Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**