Categoria: 3 estrelles

Millorable, però amb qualitat suficient.

Au pays du cerf blanc

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Chen Zhongshi. Au pays du cerf blanc.
Editions du Seuil, 2012.816 pàgines.Títol original: 白鹿原.
Traductors: Baoqing Shao, Solange Cruveillé

Una vegada més, un llibre que hauria explicat el mateix amb 200 pàgines menys… això comença a ser una constant en les novel·les per sobre de 500 pàgines. Sembla que es paguin a pes.


La història transcorre a la Xina rural, durant l’època de transició entre la caiguda de la dinastia Qing (1911) i l’arribada al poder dels comunistes (1949). Així, doncs, cobreix un període força ampli durant el qual veiem com les dues famílies protagonistes aconsegueixen el poder i el perden, ara l’una ara l’altra.

Podem veure-hi relacions adúlteres, amors il·lícits i amants repudiats per la família, ritus familiars i tribals, l’arribada i la marxa dels nacionalistes i, amb aquestes anades i vingudes, les “neteges” que es feien entre els seguidors del règim sortint… tot plegat embolicat amb la capa de pseudomisticisme que proporciona la denominació “cérvol blanc”.

En definitiva, un llibre que està força bé, però que potser no caldria haver fet tan llarg.

Northern girls

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès3 comentaris

Shen Keyi. Northern Girls.
e-penguin, 2012.
Edició Kindle (equivalent a 286 pàgines impreses).
Títol original: 北妹.
Traductora: Shelly Bryant

Els temes per a novel·la són inesgotables, i jo encara no havia llegit mai res sobre les noies que migren dels pobles a les grans ciutats xineses per intentar aconseguir una vida millor, lluny de la misèria i dels costums i les tradicions.

Per a mi, doncs aquest llibre ha estat un descobriment, ja que presenta les “aventures” de dues noies que decideixen marxar del seu poble i anar a Shenzhen durant la dècada de 1990. En aquell moment, Shenzhen era una de les poques zones de desenvolupament especial que hi havia a la Xina i gaudia d’una mena d’aura i era l’origen d’un mute de mites i llegendes urbanes que atreien molta gent que volia trobar una feina més ben remunerada que als seus llocs d’origen amb la il·lusió de fer-se rics.

La protagonista de la novel·la, la Xiaohong, és una persona optimista, que no dubta de la capacitat pròpia d’aconseguir el que vol, i que, potser per això, no té prou en compte la capacitat dels altres per posar-li entrebancs o intentar aprofitar-se d’ella. Massa innocent? Naïf? No sabria com definir-la. I tampoc dubta a treure profit del seu propi cos o dels contactes per aconseguir el que es proposa.

En definitiva, aquest llibre reflecteix una realitat que, segurament, continua vigent: la migració interior xinesa, il·legal, cap a les grans ciutats. Si us el llegiu, podreu fer-vos-en una bona idea. Si voleu tenir més informació sobre aquest tema i sobre l’autora, llegiu-vos aquesta entrevista amb ella.

Ah, i el que m’agradaria saber és si us heu fet amics de la protagonista o si, al contrari, l’heu trobada un xic repel·lent… crec que no deixa indiferent.

Canvis

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès3 comentaris

Mo Yan. Canvis.
Edicions 62, 2012.
112 pàgines.
Títol original: 变.
Traductor: Carles Prado-Fonts.

Ai, en Mo Yan… Per més que el llegeixo… no hi connecto. Entenguem-nos bé: les seves històries deixen veure la vida en entorns rurals de la Xina. Són històries reals. Fins aquí, cap objecció. Ara bé, és com aquells cantants tan bons i amb un estil tan marcat que, al final, tot em sona igual… Les coses sempre passen a Gaomi… I el més bo del cas és que sempre que em cau un llibre seu als braços l’acabo llegint…

I ara, per postres, li han donat el premi Nobel de literatura. Hi ha qui creu que se’l mereix, i hi ha qui creu que no. Jo més aviat sóc dels que pensen que no. Però bé, això ho decideix gent amb més criteri que jo, o sigui que no ho discutirem. El que sí que vull destacar és el paper tant important que tenen els traductors a l’hora de premiar els autors que no escriuen en anglès. Mai no me n’havia adonat fins ara: quants membres del jurat suec entenen el xinès? O l’alemany? O l’hongarès? Així, doncs, hem de tenir en compte que el premi és, en certa manera, mèrit del traductor perquè el que llegeix el jurat és la seva traducció, no l’original.

I, és clar, m’he llegit els seus Canvis després de saber que li donaven el premi… i aquesta història m’ha quedat curta. No m’ha semblat que estigués a l’alçada…

De tota manera, sí que hi ha algun aspecte que val la pena destacar, com ara la manera que l’autor té de sortir del seu entorn i prosperar (apuntar-se a l’exèrcit). O bé l’èxit que aconsegueix el seu amic, intrigant i vividor. O l’existència del suborn (ara se’n diu “sobres”), fins i tot a escales ínfimes. Tot de coses que passen a la Xina, en una societat que, després d’estar mig adormida, un bon dia es va despertar i va iniciar l’obertura.

En tot cas, és una narració personal de la vida a la Xina. Si us interessen aquesta mena de vivències, val la pena que us la llegiu.

Una colla de ganduls i penques

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Diuen que Els Maia és una de les obres cabdals de la literatura portuguesa. És possible. Si més no, té dues característiques que la fan molt similar a gransmaia obres d’altres literatures: té moltes pàgines i és una saga familiar que cobreix diverses generacions.

El llibre, com dic, es basa en una família portuguesa i en el seu “cercle d’íntims”, i descriu amb una gran riquesa de detall la vida regalada que porten: sopars i licors, converses sobre política… i l’especialitat dels homes: embolicar-se (o, almenys, intentar-ho) amb les esposes d’altres homes. Gairebé sembla que a Lisboa no hi hagi dones solteres…

Si llegiu crítiques i comentaris sobre aquesta obra (jo els he trobat a Internet), veureu que, aparentment, Eça de Queiroz va escriure aquesta obra amb un cert to crític i satíric, tot i que jo no el trobo evident, almenys en la versió catalana. Potser no tinc prou coneixement del context social i històric en què se situa la novel·la.

En definitiva, un llibre de 700 pàgines que també hauria pogut tenir-ne 400 i aconseguir el mateix resultat. Ara, si us decidiu a llegir-lo, aguanteu fins a la pàgina 500: s’hi comença a intuir un fet que tindrà conseqüències… i el llibre s’anima!

En tot cas, si us interessa veure com vivia la burgesia portuguesa de finals del segle XIX, llegir aquest llibre us hi ajudarà molt. Trobareu la ressenya de l’editorial en aquest enllaç.

Gent dolenta

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

M’acabo de llegir La història d’Edgar Sawtelle, amb una traducció impecable de Josefina Caball. Que com sé que és impecable? Doncs perquè, llegint-la, no he trobat errades lingüístiques i tampoc hi ha coses que “rasquin”, passatges que et facin pensar “què coi hi devia dir en anglès?”. Per cert, si us llegiu la ressenya de l’enllaç que us he posat, tingueu en compte que l’ha fet l’editorial. 🙂

Dit això, parlem de la història: típica història d’adolescent (aquest, sord-mut) que viu en una zona rural i s’escapa de casa; l’autor s’esplaia bastant en el trajecte que fa amb els seus gossos. Bé, aquesta és la part “suada” de l’argument. Però mirem què passa abans que el noi decideixi tocar el pirandó.

L’Edgar viu en un entorn bucòlic: pare, mare i una gran quantitat de gossos, que crien, ensinistren i venen. Fins aquí, tot va bé. Però un dia torna el seu oncle i tot es torça… no us puc dir gran cosa sense explicar-vos massa la història, però sí que us diré que l’oncle és una de les persones més dolentes i amb més males intencions que he vist últimament en un llibre. I el fet que el noi sigui sord-mut acaba sent determinant per al seu pare… un drama!

A partir d’aquí, el noi ha de marxar. Però al final torna i… us ho haureu de llegir si ho voleu saber. No és un final super-sorpresa, però tampoc és previsible del tot.

Podeu trobar el llibre en edició de butxaca per només 12,95 euros. Per aquest preu, val la pena.