Històries de l’Àrtic amb Jørn Riel

Racontars artiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar, estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que l’he tingut gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats més o menys curts, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat (em sol passar amb tots els llibres que recopilen relats, no ho puc evitar), però la impressió global és bona i hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges que hi ha són, principalment, homes danesos que, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La idea és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que caça guineus, óssos, bous mesquers i altres animals, utilitza la carn per subsistir tot l’hivern i ven les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament. Es tracta d’homes amb perfils molt diferents: des d’un membre de la noblesa que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes (en un hivernacle) fins a un advocat que li acaba fent companyia, des d’un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol, fins a un noi jovenet i una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions, i tot això passant per un parell de personatges com Bjørken i Mads Madsen que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la “mare pàtria”, la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen ser especials. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Tot plegat són històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor, Jørn Riel. Suposo que aquest coneixement ve, com a mínim en part, de l’expedició en què va participar l’any 1950, seguida d’una estada de 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí, i l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França, ja que és el primer que apareix quan fas una cerca amb els mots “racontars artiques” a Internet.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat a fer-vos passar una bona estona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s