Istanbul Istanbul: històries que ens acosten

Istanbul IstanbulIstanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, és una història d’històries. El que comença com la història sobre quatre homes tancats a la presó que esperen tortures i, potser, la mort, es converteix en tot un seguit d’històries que ens presenten cadascun d’aquests personatges. Com ha arribat a la presó, el barber Kamo? I l’estudiant Demirtay? Quina és la història del Doctor? Què ha fet, l’oncle Küheylan?

A mesura que avança el llibre creix la intimitat entre presoners. I també entre ells i nosaltres, els lectors. Al final, ens fem una mica nostres les seves històries. Jo he connectat molt amb l’oncle Küheylan, amb tot el que explica de son pare quan era petit, i amb el seu afany per conèixer Istanbul.

Istanbul Istanbul… deu ser especial

No hi he estat mai, però sembla que Istanbul té alguna cosa que va més enllà del paper. En el llibre que ens ocupa, ho veiem mitjançant la il·lusió de l’oncle Küheylan per conèixer la ciutat. Se la imagina sobre la presó, i la coneix tant bé com si hi hagués viscut. Però és que aquest encant de la ciutat no s’acaba aquí. Només cal que llegiu obres d’altres autors que en parlen per quedar enganxats en una ciutat de mil aromes i colors, plena de gent que feineja. Ho podeu veure, per exemple, en dos llibres del reconegut Nobel turc Orhan Pamuk: Una sensación extraña (que hem comentat en aquest blog) i Cevdet Bey e hijos.

Ara bé, per damunt de tot hi ha l’angoixa. L’angoixa de no saber quan comença o s’acaba el dia. De no saber quan vindran els torturadors. De no saber quan tornarà un company de cel·la que estan interrogant. De no saber què està passant fora. Autor i traductors ens la fan ficar a dins, i arribem a sentir la fredor de la cel·la. L’absència de llum. La rugositat del terra. Les olors dels companys. Tot és tan dur que no és estrany que en alguns moments els nostres protagonistes recorrin a la imaginació per evadir-se i fer com si celebressin banquets o prenguessin el te. La imaginació és l’últim que queda.

En resum, és un bon llibre que cal llegir amb calma, bo i rellegint els passatges que més ens agradin o ens sobtin. També cal llegir-lo valorant la dificultat de la traducció que ens fan arribar Pelin Dogan i Miquel Saumell (#namethetranslator, sempre!). I valorant que hi hagi editorials com Edicions del Periscopi que triïn llibres com aquest.

 

Daha o els mals esperits

daha-gundayNo són fantasmes, no. Són mals esperits. O malparits, més ben dit. Són traficants de persones, d’emigrants, de refugiats, de com en vulgueu dir. Ells en diuen “mercaderia”.

I no cal ser gaire gran, per participar en aquest negoci tan macabre. En Gazâ, protagonista del llibre, només té 9 anys quan es veu embolicat en el tràfic de persones.

Estem parlant de Daha!, publicat per Edicions del Periscopi; l’autor és Hakan Günday i el traductor és en Jordi Martín Lloret. I és per mitjà de la magnífica feina del traductor que arribem al cor de la història i del drama que es viu, dia a dia, en carreteres i llocs desconeguts.

Tots sabem que hi ha gent que fuig països com ara l’Afganistan, o Síria, o tants altres, buscant la relativa seguretat que sembla que els pot oferir Europa. Però el camí és llarg, dur i no està lliure de problemes i imprevistos. Els qui aconsegueixen arribar a Turquia ja tenen molt guanyat, però els queda heure-se-les amb gent com en Gazâ, que a més de treure profit econòmic de la fugida prestant els seus serveis com a “transportistes” s’entretenen a fer patir la gent: violar noies, maltractament psicològic… totes les maleses que se us acudeixin a vosaltres se li hauran acudit abans al protagonista. Només té 9, 10, 12, 13 anys, i ja és capaç de torturar els éssers humans que té sota la seva custòdia.

Però, és clar, això té un preu. Quan algú passa tant de temps fent el mal, d’alguna manera canvia, i no necessàriament a bé. En Gazâ farà tot el que calgui per sortir-se amb la seva i, al final, en pagarà un preu (que no us puc dir ara, evidentment).

Podríem dir, potser, que és una mena de documental sobre el tràfic de refugiats/fugitius, i que és colpidor i molt informatiu. Només hi ha una cosa que li podria criticar, i és que, en alguns casos, l’autor s’allarga i es recrea massa en determinades situacions, com ara la tortura psicològica al grup d’en Rastin o l’estada a la cova. És veritat, però, que aprofita moments com aquests per fer algunes reflexions molt lúcides, com ara que tothom que obeeix ordres és innocent.

En definitiva, aquest és un llibre que no us podeu llegir si voleu alguna cosa lleugereta perquè ens exposa una realitat que tenim davant dels nassos cada dia i que no sembla que hagi de desaparèixer.

La bella/vella Istambul

Casualment, tenia pendent de publicar aquesta entrada sobre Orhan Pamuk i el seu llibre Una sensación extraña, i veient que aquests dies hi ha hagut un cop d'estat fallit a Turquia he pensat que no en podia retardar més la publicació. Aquí la teniu.

pamuk_sensacion extraña
No feia tant que m’havia llegit Cevdet Bey e Hijos, d’Orhan Pamuk, i em va agradar força. Ara li ha tocat el torn a Una sensación extraña, del mateix autor, que també ens parla d’una família, tot i que en aquesta ocasió sembla que es doni més importància a les coses que passen “fora” de l’entorn familiar. Podríem dir que, en realitat, el que tenim entre les mans és una petita història dels darrers cinquanta anys d’Istambul i Turquia.

El que serveix “d’excusa” per a aquesta narració és en Mehvlut Karatas, un home nadiu d’un poble el pare del qual emigra a Istambul. Als 12 anys, en Mehvlut se n’hi va a viure amb ell. De què viuen? D’una cosa que, amb el temps, anirà desapareixent: iogurt casolà, venut a granel.

En Mehvlut es passa la vida amunt i avall dels carrers d’Istambul venent iogurt i, també, boza (una beguda amb un grau alcohòlic molt baix) i un platillo d’arròs amb cigrons i pollastre. A través dels seus ulls, doncs, tenim accés a la manera de viure de les dècades dels 70, 80 i 90. Sempre va fent feinetes (cambrer, vigilant de pàrquing), però mai no acaba de trobar una feina que li permeti viure bé.

Mentrestant, com a elements totalment oposats, veiem com els seus cosins es fan rics amb tota mena de xanxullos vinculats a la construcció i a la manca d’una normativa local sobre la propietat de solars (en teoria, durant una època, tu construies una tanca i tot el que hi havia a dins era teu). Veurem com aquesta part de la família prospera i va arrossegant en Mehvlut.

També veurem el cas curiós de la dona amb qui s’acaba casant, que té molt a veure amb aquesta sensació estranya que es comenta al títol. Ja ho veureu, perquè té una sensació així, ja.

Finalment, aquesta història és una bona ocasió per veure petits detalls de la vida quotidiana a la Turquia de no fa gaire, que potser encara són vigents: les dones que es posen mocador al cap o no, els homes que manen sobre elles (de vegades no els deixen fer segons què), la llei d’avortaments que fa que les dones casades necessiten permís dels marits per avortar, el món de la venda ambulant que, a poc a poc, va desapareixent (aquest aspecte no és tan llunyà de casa nostra, on encara queden els esmolets de carrer que ens recorden els dies de quan érem petits). I l’exèrcit, com ha quedat demostrat aquests dies, també hi té un paper destacat.

Tot plegat fa que sigui un llibre molt agradable de llegir, estructurat de manera que hi ha un narrador omniscient que es combina amb les narracions dels diversos protagonistes sobre aspectes concrets de la novel·la. L’única cosa que puc recriminar-li és que, de tant en tant, hi ha alguna patinada del tipus concordança o algun typo.

Però, tot i així, li dono 4 estrelles i us el posaré a la llista de deures.