Ara fa uns dies em vaig llegir L’ombra de la sirena, de Camilla Läckberg. Tenia pendent de fer-ho des de fa molt de temps, però ja sabeu que sóc fan incondicional de Jo Nesbø i el seu Harry Hole, i no acabava de trobar el moment de posar-me amb les històries de l’Erica Falck.
Al final, però, gràcies a un regal inesperat, em va caure a les mans el llibre que us dic. Tot comença amb la mort d’en Magnus, i a partir d’aquí la cosa es complica i acaba afectant el seu cercle d’amics. La mort d’en Magnus amaga secrets d’un passat distant, i l’autora va intercalant present i passat d’una manera molt clara, ja que els salts al passat vénen marcats amb una tipografia diferent, i en capítols diferents. I això sempre facilita la lectura.
La gràcia d’aquest llibre, però, no és exclusivament l’argument, sinó la manera en què Läckberg ens presenta l’entorn en què ha succeït, la ciutat de Fjällbacka. A diferència de Jo Nesbø, que centra les històries d’en Harry Hole al voltant d’aquest personatge i el fa el protagonista absolut de les seves històries, Läckberg teixeix una teranyina que té en compte la vida personal de tot un seguit de personatges, i l’Erica Falck, que en teoria és el personatge central de les seves històries, només és una més del gran cor que constitueix els seus llibres.
Així, doncs, coneixem la vida desgraciada de la Louise, una dona alcoholitzada que no és feliç amb el seu marit (estigueu atents a aquest personatge), o la dona malalta d’en Kenneth, o la vida també desgraciada de la Sanna, la dona d’en Christian, a qui el seu marit no fa gaire cas…
En resum, podem dir que el primer contacte amb aquesta escriptora ha estat satisfactori, tot i que és difícil acostumar-s’hi després de llegir tantes històries sobre en Harry Hole.
L'illa deserta 
Dues novel·les li vaig aguantar. No és novel·la negra i punt. En Hole investiga, l’Erica Falck ni tan sols és policia, i es dedica a explicar vida i miracles d’ella i de no sé quanta gent més. Molt hauria d’haver canviat perquè valgui la pena llegir-la, almenys si agafes un llibre esperant trobar-hi un tipus de llibre, i t’hi trobes un altre de molt diferent. Potser com a novel·la està bé, però no com a gènere negre. Ah, i he estat a Fjällbacka i no em sembla prou gran per encabir tantes morts violentes…
Hola Xexu!
Veig que aquesta dona aixeca passions, ja sigui en un sentit o un altre. 🙂
Com dic a l’entrada, jo també ho veig com una cosa diferent del nostre estimat Harry. Però és que també he llegit altres “coses” que es venen com a novel·la negra o policíaca i no els hi he trobat el què. Coses com en Verdon o el Codi da Vinci em posen nerviosa perquè, al final, l’investigador “maduret i interessant” s’acaba embolicant amb una joveneta esplendorosa (dic “embolicant” per no dir una altra cosa, que estem en públic) i en alguns casos ni tan sols es documenten bé. Em sembla recordar que al Codi da Vinci hi ha un tren que va d’Andorra a Santander, afigura’t!
En el cas de la Läckberg, almenys, trobo que la falta de ritme la compensa amb la “investigació” que fem en les vides privades de la gent, una manera més de veure què passa a Suècia, on tot sembla tan perfecte…
Jo no he estat a Fjällbacka, però sí que sembla petit per a tant drama. Però on sí que he estat és a Oslo i a Bergen, i tampoc em sembla que hi càpiguen tants morts… però, clar, estem llegint ficció, no?
Au, que al març surt un altre Harry! 😀
Doncs a mi em van agradar, suposo per la combinació que dius d’intriga i vides quotidianes (amb el tema de la protagonista i les seves criatures hi vaig connectar bastant). També és cert que a mesura que la sèrie s’allarga comences a pensar si és que tot els ha de passar a ells i l’esquema cansa una mica. Però per mi, que tampoc no sóc de negra molt negra, una visita a Fjällbacka de tant en tant no fa mal.
Hola, Anna!
Ho veig una mica com tu. A mi, les històries que em molen són les d’en Harry Hole, però aquesta barreja de “novel·la social” i “pseudonegra” també m’agrada. Ja estic esperant “La set”…
Retroenllaç: Läckberg i els àngels – L'illa deserta