Històries de l’Àrtic amb Jørn Riel

Racontars artiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar, estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que l’he tingut gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats més o menys curts, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat (em sol passar amb tots els llibres que recopilen relats, no ho puc evitar), però la impressió global és bona i hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges que hi ha són, principalment, homes danesos que, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La idea és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que caça guineus, óssos, bous mesquers i altres animals, utilitza la carn per subsistir tot l’hivern i ven les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament. Es tracta d’homes amb perfils molt diferents: des d’un membre de la noblesa que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes (en un hivernacle) fins a un advocat que li acaba fent companyia, des d’un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol, fins a un noi jovenet i una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions, i tot això passant per un parell de personatges com Bjørken i Mads Madsen que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la “mare pàtria”, la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen ser especials. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Tot plegat són històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor, Jørn Riel. Suposo que aquest coneixement ve, com a mínim en part, de l’expedició en què va participar l’any 1950, seguida d’una estada de 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí, i l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França, ja que és el primer que apareix quan fas una cerca amb els mots “racontars artiques” a Internet.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat a fer-vos passar una bona estona.

El problema de los tres cuerpos

Normalment no us parlo de literatura xinesa, ni de ciència ficció. De ciència, en llegeixo poca. Per a literatura xinesa, teniu el meu blog “Caràcter xinès” (www.xines.cat). Però és que “El problema de los tres cuerpos” és molt bo: ciència ficció amb característiques xineses.

I no volia que us el deixéssiu perdre…

O sigui que, per una vegada, us ensenyo què publico “a l’altra banda”.

Durrell i el lloro del vicari

lloro-vicari-durrellUn dels llibres que em vaig llegir l’estiu passat va ser Un lloro per al vicari i altres històries, de Gerald Durrell. Es tracta d’un recull de relats de temes molt diversos que ens ha preparat amb el bon gust habitual Viena Edicions, amb una traducció molt treballada de Jordi Arbonès.

Com deia, els relats tracten temes molt diversos, que van des d’una estada al Perigord, amb truja “trobatòfones” inclosa, fins a una vídua amb quatre fills que no sabem si es vol casar de nou o no, tot passant per històries més o menys passades de voltes, com ara la que dóna títol al llibre, que tracta sobre un lloro molt malparlat que és un regal per a un vicari una mica especial.

Per a mi, les dues millors són, precisament, aquestes dues últimes que us comentava. D’una banda, “Mare per merèixer” tracta la història d’una vídua amb quatre fills que viuen a Corfú i li proposen que es casi. A partir d’aquí, el riure està assegurat amb la reacció de la dona i la sorpresa que els dóna. D’altra banda, “Un lloro per al vicari” és absolutament delirant, tant pel lloro protagonista, que és capaç d’insultar a qui sigui en el moment menys adequat, com per la noia que el vol regalar al vicari, que és irritantment divertida i boja. El final de la història també té tela i no us el puc avançar, però és un bon repunt per acabar-la. També destacaria “Els vestits de la senyoreta Booth-Wycherly”, que tracta sobre una senyora gran molt peculiar.

És doncs, un llibre que us farà passar una bona estona. El contingut és molt bo, la traducció no rasca per enlloc i el llibre en sí, que és el que completa l’experiència lectora, és molt bonic, com tots els de Viena Edicions. Llegiu-lo i em donareu la raó.

Lila no és un color

LilaO sí. Pot ser el color de la pobresa, de la vida al marge de la societat, dels nens que no vol ningú, dels adolescents que fugen de casa, de l’alcoholisme, del perill, de les navalles amagades.

L’entorn en què se situa Lila, de Marilynne Robinson, no és gaire habitual per a nosaltres: els grans camps del centre dels Estats Units, la vida en petites comunitats rurals que no solem veure en les grans novel·les que ens arriben d’aquest país. Robinson és una autora coneguda al seu país i ha rebut premis i distincions diversos, com ara el premi Pulitzer (per una novel·la anterior, Gilead, on la Lila fa un cameo) i, també, el National Book Critics Circle Award amb Lila. Així, doncs, Edicions de 1984 ha tingut molt encert a l’hora de triar aquesta obra i de fer-nos-la arribar tan ràpid (en català, febrer-març del 2015; en anglès, tot just el 2014).

Com podeu llegir a l’article de la Marina Espasa publicat a l’Ara Llegim del dia 11 d’abril, la protagonista d’aquesta història, la Lila, és una dona que ha hagut de créixer, com deiem més amunt, al marge de la societat, espavilant-se com podia. La història comença amb el “rapte” de la Lila per part de la Doll, una dona que la vol cuidar i que veu que està molt desatesa, i a partir d’aquí anem avançant, saltem, tornem enrere, tornem endavant, tot de giragonses, fins que ens la trobem “ben situada” amb un pastor religiós. I tot això amb poques separacions entre paràgrafs, sense capítols, sense parts del llibre: tot va seguit, tot surt tal com raja, com si realment estiguéssim dins del cap de la Lila i veiéssim com ella va recordant les coses a estones, entre feina i feina.

És una obra que ja tenia a la llista abans que sortís en català, i que vaig estar a punt de comprar en anglès. Al final, però, se li van colar altres coses pel davant i va arribar la traducció de l’Esther Tallada. I vaig decidir donar un vot de confiança a la traducció, que trobo que és correcta i que flueix perfectament. Potser no s’ha pogut reflectir exactament l’anglès incorrecte o dialectal de determinats personatges (no he vist l’original), però era un risc que calia córrer i que ha valgut la pena. Un altre per a la llista de Sant Jordi, que us espera el dia 21 d’abril. 🙂

El gos d’en Heller

ATENCIÓ: HI HA UN PETIT SPOILER SOBRE EL GOS.constelacion_perro

Ja només em queda per llegir un llibre dels que em van portar els Reis. El silenci del far, de l’Albert Juvany, i La constelación del perro, de Peter Heller, han volat. I avui toca parlar d’aquest últim, precisament. Som-hi:

Com en el Dia dels trífids i en tantes altres històries, la humanitat se n’ha anat a prendre per sac. O almenys una bona part.

Una epidèmia de grip, seguida per una malaltia “de la sang” contagiosa, ha fet net com a mínim als Estats Units, i els supervivents viuen mig amagats, pendents dels atacs que puguin fer-los altres supervivents que els volen prendre el menjar, la casa o el que sigui. I així ja porten nou anys.

En aquest món hi trobem en Hig, un noi que viu en un aeroport local abandonat, acompanyat d’un obsés de les armes i d’un gos, en Jasper. En Jasper és el company d’en Hig, igual que en Platero ho és d’en J. R. Jiménez, si em permeteu la comparació. I també es mor.

I és la mort d’en Jasper la que fa despertar en Hig, la que fa que vegi que no es pot quedar per sempre més tal com està. A partir d’aquest moment, enfilat dalt d’un Cessna tirant a rònec, emprendrà un viatge per trobar altres supervivents i, quan ho faci, tornarà a tenir esperança.

He de dir que el llibre està dividit en tres parts que marquen perfectament les tres fases de la història, i que no li sobra ni una pàgina. La traducció no rasca per enlloc i, com sempre, Blackie Books ens ofereix una de les seves delicioses edicions amb tapa dura i il·lustració amb “brodat” inclòs.

Un llibre, realment, per volar cap a les estrelles.