En aquesta ocasió, a La mirada dels àngels, la Camilla Läcberg ens porta a una situació en què es combinen un crim del passat amb una situació del present. L’Erica Falck, protagonista de les novel·les de Läckberg, aquí ja és mare de tres fills i ha de combinar la seva feina com a escriptora amb la seva tafaneria habitual per descobrir qui és que fa la vida impossible a una parella que s’acaba de traslladar a una casa on fa molts anys va desaparèixer una família sencera.

I qui és, aquesta parella? Doncs la noia és, precisament, l’única supervivent de la família desapareguda.

En aquesta ocasió ens trobem amb una novel·la més intensa que L’ombra de la sirena, l’altre llibre que he llegit d’aquesta autora i del qual vam parlar fa unes setmanes. Igual que en aquell cas, l’autora no se centra en un únic protagonista principal, sinó que ens deixa fer una ullada a la vida personal de diversos dels personatges que apareixen al llibre.

D’aquest llibre jo destacaria, sobretot, els personatges de la Cristina, la sogra de l’Erica, i en Mehlberg, el cap de la policia. La primera és “real como la vida misma”: molt bona dona, ajuda amb els néts sempre que li demanen, però es fica en tot: que si no has rentat la roba, que mira que els nens s’encostiparan, que patatim, que patatam. Un gran retrat homenatge a les sogres. En Mehlberg, per altra banda, ja prometia a L’ombra de la sirena, però ara ja s’ha desmelenat i es mostra com a un inútil incorregible i encantador a l’hora, un cap que tots els seus subordinats esperen que no faci res, es tanqui al despatx, i no fiqui la pota.

El desenllaç ja el veiem a venir força abans del final, però part de la gràcia està en veure com ens el presenten, o sigui que no perd pas la gràcia.

Mmmm… quedarà pendent, potser, fer una entrada comparant na Läckberg i en Nesbo (atenció: acaba de treure llibre nou, La set).