Sanmao. Diaris del Sàhara.
Autora: Sanmano.
Traductores: Sara Rovira-Esteva i Irene Tor Carroggio.
Editorial: Rata, octubre de 2016.
Pàgines: 455 + annexos.
M’ha costat molt trobar el moment per escriure aquesta entrada. Diaris del Sàhara ha representat, per a mi, una lectura contradictòria, i no vull desanimar el públic davant d’un llibre que pot resultar molt interessant per a altres. Més ben dit: que és molt interessant per a molta gent, ja que Sanmao té un gran nombre de seguidors.
Així, doncs, deixeu-me dir abans de res que tot el que escric aquí és la meva opinió absolutament personal i que, almenys aquesta vegada, no us heu de deixar influir gaire pel que digui. L’autora té reputació internacional, la traducció és impecable i la presentació per part de l’editorial també és impactant.
Sanmao s’explica amb gràcia i senzillesa. No trobareu frases grandiloqüents, ni coses excepcionalment tràgiques. Cal recordar que el llibre, tal com diu el títol, és un dietari, un recull de les coses que Sanmao va veure durant l’etapa en què va viure al Sàhara Occidental, allò que tots els que ens hem criat aquí sabem que era una colònia espanyola però que no sabíem ben bé on quedava… ni què hi passava. Doncs precisament una de les coses que més valor dóna al llibre és que ens situa en l’època final del colonialisme espanyol i que retrata costums dels espanyols que hi vivien i, també, dels locals. Jo no havia llegit mai res sobre aquest tema, i només per això ja ha valgut la pena llegir-se el llibre.
Resulta curiós, però, que qui m’hagi explicat una part de la història de l’estat on visc sigui algú que no hi té res a veure: una xinesa. Sanmao retrata amb precisió fotogràfica tot el que veu. Sembla que estiguem veient una pel·lícula, en lloc de llegir un llibre. I suposo que això és el que va aconseguir enganxar els lectors quan va començar a escriure: recordem que escrivia articles, no llibres sencers, i que els anava enviant a Taiwan, on les seves històries es publicaven en diaris i tenien un gran èxit. I tot això té sentit, ja que els seus conciutadans descobrien a través d’ella moltes coses d’altres països, no només del Sàhara. Ho podreu veure si continueu llegint els llibres que publicarà Rata Books, que ha adquirit els drets per publicar-ne tota l’obra en català i en castellà.
Sí, gent, podríem dir que Sanmao va ser una precursora dels bloggers. Actualitzem la figura i ho veureu més clar: imagineu-vos un català que se’n va a viure a la Xina i que fa un blog on explica el que fa cada dia. No seria el mateix? No el seguiríeu? Jo sí. Potser per això entenc l’èxit que va tenir al seu país. I potser per això m’ha resultat estrany llegir un llibre escrit per una xinesa… que no parla de la Xina. Quan llegeixo autors xinesos, espero veure la meva Xina. I per això us he dit més amunt que la meva opinió no és fiable en aquest cas, perquè aquest llibre és molt diferent dels que llegeixo actualment (només cal que, per exemple, feu una ullada a l’entrada sobre Les chroniques de Zhalie, de Yan Lianke).
En general, però, crec que és un llibre molt llegible. Es tracta del primer que publica Rata Books, que neix amb la intenció de publicar en català i en castellà. El volum té una presentació molt maca, contundent, amb un paper lleugerament aspre, una imatge corporativa molt coherent (potser massa: no sé si calia introduir part de l’imagotip al peu de pàgina). Queda estrany que la foto de l’autora vagi a la contraportada, ja que m’ha fet agafar el llibre al revés alguna vegada. En definitiva, però, és un llibre que fa de bon agafar.
No podem acabar la ressenya sense parlar de les traductores de tots dos idiomes, que em consta que han treballat a fons per fer-nos arribar aquesta obra a temps i que han fet una bona feina d’equip. En el cas del castellà, la traductora és la Irene Tor Carroggio, que comença a fer-se un lloc en aquest àmbit. No hem llegit la versió castellana, però pel que sabem és precisa i de qualitat. En el cas del català, la traductora és la Sara Rovira-Esteva, a qui ja hem llegit en altres obres i que vam entrevistar aquest últim dia del traductor. Com sempre, les seves traduccions són garantia de precisió en la interpretació de l’original, i Diaris del Sàhara en català es llegeix amb fluïdesa i frescor, tal com es devia llegir l’original. La veritat és que només podem queixar-nos de dos errors de concordança a finals del llibre. Ja sabeu que sempre “rasco” a veure què trobo.
En resum, doncs, aquest llibre us agradarà si us agrada la literatura de viatges, o els dietaris, o la literatura directa, sense guarniments ni pretensions. És una bona manera de conèixer l’editorial i de fer un primer contacte amb Sanmao, una autora que, fins ara, no s’havia traduït a cap llengua occidental (és estrany que no s’hagi traduït mai al francès), però que gaudeix d’una gran fama a Taiwan i a la Xina, on continua venent milions de llibres.