Zadie Smith ataca de nou

swing-timeSwing Time, de Zadie Smith, és un llibre que guanya intensitat a mesura que avança. Més ben dit: comença a bon ritme, s’estanca una mica i reprèn volada per oferir-nos un final catàrtic i emotiu (tingueu a mà un mocador per si de cas). El nom del llibre és el d’una pel·lícula de Fred Astaire i Ginger Rogers (Swing Time) que té una presència constant al llarg de la història.

En aquest llibre, Smith ens explica el que coneix millor: la vida en els grans edificis britànics dels anys 80, on es barregen mares solteres amb parelles mixtes i nenes blanques i rosses amb mulates o negres. Tota la història gira entorn de la Tracey i la protagonista, dues amigues d’infantesa que es van allunyant amb el temps i que tanquen el llibre amb una relació vertiginosa que no saps ben bé on acabarà.

La Tracey, la “nena de la seva mare”, intenta fer-se una carrera com a ballarina que no acaba de tirar endavant, mentre que la protagonista (no n’arribem a saber el nom), amb menys pretensions artístiques, es converteix en assistent personal d’una artista que recorda molt, però molt, la Madonna. Un ésser a qui li és igual què pensa la gent d’ella, que fa el que li sembla, que si vol tirar endavant un projecte d’adjut al desenvolupament, ho fa, encara que al cap d’un temps se’n cansi.

zadie-smith
Zadie Smith

I aquí és on hi ha realment el nus del tema. Mentre que l’explicació de la relació de la protagonista amb l’artista, anomenada Aimee, és en alguns punts una mica pesada, a partir del moment que es posa en marxa el projecte de crear una escola per a nenes a l’Àfrica l’autora ens regala els millors moments de la història, explicant-nos la vida en un petit poble de Ghana, els progressos del projecte, els pros i els contres de l’ajuda estrangera en aquests llocs… i tot com si fóssim ben bé allà.

I la història hauria pogut continuar 500 pàgines més, sense problema, perquè la lectura d’aquest llibre, un cop superada la part que us he comentat abans, és realment addictiva, però es produeix un fet que fa que la nostra protagonista actuï de manera inesperada i l’acció es dispari, el ritme s’accel·leri. D’aquesta manera arribem a un final emocionant, trepidant, que lliga amb el principi i ens permet entendre què passava a les primeres pàgines. Perquè, sí: aquest és d’aquells llibres que comencen pel final. Bé, pràcticament pel final.

Val molt la pena que us el llegiu. Hi trobareu aficions de la Zadie de petita i joveneta (ballar, cantar), però també hi veureu la relació de la protagonista amb la seva mare, que vol que arribi més lluny que ella, veureu una Àfrica que funciona d’una altra manera, veureu què és tenir poder i poder-lo fer servir, veureu què és fracassar i convertir-se en un mal bitxo, veureu…

En definitiva, la Zadie Smith és una de les meves autores preferides, i aquest llibre està ben bé a l’altura del brillant Dents blanques (White Teeth), o de Nw The embassy of Cambodia, que hem comentat en aquest mateix blog. De fet, estic molt d’acord amb el que es diu al Bibarnabloc sobre aquesta autora: 

“És inevitable comparar cada llibre de Zadie Smith amb Dents blanques, i potser no és just, és un llistó molt i molt alt, un llistó que encara no ha superat, però en aquest cas s’hi ha acostat molt, i això per qualsevol llibre és un elogi.”
(L’entrada completa, escrita per Tyler Duden, es diu “10 lletres, multiculturalitat i Londres”.)

En poques paraules: regaleu-lo aquestes festes i quedareu com a Reis.

Wu Ming, sense nom?

54-wumingHeu sentit a parlar mai dels Wu Ming? Si ens refiéssim del nom, podríem pensar que és un grup de dissidents xinesos que no volen ser reconeguts pel règim… però no és així.

Wu Ming, que en xinès pot voler dir “Sense nom” (o “cinc noms”, segons com es llegeixi), no és un grup xinès. En realitat, es tracta d’un col·lectiu d’artistes italians que no amaguen qui són, tot i que prefereixen dir-se Wu Ming 1, Wu Ming 2, etc. Una mica com el Señor Amarillo i companyia a la pel·lícula del Tarantino, però sense sang pel mig. Podeu trobar més informació al seu blog en italià, al blog en anglès que tenen a Tumblr i, també, una breu explicació en castellà.

Feia temps que havia sentit a parlar d’ells, però mai no me n’havia caigut cap llibre entre mans. Aquest estiu, finalment, ha arribat l’hora i he llegit un llibre que es diu 54. Així, tal qual. Per què? Doncs perquè tot passa durant l’any 1954, en un món que tot just es recupera després de la Segona Guerra Mundial i on els dos blocs dominants es perfilen i hi ha espies amunt i avall.

Aquesta novel·la podríem dir que és un relat coral, ple de personatges que actuen en tres o quatre escenaris diferents però que, en un moment o altre, s’entrecreuen. Cal destacar el Bar Aurora, a Bolonya, un dels escenaris més entranyables del llibre. Si feu una mica d’esforç, hi podreu reconèixer aquell cafè del poble de quan éreu petits. Una altra part molt interessant és la que fa referència a Cary Grant, amb qui es posen en contacte els serveis secrets britànics i que acabarà fent algunes peripècies que no m’hauria imaginat d’ell. Potser és que no conec gaire bé el personatge. I el tercer en discòrdia és el món gàngster, amb un Lucky Luciano excarcerat a canvi de marxar a l’exili, a Itàlia, on continua fent els seus negocis. Podem dir, doncs, que aquest llibre ens serveix per conèixer una part de la història que molts de nosaltres no hem estudiat a l’escola. Els llibres ja ho tenen, això: ens distreuen i, també, ens expliquen coses.

Els llibres d’aquest col·lectiu ja s’han traduït a diversos idiomes amb una fórmula innovadora: us podeu comprar el llibre en paper, però ells mateixos posen a la vostra disposició els seus llibres en format electrònic en diversos idiomes… gratis! Els trobareu en aquest web seu. Si els voleu en italià i amb format epub o mobi, més pensats per a llibres electrònics, els trobareu en aquest altre enllaç.

La Finlàndia del 38

espejismo38Avui us vull parlar de Espejismo 38, una història que té lloc a la Finlàndia d’entre guerres, l’any 1938. Amb aquesta novel·la, Kjell Westö ens porta a un país dividit entre tendències comunistes i simpatitzants dels nazis emergents, entre finlandesos amb clara influència sueca i d’altres que s’hi posen d’esquena.

Perquè… què en sabeu, vosaltres, de Finlàndia, en general? A part que hi viu el Pare Noël i els seus col·legues i que hi ha més de 1.000 llacs, o que la capital és Hèlsinki, jo no en sé gaire cosa més. Per aquest motiu, ha estat molt agradable descobrir aquest país a través d’una història que, tot i que es desenvolupa en menys d’un any, té les arrels en fets anteriors, en la guerra civil finlandesa. Clarament, no hi ha res de millor que una guerra civil per fer aflorar el pitjor de cada casa. I els efectes de tot el que passa durant aquests períodes poden allargar-se molt en el temps. Fins a vint anys després. O més.

O sigui que des del moment que llegim el resum de la contracoberta estem pendents de descobrir qui és el malparit. Què va passar fa vint anys. Com acabarà la història. L’autor és prou hàbil per despistar-nos durant gran part del llibre, i també per passejar-nos pel país (recordeu com n’és d’útil fer servir el Google Maps!) fins arribar al final (mig)anunciat.

És un llibre molt interessant en què els personatges, un grup de professionals que es troben un cop al mes, ens expliquen no només la situació finlandesa sinó també la europea, amb un Hitler que acaba d’envair Àustria, i amb mencions als bombardejos de Barcelona per part de les forces franquistes i als morts de la guerra civil que tenim a les cunetes. Podríem dir que tot plegat està una mica en la línia de les històries que ens explica Sofi Oksanen, autora filla de finlandès i estoniana a qui m’ha recordat aquesta història. No deixeu de llegir Espejismo 38, ja que a part que és un relat molt interessant l’edició que n’ha fet Nórdica Libros és encara més maca que l’habitual. I això és difícil.

Droga, sexe i… droga

Glorious-Heresies-Lisa-McInerneyAvui parlem de The Glorious Heresies, de Lisa McInerney, un descobriment que vaig fer a Cork. Bé, si hem de jutjar per totes les cites que hi ha a la portada i a la primera pàgina, es veu que és un crac, però a casa nostra no és gaire coneguda.

Bé, en tot cas, jo no em llegeixo mai totes les coses bones que els periodistes i bitxos similars diuen dels llibres. Moltes vegades, fan que les expectatives siguin superiors a les que haurien de ser, i el resultat és que al final trobes que el llibre no és tan bo i dius allò de “me l’imaginava més gran”. Gran Ampariues.

Però aquest llibre sí que és bo. Molt bo. La història arrenca amb una burrada com una catedral: una dona gran s’adona que un noi li ha entrat a la cuina i es pensa que li vol prendre alguna cosa. Pam! El mata. I, és clar, si una té un problema què fa? Demana ajuda al seu fill, clar. Però és que resultat que el fill és un gàngster de cal déu i la història, a partir d’aquí, només fa que enredar-se.

És un bon llibre que ens deixa entrellucar la vida dels baixos fondos irlandesos: camells juvenils, alcoholisme, prostitució… de tot una mica. El que passa és que l’autora no ens ho explica des d’un punt de vista únicament dramàtic (de drama n’hi, clar, quan penses en un noi de 17 anys que ja és un camell i a qui el seu pare maltracta), sino que també es fixa en les parts positives de la vida i, per rematar-ho, ho guarneix tot amb argot lumpen de categoria, amb una actuació estelar del dialecte de Cork. Val molt la pena legir-se el llibre i fer l’esforç de buscar determinades paraules al diccionari. D’aquesta manera, no només llegireu una història molt interessant sino que enriquireu el vostre anglès.

Per a mi, un dels personatges que més destaca en aquesta novel·la és, precisament, la dona que mata el suposat lladre i que ho emmerda tot: es diu Maureen, és una dona gran, una mare soltera a qui li van prendre el fill (se’l van quedar els pares) i sempre s’ha hagut de buscar la vida. El personatge del seu fill també és bo, un gàngster de segona fila que controla bona part del cotarro a Cork. I també cal destacar el noi, en Ryan, que fa de camell i es droga i…

Un valor afegit del llibre és que com que me’l vaig llegir mentre era a Cork, podia visualitzar els carrers i les zones de què parlava i em va ajudar a descobrir la ciutat.

No vull acabar sense dir que la Lisa McInerney ha guanyat el premi Baileys amb aquest llibre, i que sembla que pot ser una autora amb un futur brillant. A mi, de moment, m’ha recordar en Roddy Doyle quan parla d’en Jimmy Rabbitte, el protagonista de The Commitments i la trilogia que encapçala aquest llibre.

Caldrà estar pendent d’ella.

La bella/vella Istambul

Casualment, tenia pendent de publicar aquesta entrada sobre Orhan Pamuk i el seu llibre Una sensación extraña, i veient que aquests dies hi ha hagut un cop d'estat fallit a Turquia he pensat que no en podia retardar més la publicació. Aquí la teniu.

pamuk_sensacion extraña
No feia tant que m’havia llegit Cevdet Bey e Hijos, d’Orhan Pamuk, i em va agradar força. Ara li ha tocat el torn a Una sensación extraña, del mateix autor, que també ens parla d’una família, tot i que en aquesta ocasió sembla que es doni més importància a les coses que passen “fora” de l’entorn familiar. Podríem dir que, en realitat, el que tenim entre les mans és una petita història dels darrers cinquanta anys d’Istambul i Turquia.

El que serveix “d’excusa” per a aquesta narració és en Mehvlut Karatas, un home nadiu d’un poble el pare del qual emigra a Istambul. Als 12 anys, en Mehvlut se n’hi va a viure amb ell. De què viuen? D’una cosa que, amb el temps, anirà desapareixent: iogurt casolà, venut a granel.

En Mehvlut es passa la vida amunt i avall dels carrers d’Istambul venent iogurt i, també, boza (una beguda amb un grau alcohòlic molt baix) i un platillo d’arròs amb cigrons i pollastre. A través dels seus ulls, doncs, tenim accés a la manera de viure de les dècades dels 70, 80 i 90. Sempre va fent feinetes (cambrer, vigilant de pàrquing), però mai no acaba de trobar una feina que li permeti viure bé.

Mentrestant, com a elements totalment oposats, veiem com els seus cosins es fan rics amb tota mena de xanxullos vinculats a la construcció i a la manca d’una normativa local sobre la propietat de solars (en teoria, durant una època, tu construies una tanca i tot el que hi havia a dins era teu). Veurem com aquesta part de la família prospera i va arrossegant en Mehvlut.

També veurem el cas curiós de la dona amb qui s’acaba casant, que té molt a veure amb aquesta sensació estranya que es comenta al títol. Ja ho veureu, perquè té una sensació així, ja.

Finalment, aquesta història és una bona ocasió per veure petits detalls de la vida quotidiana a la Turquia de no fa gaire, que potser encara són vigents: les dones que es posen mocador al cap o no, els homes que manen sobre elles (de vegades no els deixen fer segons què), la llei d’avortaments que fa que les dones casades necessiten permís dels marits per avortar, el món de la venda ambulant que, a poc a poc, va desapareixent (aquest aspecte no és tan llunyà de casa nostra, on encara queden els esmolets de carrer que ens recorden els dies de quan érem petits). I l’exèrcit, com ha quedat demostrat aquests dies, també hi té un paper destacat.

Tot plegat fa que sigui un llibre molt agradable de llegir, estructurat de manera que hi ha un narrador omniscient que es combina amb les narracions dels diversos protagonistes sobre aspectes concrets de la novel·la. L’única cosa que puc recriminar-li és que, de tant en tant, hi ha alguna patinada del tipus concordança o algun typo.

Però, tot i així, li dono 4 estrelles i us el posaré a la llista de deures.