Casualment, tenia pendent de publicar aquesta entrada sobre Orhan Pamuk i el seu llibre Una sensación extraña, i veient que aquests dies hi ha hagut un cop d'estat fallit a Turquia he pensat que no en podia retardar més la publicació. Aquí la teniu.

No feia tant que m’havia llegit Cevdet Bey e Hijos, d’Orhan Pamuk, i em va agradar força. Ara li ha tocat el torn a Una sensación extraña, del mateix autor, que també ens parla d’una família, tot i que en aquesta ocasió sembla que es doni més importància a les coses que passen “fora” de l’entorn familiar. Podríem dir que, en realitat, el que tenim entre les mans és una petita història dels darrers cinquanta anys d’Istambul i Turquia.

El que serveix “d’excusa” per a aquesta narració és en Mehvlut Karatas, un home nadiu d’un poble el pare del qual emigra a Istambul. Als 12 anys, en Mehvlut se n’hi va a viure amb ell. De què viuen? D’una cosa que, amb el temps, anirà desapareixent: iogurt casolà, venut a granel.

En Mehvlut es passa la vida amunt i avall dels carrers d’Istambul venent iogurt i, també, boza (una beguda amb un grau alcohòlic molt baix) i un platillo d’arròs amb cigrons i pollastre. A través dels seus ulls, doncs, tenim accés a la manera de viure de les dècades dels 70, 80 i 90. Sempre va fent feinetes (cambrer, vigilant de pàrquing), però mai no acaba de trobar una feina que li permeti viure bé.

Mentrestant, com a elements totalment oposats, veiem com els seus cosins es fan rics amb tota mena de xanxullos vinculats a la construcció i a la manca d’una normativa local sobre la propietat de solars (en teoria, durant una època, tu construies una tanca i tot el que hi havia a dins era teu). Veurem com aquesta part de la família prospera i va arrossegant en Mehvlut.

També veurem el cas curiós de la dona amb qui s’acaba casant, que té molt a veure amb aquesta sensació estranya que es comenta al títol. Ja ho veureu, perquè té una sensació així, ja.

Finalment, aquesta història és una bona ocasió per veure petits detalls de la vida quotidiana a la Turquia de no fa gaire, que potser encara són vigents: les dones que es posen mocador al cap o no, els homes que manen sobre elles (de vegades no els deixen fer segons què), la llei d’avortaments que fa que les dones casades necessiten permís dels marits per avortar, el món de la venda ambulant que, a poc a poc, va desapareixent (aquest aspecte no és tan llunyà de casa nostra, on encara queden els esmolets de carrer que ens recorden els dies de quan érem petits). I l’exèrcit, com ha quedat demostrat aquests dies, també hi té un paper destacat.

Tot plegat fa que sigui un llibre molt agradable de llegir, estructurat de manera que hi ha un narrador omniscient que es combina amb les narracions dels diversos protagonistes sobre aspectes concrets de la novel·la. L’única cosa que puc recriminar-li és que, de tant en tant, hi ha alguna patinada del tipus concordança o algun typo.

Però, tot i així, li dono 4 estrelles i us el posaré a la llista de deures.