Claraboia: comunitat de veïns

Anys 50 a Lisboa. Saramago ens deixa veure com era la vida en aquella època a través d’una escala de veïns. Tenim el sabater de la planta baixa, treballador i més il·lutrat del que podríem esperar, la noia sense escrúpols que busca feina, la “mantinguda” que veu com s’acaba la seva història, la parella que ja no s’entén, les germanes que viuen amb les filles..claraboia

Claraboia és un llibre coral, amb molts personatges que s’alternen per dibuixar una Lisboa que té un color especial (encara el té) i que se’ns fa molt propera. Una història feta a partir de moltes històries, que recorda lleugerament L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani (un gran llibre que no us hauríeu de deixar escapar, amb una molt bona traducció de Pius Alibek).

El més curiós del cas és que Claraboia va anar a parar al calaix d’un editor i que s’ha passat 50 anys “perduda”. I és una sort que l’hagin recuperat, perquè val molt la pena. M’ha agradat molt la manera de presentar la vida quotidiana dels personatges, i també com va saltant d’un pis a l’altre de manera que puguem saber qui viu a cada planta, com es guanya la vida, quines relacions hi ha entre ells… i, al mateix temps, ens presenta la ciutat on viuen, com si estiguéssim veient una pel·lícula en blanc i negre, com si hi visquéssim. Una ciutat que, potser, tampoc era tan diferent de la Barcelona de l’època.

En definitiva, és un dels llibres que inclouré a la meva llista de recomanacions per a l’estiu. Sí, no falta gaire, i el bloc farà un any! Mentrestant, si voleu, podeu recuperar la llista de deures de l’estiu passat fent clic aquí. Veureu que, precisament, hi recomano un llibre que parla de Lisboa: Ovunque io sia, de Romana Petri (el trobareu en castellà amb el títol Toda la vida).

– Posted using BlogPress from my iPad

No és el meu tipus…

Diuen que David Foster Wallace és un dels novel·listes “més importants de les darreres dècades, una de les veus més crítiques i insatisfetes amb l’actual sistema polític i social” (cito literalment la introducció del llibre)escombra. I jo dic: però és mort. I ja sabem que quan algú (famós) mor té molts números per passar a ser un dels millors. Lennon era el millor, que bo que era Michael Jackson… la llista és llarga. No sé si m’enteneu.

No vull negar la possible qualitat de L’escombra del sistema, que és la novel·la que m’acabo de llegir. L’autor té bona fama, el traductor també, i el llibre ha comptat amb la revisió de tres correctors (sempre se’n fan servir tants? Potser algú m’ho podria aclarir…). Potser sóc jo, doncs. No m’ha entusiasmat. De tota manera, alguna cosa hi dec haver trobat, perquè me l’he llegit sencer, o sigui que alguna cosa deu tenir (si no, no et llegeixes 594 pàgines).

El fet és que, com m’ha passat alguna altra vegada, “me la imachinava més gran”. De tant en tant em passa: em recomanen tant un llibre o una pel·lícula que, quan el llegeixo o me la miro, penso “vols dir que n’hi havia per tant?”.

En el cas concret d’aquest llibre, diré que tot plegat és un embolic. Una noia rica que fa de telefonista (suposo que per no haver de dependre del pare, ric, que té un negoci que no acaba de semblar clar del tot), la besàvia que desapareix, un “nòvio” una mica raret, un psicòleg que està com una campana… moltes coses ballant d’aquí i d’allà, frases llargues que de vegades et desorienten… no sé…

No puc negar, però, que sí que m’ha arribat l’angoixa d’alguns fragments del llibre. Hi ha pàgines que te les llegeixes a tota pastilla, fins i tot saltant-te alguna paraula, amb la respiració alterada. I també és veritat que els sentiments que et desperten els protagonistes van evolucionant amb la història, però tampoc hi detecto tanta crítica social com m’esperava. Sí, d’acord, si ens posem a gratar, segur que hi trobarem alguna cosa: mètodes bruts de les empreses alimentàries, intent de dominació per part del nòvio, desig d’allunyar-se d’una família que pot arribar a ofegar… però la història en sí no és res de l’altre món…

El que sí que volia comentar és que l’editorial, Edicions del Periscopi, es mereix un “Like” així de gros: és la primera vegada que veig, a part dels crèdits, una pàgina d’agraïments on consten els noms del traductor, els correctors, il·lustradors, etc. I del traductor n’hem de parlar, perquè Ferran Ràfols és el guanyador del premi Núvol de traducció d’aquest any, que va aconseguir amb la traducció de Moo Pak. Si voleu saber què en pensa, ell, d’aquesta traducció, podeu visitar el seu bloc.

Apa, que m’espera el Fiordo de la eternidad

Crisis personals a tope!

Us heu plantejat mai què podria passar si passéssiu tota una setmana amb els pares, els tiets, els germans i una cosinastra (sona falta, ja ho sé) en una caseta al mig de la muntanya? O potser ja us ha passat?

redhouseDoncs això és el que ens planteja Mark Haddon a The Red House. Una setmana sencera, amb un capítol per a cada dia, “tancats” en una caseta al bell mig dels prats de Gal·les. Evidentment, aquí tot es porta a l’extrem, i el petit “mostruari” de persones ens serveix per veure tota mena de conflictes que, segurament, no es donarien tots a l’hora en un context similar en la vida real.

Hi veureu minicrisis de parella, crisis d’adolescents, el record d’un fill nascut mort, pors infantils… cada personatge serveix perquè l’autor il·lustri un moment diferent de la vida. Diria que és un relat més en la línia de A Spot of Bother que no pas del gloriós The Curious Incident of the Dog in the Night-time. Quin gran llibre, aquest últim. Llàstima que no tenia aquest bloc, perquè us l’hauria recomanat fins a l’esgotament (i aprofito per fer-ho ara: llegiu-vos-el!).

En fi, The Red House és un bon llibre per als qui els agradi remenar en les relacions entre persones. A mi no m’agrada tant, però el fet és que, al final, m’ha enganxat.

Ah, i l’edició de butxaca és molt bufona, amb una tapa molt bonica i una tipografia que fa de bon llegir. De fet, és el que em va fer decidir a comprar-lo per Sant Jordi. Per deu euros, no es pot demanar més!

Una bona ressaca…

Sí, gent: encara tinc ressaca de tant voltar i mirar i remenar i comprar llibres, i això que ja fa una setmana!

El Sant Jordi del 2013 ha estat un dia espectacular, amb un temps preciós, una gentada tremenda, llibres per tot arreu, ganes de comprar, reconeixement per als traductors (aviat tindrem un “top vendes” per traductors, a més del top per autors… apunteu-vos el dia que us ho dic!).

I vaig triomfar. Vaig trobar de tot i més, i només em vaig comprar cinc llibres, però haurien pogut ser molts més (de fet, van ser més, però no tots eren per a mi… :-).

Image

Avui mateix he començat el més menut, The red house, del Mark Haddon. És difícil que estigui a l’alçada de L’incident del gos a mitjanit, però de moment està prou bé i té un plantejament que et fa mantenir el cervell actiu (ja us ho explicaré millor quan acabi de llegir-me’l).

De tota manera, si compareu la foto de les víctimes amb els llibres que tenia a la llista (vegeu l’entrada anterior), veureu que, a l’hora de la veritat, només n’hi ha un que estigui a tots dos llocs, justament el que m’he començat.

I per què? Doncs perquè, després de tot, per més que cada any em prepari una llista per anar de caça, al final em deixo portar per l’atzar, per les portades més boniques, per les sorpreses que em trobo a les paradetes… i per això he acabat comprant un llibre de Foster Wallace, tot i que encara tinc el dubte de si valdrà la pena o si és d’aquells autors que, quan es moren, resulta que són boníssims (ja se sap: només es moren els millors). O El quadern gris, que ja em vaig començar a llegir fa molts anys i no em va agradar però que, ara, amb aquesta edició nova, he pensat “Que coi, que tinc edat de llegir-me’l!”. O les Nits fredes de Ba Jin, un dels grans autors xinesos del segle XX, al qual Viena sembla que ha agafat “carinyu”, ja que repeteix autor i traductora (Eulàlia Jardi). Pel que fa al llibre de David Vann, tot i que no estava a la llista de finalistes, val a dir que sí que el tinc a la meva wishlist d’amazon i que tinc confiança total en la traductora, l’Anna Llisteri, que ens va regalar una fantàstica traducció del primer llibre d’aquest bloc.

Bé, ja us els aniré explicant a mida que me’ls llegeixi. Ara toca concentració i posar-se les piles perquè… d’aquí no res arribarà l’estiu i jo sempre compro alguna coseta quan vaig de vacances… 😛

Llista de Sant Jordi

S’acosta el gran dia, i hem d’estar a punt per aprofitar el temps, apuntar, disparar i… foc! Caçar llibres!

Per facilitar-vos la pesca, aquí teniu la llista dels llibres que he llegit últimament, he comentat en aquest bloc i m’han agradat més:

Per altra banda, si us va la marxa i no us fa por provar coses sense que us les recomanin, us passo un resum dels meus objectius principals per a aquest any:

  • The sense of an ending, de Julian Barnes (he llegit altres coses d’ell, fantàstiques).
  • Snug, de Matthew Tree (fa molt bona pinta, ja me n’he descarregat la mostra).
  • The sisters brothers, de Patrick deWitt (pot ser una pocasoltada, però ens hi arriscarem).
  • The red house, de Mark Haddon (m’agrada, aquest autor; intento seguir-li la pista).
  • Various pets dead and alive, de Marina Lewycka (a l’última novel·la va relliscar una mica, però li donaré un altre vot de confiança).
  • El fiordo de la eternidad, de Kim Leine (després de Tunu, no puc no llegir-me aquest!).

Ah, i si voleu provar alguna cosa de literatura xinesa, passeu pel meu bloc especialitzat, Caràcter xinès, i veureu les meves recomanacions.

Per acabar, us volia recordar que, per Sant Jordi, no només esteu comprant l’obra d’un autor, sinó la d’un traductor. Fixeu-vos en el nom i, si us agrada el llibre, penseu que part del mèrit també és d’ell. Som invisibles, però no tant!

Apa, bona diada i bona pesca!