Categoria: 4 estrelles

Molt bo. Val la pena!

Oficines, deliris i mots encreuats: benvinguts a “Ferrocarrils de Mèxic”

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Aquest no és un llibre breu. Té 664 pàgines plenes de salts, digressions, personatges, diàlegs, situacions absurdes i referències històriques. I, tot i així, no es fa pesat de llegir. Trobo que és una aposta valenta de l’editorial La segona perifèria, que ha decidit publicar-lo en català amb una traducció de Pau Vidal que fa de molt bon llegir.

Tot comença amb un encàrrec totalment absurd: som a la República de Salò l’any 1944, i el soldat Cesco Magetti rep l’ordre de fer un mapa de… la xarxa ferroviària de Mèxic. Tal qual. A partir d’aquesta premissa, la història es desplega com una mena de trencaclosques narratiu i polític que combina el deliri, la crítica social i una mirada mordaç sobre la burocràcia i l’absurditat de determinades estructures de poder.

El protagonista, en Magetti, és un jove soldat que té mal de queixal i es veu atrapat en una cadena d’ordres absurdes que ningú no qüestiona. Però el llibre no es limita a la història d’aquest noi. Ben aviat entren en escena tot un seguit de personatges, cadascun amb la seva pròpia veu, el seu estil, i sovint amb les seves bogeries particulars. El resultat és una novel·la coral plena de picaresca i referències històriques que va i ve en el temps i l’espai per crear una mena de tapís narratiu molt ben teixit.

Hi ha escenes surrealistes que funcionen com petites faules sobre la naturalesa humana i els mecanismes de poder: una fàbrica que produeix colors que afecten l’estat d’ànim de les persones, un edifici d’oficines on és impossible no perdre’s (una metàfora prou clara del sistema burocràtic que retrata) o un episodi amb mots encreuats que el traductor ha hagut de resoldre de manera gairebé artesanal.

També hi ha sorpreses que em van fer somriure, com ara un personatge anomenada Carme que es dedica a traduir Eiximenis a l’italià. I també hi ha petites píndoles d’humor que apareixen en els moments més foscos o més reflexius. Perquè sí: entre tanta digressió, hi ha espai també per a moments de lucidesa, de crítica a l’obediència cega, a les estructures que perpetuen la mediocritat, al feixisme de fons i de forma.

Pel que fa a la traducció, he de dir que en Pau Vidal s’ha marcat una feinada espectacular, tan per la llargada com una sèrie d’elements complicats que van des de fragments en què els personatges parlen amb dialectes o variants lingüístiques diferents de l’estàndard fins a coses tan currades com la traducció/adaptació d’uns mots encreuats. Aplaudeixo amb les orelles!

A la web de l’editorial defineixen Ferrocarrils de Mèxic com una festa per als lectors i com a “novel·la tentacular”. I és una manera molt bona de definir-la: hi ha un cos central, però les subtrames s’allarguen com tentacles i generen petits relats, veus que apareixen i desapareixen, trames secundàries que de cop esdevenen protagonistes. El llibre demana temps, però val molt la pena fer l’esforç, sempre que us deixeu portar per la narrativa de Griffi.

En resum: si teniu ganes de perdre-us en una lectura extensa, amb moltíssimes capes i un cert esperit juganer, Ferrocarrils de Mèxic és una proposta excel·lent. Ideal per a lectors amb ganes de deixar-se sorprendre, amb gust per la sàtira i amb certa tolerància a la disbauxa narrativa.

“Taiwan Travelogue”: ficció, traducció i memòria sota el jou colonial

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Costa classificar Taiwan Travelogue, de Yang Shuang-zi. No és només una novel·la ambientada en el Taiwan ocupat del 1938, ni tampoc una història de viatges, ni una obra sobre relacions de poder. És tot això i més: un artefacte metaliterari que juga amb la noció de traducció, amb la figura de l’autora absent i amb la fragilitat de la memòria històrica. I, per si no fos prou, la traducció a l’anglès de Lin King va rebre el National Book Award for Translated Literature 2024, fet que ha contribuït a projectar internacionalment la veu d’aquesta autora.

La novel·la (fictícia) que llegim és, en realitat, una suposada traducció d’una obra japonesa escrita per Aoyama Chizuko, una jove autora japonesa enviada pel govern colonial a fer una gira de conferències per l’illa. Allà coneix O Chizuru (o Wang Chien-ho en xinès mandarí), una mestra taiwanesa que fa d’intèrpret. El relat s’articula a partir de la relació (força tòxica) que s’estableix entre elles, marcada per una forta asimetria: d’una banda, Chizuko, egocèntrica, capriciosa i consentida; de l’altra, Chizuru, prudent, reservada, gairebé submisa.

Però el que converteix aquesta obra en un projecte tan singular és la seva construcció narrativa. El text s’obre amb una “introducció” signada per Hiyoshi Sagako, una acadèmica fictícia que afirma ser wansheng (japonesa de sang però nascuda a Taiwan sota el règim colonial). Ella ens diu, sense embuts, que les wānshēng són “fantasmes sense casa ni casta” i que només els fantasmes tenen accés a certes perspectives. Aquesta introducció, que fa de paratext, ens indica com hauríem de llegir l’obra: no com un testimoni directe, sinó com una ficció a mitges, probablement farcida de mentides, escrita anys després per una autora que va voler reescriure’s a si mateixa i donar sentit a una experiència que l’havia superada.

En aquest sentit, Taiwan Travelogue connecta amb altres obres de la literatura taiwanesa contemporània que aborden la memòria colonial des de la ficció (potser Wu Ming-yi?), però amb una capa suplementària: el joc de miralls entre autora, traductora, intèrpret i protagonista. L’acte de traduir (i de reescriure) esdevé aquí una eina de poder, però també una forma de revenja simbòlica. Si Chizuko representa la veu colonial que parla (i sedueix), Chizuru és la veu que interpreta, que negocia.

Literàriament, la novel·la destaca per la seva atenció al detall, especialment en l’àmbit culinari: plats taiwanesos i japonesos es comparen, es descriuen, i fins i tot s’hi colen algunes receptes. La gastronomia esdevé un altre espai de tensió i intercanvi cultural. Però més enllà del menjar, el que realment impacta és el to ambigu, la manca de certeses i el qüestionament constant del que llegim.

Una novel·la intel·ligent i incòmoda, recomanada per a lectors avesats a llegir entre línies i a transitar els marges de la ficció. Si us interessa la literatura que interroga la història des de la invenció, Taiwan Travelogue és una bona lectura.

Sau, de Ferran Garcia: foscor, memòria i passat

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Hi ha llibres que són com un cop de puny a l’estómac, i d’això, en Ferran Garcia en sap un munt. Avui us parlo de Sau, el tercer llibre que li llegeixo, i puc dir que està a l’altura de l’estil i el contingut habitual de l’escriptor. Chapeau, Ferran!

En aquesta ocasió, a més de portar-nos a la part més feréstega de Sau i la zona, l’autor fa arrencar la història en una plantació a Guinea Equatorial, on trobarem alguns dels personatges centrals de la novel·la. Novel·la? Novel·les? La pregunta és lícita, ja que el llibre està dividit en dues parts que podem entrellaçar, però que podrien ser llibres diferents.

Així doncs, comencem amb la família Sala de Bruc a Guinea. Us puc ben dir que aquesta part em va encantar, i que en certa manera em va fer pensar en Maryse Condé i el seu Célanire colltallat: un ambient on hi ha espai per als esperits i elements sobrenaturals. Una sèrie de fets fan que la família decideixi tornar a Catalunya, a la plana de Vic d’on és originària, i a partir d’aquí ja no us explico res més per no pifiar-la.

I aquí arriba la part que m’ha fet pensar més: la segona història. 

Fem un salt en el temps, però ens mantenim a la mateixa zona: Sau i entorns. Admeto que aquí m’ha costat més fer encaixar les peces, trobar les relacions que hi ha entre personatges i el perquè de tot plegat. Al final me n’he sortit bastant, però he suat una mica perquè em costava concentrar-me (no és culpa del llibre, això, és cosa meva). Sincerament, no sé què us en puc avançar per no xafar-vos la lectura: llegiu amb atenció i doneu-vos temps per pair el que us explica!

“Sau” és un llibre complex, ric en subtrames i personatges: polièdric, podríem dir. Així doncs, cadascú en disfrutarà més un aspecte o un altre, en funció dels seus gustos. Ja us he dit que no vull aprofundir en la història per no fer espòilers, però sí que us vull parlar dels aspectes que més m’han enganxat:

M’encanta la intensitat que l’autor posa en les seves històries. La cruesa amb què ho ens explica tot plegat. Misèria humana, desolació, atmosfera asfixiant a estones, brutalitat, inquietud, implacable, ombra, foscor… ens obliga a mirar sota la superfície, i no sempre hi trobem un món amable.

L’entorn natural que ens presenta l’autor és ideal per aconseguir el seu objectiu: una natura que, igual que pot ser majestuosa en un dia de sol, pot generar ambients llòbrecs, feréstecs, ombrívols… llocs i paratges que es presten a la narració fosca i dura a què ens té acostumats aquest autor.

Més en general, diria que en Ferran forma part d’un grup d’escriptors que m’han fet retrobar amb la tradició literària rural més crua de casa nostra. Obres com Terres mortes, Et vaig donar ulls… o el grandíssim Guilleries m’han fet reconnectar amb llibres més clàssics com Els sots feréstecs (atenció, nova edició!), La punyalada, Solitud o fins i tot algun Folch i Torres dels més obscurs (hi ha vida més enllà d’en Massagran!).

En definitiva, Sau és un llibre que t’estreny l’ànima i que cal llegir amb atenció per no perdre’s cap detall. Realisme màgic? Punts de sobrenatural? Surrealisme? No sé com qualificar-lo, però no hi ha dubte que no us deixarà indiferents i que cal continuar atents a les publicacions d’aquest autor i, també, de l’editorial Males Herbes: la seva selecció d’obres és sorprenent i realment bona.

Célanire colltallat, de Maryse Condé

On Per sifuroIn 4 estrelles3 comentaris

M’ha encantat aquest llibre, he volat d’una banda a l’altra de l’Atlàntic! És increïble com escriu Maryse Condé, i el que explica és molt especial. Célanire colltallat és un llibre espectacular que ens obre un món on la realitat i la imaginació es mesclen, ens porta a l’Àfrica i al Carib de fa un segle, i ens mostra com funcionava el colonialisme, però també la vida real dels llocs on passa la història.

Ja ho veieu pel títol: la protagonista es diu Célanire i té una ferida al coll bastant evident. Qui l’ha ferida? Per què? Quins objectius té ella?

La nostra protagonista, tot i ser de Guadalupe, va a parar a la Costa d’Ivori, on ha de treballar en una llar per a nens que pertany a una missió francesa. És guapa, té una voluntat molt forta, i des del moment que arriba tot comença a funcionar diferent i es produeixen morts estranyes. Hi està relacionada?

Al llarg del llibre veurem com, poc a poc, l’autora ens va descobrint els objectius de la Célanire, així com els seus orígens (per a mi, la part més interessant del llibre!). L’escriptura és gairebé hipnòtica, com si seguís algun ritus que et fa accelerar el ritme de la lectura i et porta a llocs que no t’hauries imaginat.

Parlant de llocs, ha sigut extremadament interessant la vessant “geogràfica” de la història, ja que he après coses sobre Costa d’Ivori i Guadalupe. No oblideu que llegeixo els llibres amb el Google Maps al costat, especialment els que passen en territoris que  no conec gaire. En tot cas, ha estat una lectura molt absorbent, que pràcticament m’ha fet sentir que era en el lloc on passava tot.

Com comentava més amunt, un aspecte destacat del llibre és la societat colonial de l’època. Condé ens mostra la relació entre colonitzadors i colonitzats, la barrera que existeix entre tots dos grups, però també hi trobareu altres coses, com ara el paper de la dona en el context que ens presenta i la importància de l’educació per sortir del forat. 

En definitiva, una primera aproximació a Condé molt satisfactòria que m’ha deixat amb ganes de llegir-ne més i, també, amb ganes de continuar explorant el catàleg de L’Agulla Daurada, que amaga llibres sorprenents. Ara, a esperar amb moltes ganes la col·lecció Mississipi, que ens portarà literatura d’aquesta zona i que espero explorar a fons!

La història secreta, de Donna Tartt

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de “La història secreta”, de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!