Claraboia: comunitat de veïns

Anys 50 a Lisboa. Saramago ens deixa veure com era la vida en aquella època a través d’una escala de veïns. Tenim el sabater de la planta baixa, treballador i més il·lutrat del que podríem esperar, la noia sense escrúpols que busca feina, la “mantinguda” que veu com s’acaba la seva història, la parella que ja no s’entén, les germanes que viuen amb les filles..claraboia

Claraboia és un llibre coral, amb molts personatges que s’alternen per dibuixar una Lisboa que té un color especial (encara el té) i que se’ns fa molt propera. Una història feta a partir de moltes històries, que recorda lleugerament L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani (un gran llibre que no us hauríeu de deixar escapar, amb una molt bona traducció de Pius Alibek).

El més curiós del cas és que Claraboia va anar a parar al calaix d’un editor i que s’ha passat 50 anys “perduda”. I és una sort que l’hagin recuperat, perquè val molt la pena. M’ha agradat molt la manera de presentar la vida quotidiana dels personatges, i també com va saltant d’un pis a l’altre de manera que puguem saber qui viu a cada planta, com es guanya la vida, quines relacions hi ha entre ells… i, al mateix temps, ens presenta la ciutat on viuen, com si estiguéssim veient una pel·lícula en blanc i negre, com si hi visquéssim. Una ciutat que, potser, tampoc era tan diferent de la Barcelona de l’època.

En definitiva, és un dels llibres que inclouré a la meva llista de recomanacions per a l’estiu. Sí, no falta gaire, i el bloc farà un any! Mentrestant, si voleu, podeu recuperar la llista de deures de l’estiu passat fent clic aquí. Veureu que, precisament, hi recomano un llibre que parla de Lisboa: Ovunque io sia, de Romana Petri (el trobareu en castellà amb el títol Toda la vida).

– Posted using BlogPress from my iPad

Un llibre per al dessassossec

Una vegada més, la Zadie Smith aconsegueix recrear un paisatge urbà mestís, inquiet, conflictiu… en aquesta ocasió, ens porta a North Willesden, una barriada de Londres, i aconsegueix crear una sensació d’inquietud que es va fent més i més gran a mesura que avança el llibre.

El llibre explica una mateixa història des de la perspectiva de tres dels protagonistes, la Leah, la Keisha/Natalie i en Felix. I no acaba bé, no…

El final queda obert, en realitat. Però durant les 395 pàgines del llibre les sensacions i les ambicions dels personatges fan que pensis, que t’inquietis… és molt difícil d’explicar, però diria que l’autora aconsegueix remoure’t per dins…

Segueixo la Zadie Smith des del seu White teeth, i trobo que NW recupera la seva traça a l’hora de reflectir l’Anglaterra urbana. Aquest llibre el podeu trobar en format paper (tapa dura, tapa tova) i en format Kindle. Si no teniu una necessitat excepcional de veure el llom del llibre a les prestatgeries de casa, us recomano el format electrònic. Perquè al final no ens cabran tots els llibres, a casa nostra…

Deixo per a una propera entrada el comentari sobre si val més la pena llegir llibres en un Kindle (o ebook, en general) o a l’ipad… vosaltres què en penseu, d’això?

Contar nuevo de historias viejas

Lu Xun. Contar nuevo de historias viejas.
Ediciones Hiperión, 2001.
211 pàgines.
Títol original: 故事新编.
Traductor: Laureano Ramírez.

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant. 

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, només cal que passeu per la Casa del Llibre o l’encarregueu a la seva web.

Un gran llibre, i un llibre gran

Aquest llibre, d’entrada, fa una mica de por. Té 1.700 pàgines i, tot i que el paper és com de Bíblia, l’embalum és considerable. Així, doncs, me’l vaig començar a llegir amb el dubte de si m’enganxaria prou com per acabar-lo, però abans de la pàgina 100 ja vaig veure que no el podria deixar.

Un bon partit, de Vikram Seth
Que no us faci por.

Com ja avança el títol, el fil principal de la novel·la consisteix a trobar “un bon partit” per a una de les protagonistes, la Lata. No obstant això, aquest fil queda ben entreteixit en tota una sèrie d’històries paral·leles que, de fet, podrien ser novel·les independents i que, ben lligades, fan que la història sigui rica i diversa, i que toqui una gran quantitat de temes: des de la recent independència de l’Índia i les relacions entre partits polítics fins a les relacions familiars, bo i passant per la manera de viure de les famílies més “anglòfiles” i la de les més pobres, la convivència entre musulmans i hindús, les diferències entre castes, i molts altres.

El llibre es llegeix molt ràpid. Només he tardat tres setmanes (i us ben prometo que no tinc gaire temps per dedicar a la lectura). Bona part del mèrit l’atribueixo a la traducció de l’Anna Llisterri, que és fluida i sense errades, una cosa que agraeixo molt perquè estic farta de trobar-me llibres tan mal traduïts que costa d’acabar-se’ls…

Trobareu la referència completa al web de la Casa del Llibre. Per cert: he estat incapaç de trobar per on podria canviar la web al català…

Las flores de la guerra

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l’any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me’l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n’esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m’esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui “pujada de to” sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la “curta” (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L’autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d’una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l’exèrcit japonès en l’ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l’església. A partir d’aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s’hi volen refugiar. Falta aigua, menjar… la ciutat no és segura i és difícil d’aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l’autora ha trobat una manera molt bona d’incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d’aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M’ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors…

Si voleu llegir-vos la ressenya de l’editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d’Alfaguara.