Anys 50 a Lisboa. Saramago ens deixa veure com era la vida en aquella època a través d’una escala de veïns. Tenim el sabater de la planta baixa, treballador i més il·lutrat del que podríem esperar, la noia sense escrúpols que busca feina, la “mantinguda” que veu com s’acaba la seva història, la parella que ja no s’entén, les germanes que viuen amb les filles..
Claraboia és un llibre coral, amb molts personatges que s’alternen per dibuixar una Lisboa que té un color especial (encara el té) i que se’ns fa molt propera. Una història feta a partir de moltes històries, que recorda lleugerament L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani (un gran llibre que no us hauríeu de deixar escapar, amb una molt bona traducció de Pius Alibek).
El més curiós del cas és que Claraboia va anar a parar al calaix d’un editor i que s’ha passat 50 anys “perduda”. I és una sort que l’hagin recuperat, perquè val molt la pena. M’ha agradat molt la manera de presentar la vida quotidiana dels personatges, i també com va saltant d’un pis a l’altre de manera que puguem saber qui viu a cada planta, com es guanya la vida, quines relacions hi ha entre ells… i, al mateix temps, ens presenta la ciutat on viuen, com si estiguéssim veient una pel·lícula en blanc i negre, com si hi visquéssim. Una ciutat que, potser, tampoc era tan diferent de la Barcelona de l’època.
En definitiva, és un dels llibres que inclouré a la meva llista de recomanacions per a l’estiu. Sí, no falta gaire, i el bloc farà un any! Mentrestant, si voleu, podeu recuperar la llista de deures de l’estiu passat fent clic aquí. Veureu que, precisament, hi recomano un llibre que parla de Lisboa: Ovunque io sia, de Romana Petri (el trobareu en castellà amb el títol Toda la vida).
– Posted using BlogPress from my iPad
L'illa deserta 