Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez, és una història d’històries. El que comença com la història sobre quatre homes tancats a la presó que esperen tortures i, potser, la mort, es converteix en tot un seguit d’històries que ens presenten cadascun d’aquests personatges. Com ha arribat a la presó, el barber Kamo? I l’estudiant Demirtay? Quina és la història del Doctor? Què ha fet, l’oncle Küheylan?

A mesura que avança el llibre creix la intimitat entre presoners. I també entre ells i nosaltres, els lectors. Al final, ens fem una mica nostres les seves històries. Jo he connectat molt amb l’oncle Küheylan, amb tot el que explica de son pare quan era petit, i amb el seu afany per conèixer Istanbul.

Istanbul Istanbul… deu ser especial

No hi he estat mai, però sembla que Istanbul té alguna cosa que va més enllà del paper. En el llibre que ens ocupa, ho veiem mitjançant la il·lusió de l’oncle Küheylan per conèixer la ciutat. Se la imagina sobre la presó, i la coneix tant bé com si hi hagués viscut. Però és que aquest encant de la ciutat no s’acaba aquí. Només cal que llegiu obres d’altres autors que en parlen per quedar enganxats en una ciutat de mil aromes i colors, plena de gent que feineja. Ho podeu veure, per exemple, en dos llibres del reconegut Nobel turc Orhan Pamuk: Una sensación extraña (que hem comentat en aquest blog) i Cevdet Bey e hijos.

Ara bé, per damunt de tot hi ha l’angoixa. L’angoixa de no saber quan comença o s’acaba el dia. De no saber quan vindran els torturadors. De no saber quan tornarà un company de cel·la que estan interrogant. De no saber què està passant fora. Autor i traductors ens la fan ficar a dins, i arribem a sentir la fredor de la cel·la. L’absència de llum. La rugositat del terra. Les olors dels companys. Tot és tan dur que no és estrany que en alguns moments els nostres protagonistes recorrin a la imaginació per evadir-se i fer com si celebressin banquets o prenguessin el te. La imaginació és l’últim que queda.

En resum, és un bon llibre que cal llegir amb calma, bo i rellegint els passatges que més ens agradin o ens sobtin. També cal llegir-lo valorant la dificultat de la traducció que ens fan arribar Pelin Dogan i Miquel Saumell (#namethetranslator, sempre!). I valorant que hi hagi editorials com Edicions del Periscopi que triïn llibres com aquest.