gossera. Atenció, perquè a partir d’aquí la cosa només fa que millorar. Perquè… si t’envien el gos a la gossera, què has de fer? Pagar la multa? Nooooo…. és millor entrar-hi d’amagat i rescatar el gos, tot plegat amb la col·laboració d’un paio que no hi és tot i sense tenir en compte que a la gossera hi ha càmeres i que, evidentment, t’han filmat. Com us podeu imaginar, la Sara no només està en contra del cinturó del cotxe, sinó que tampoc li agraden els comunistes (diu que la NPR és comunista!), es extremadament de dretes, no vol pagar impostos a l’estat i ho treballa tot en negre, està en contra dels drets dels immigrants… i aneu comptant.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè resulta que l’Adam, el que l’ajuda a recuperar el gos, és un noi que té alguna mena de problema mental que és una combinació d’alguna disfunció diguem-ne “d’origen” i d’un ús exagerat de drogues. Només cal que llegiu l’escena en què, amb una escopeta a la mà, es pensa que veu tot de xinesos que l’apunten. Per rematar-ho, l’Adam té una plantació de marihuana oculta al bosc i es dedica a fer petits tripijocs amb un col·lega.

Què en pot sortir, de la relació que inicien aquests dos personatges? Poca cosa de bo, ja ho deveu veure a venir, i els desenllaç està a l’altura dels personatges. Afegiu-hi els pares de l’Adam, dos jubilats que volien una vida plàcida que, davant la situació a què els aboca el fill, no tindran. Malentesos familiars, problemes amb la llei, relacions de parella estranyes… tot això i molt més a The Harder They Come, un llibre que, a més, us portarà a passeig pel nord de Califòrnia, la zona menys poblada. Llegiu el llibre amb Google Maps, si voleu acabar de treure-li tot el suc.

Au, no us perdeu la propera entrada, que serà sobre un llibre publicat en català. 🙂

 

Els bons, els martirs, la J. C. Oates

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

book-american-martyrs-oatesNo m’havia llegit res de la Joyce Carol Oates, i en tenia ganes. O sigui que quan em va caure a les mans el totxo que és A Book of American Martyrs no m’ho vaig pensar gaire. Si vosaltres no teniu aquesta urgència, us recomano que us el llegiu en format electrònic, que pesarà força menys i serà més fàcil de manejar.

Bé, tornem al tema. El llibre arrenca amb l’explicació en boca de Luther Dunphy sobre com arriba a assassinar Gus Vorhees. Qui són cadascun?

En Dunphy forma part del que podríem dir “l’Amèrica profunda“, aquella on la gent creu molt en Déu i es passeja amb pistoles a sobre, on la teva evolució vital està marcada per la família en què neixes, i on l’ascensor social, simplement, no existeix. I tu ets a la planta baixa. Dunphy té una vida mediocre amb una feina normaleta, com a reparador de teulades, que va heretar del seu pare. Té quatre fills i va cada diumenge a missa, i en un moment donat es radicalitza i adopta posicions severes contra el dret a l’avortament i decideix afegir-se a un grup, l’Exèrcit de Crist, que només de veure el nom ja veieu que no es dedica a fer menjars per a desvalguts, oi?

Per altra banda, Vorhees és un ginecòleg que treballa en centres d’atenció a dones donant-los assessorament pel que fa a la seva vida sexual i sobre els embarassos. I els avortaments: en fa, i forces. Per la mena de feina que fa, ha de canviar de ciutat de tant en tant, i arrossega la seva família en la majoria de casos. Dona i fills (tres) no poden acabar de fer arrels enlloc, i al final el matrimoni s’acaba separant.

El fet és que Dunphy mata Vorhees i, és clar, el jutgen. Durant el llibre viurem aquest procés, la sentència a mort i els successius ajornaments i la vida que fan les famílies per mirar de superar-ho. L’autora se centra especialment en les dues noies, les segones filles de cada família, que evolucionen de manera diferent (l’una es fa boxadora i l’altra, investigadora universitària), però que tenen punts en comú, com ara el desarrelament escolar, els problemes per desenvolupar una vida afectiva plena, etc. A través d’elles veurem també aquestes dues Amèriques, tan diferents l’una de l’altra, i com xoquen i s’enfronten en molts casos. En tot cas, és un llibre que val molt, molt, la pena.

Històries de l’Àrtic amb Jørn Riel

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Racontars artiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar, estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que l’he tingut gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats més o menys curts, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat (em sol passar amb tots els llibres que recopilen relats, no ho puc evitar), però la impressió global és bona i hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges que hi ha són, principalment, homes danesos que, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La idea és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que caça guineus, óssos, bous mesquers i altres animals, utilitza la carn per subsistir tot l’hivern i ven les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament. Es tracta d’homes amb perfils molt diferents: des d’un membre de la noblesa que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes (en un hivernacle) fins a un advocat que li acaba fent companyia, des d’un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol, fins a un noi jovenet i una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions, i tot això passant per un parell de personatges com Bjørken i Mads Madsen que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la “mare pàtria”, la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen ser especials. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Tot plegat són històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor, Jørn Riel. Suposo que aquest coneixement ve, com a mínim en part, de l’expedició en què va participar l’any 1950, seguida d’una estada de 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí, i l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França, ja que és el primer que apareix quan fas una cerca amb els mots “racontars artiques” a Internet.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat a fer-vos passar una bona estona.