My life as emperor

Su Tong. My life as emperor.
Faber and Faber Fiction, 2011 (edició digital).
Títol original: 我的帝王生涯.
Traductor: Howard Goldblatt.

Feia temps que el tenia a la llista. Estava a punt perquè m’agradés molt. Però no. M’ha agradat justet justet per acabar-lo. Se m’ha fet un pèl llarg, tot i que no ho és (segons amazon, la versió escrita tot just passa de les 300 pàgines).
La recreació que Su Tong fa d’aquesta intriga cortesana queda una mica massa plana, per al meu gust. Sí que hi veiem perfectament retratat el caràcter immadur i poc preparat del nen emperador, que no té ni idea de les qüestions de govern i que ningú es molesta a ensenyar-li. L’emperador és un nen cruel, anomenat Duanbai, que fa servir el seu poder per venjar-se dels altres, amb una conducta clarament infantil.
També hi tenim el clàssic de l’emperadriu vídua, l’àvia del nen, que és qui en realitat governa i que imposa el seu criteri fins que mor. Un altre dels personatges és la mare del nen emperador, que té poc paper en el govern i que s’acaba penjant, juntament amb les concubines, quan l’exèrcit enemic s’acosta a palau.
I no hi falten els eunucs, les criades, i tots els personatges que veiem desfilar per altres novel·les d’aquest tipus, encapçalats per l’eunuc principal, que rep el nom de Swallow i que és qui millor interpreta els desitjos d’en Duanbai i que és el seu company fidel fins al final.
El llibre està dividit en dues parts: l’etapa de Duanbai com a emperador i l’etapa en què, després que l’hagin destronat, ha de malviure en el “món real” amb l’única companyia d’en Swallow, que és qui l’ajuda a tirar endavant, ja que estem parlant d’un personatge que no té la més mínima idea del valor de les coses, els diners o la manera de comportar-se fora d’un palau on és la màxima autoritat.
En resum, un llibre fluix i prescindible. De tota manera, si voleu veure alguna altra opinió, feu clic aquí.

Hamid i l’Àsia emergent

Moltes, moltíssimes vegades, em passa que a tothom li agrada un llibre i el recomana i, quan me’l llegeixo jo, no m’agrada gens. Per això patia per aquest libre menut i amb un títol estrafolari: li agrada tant a tothom que estava segura que seria dels que menys m’agradarien aquest estiu. I, per postres, l’agafava just després de la història trepidant del Ninot de neu d’en Nesbø (que ja us he recomanat en una entrada anterior).asia_emergent

Però, oh sorpresa, m’ha agradat molt. Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent és un llibre menut, ràpid, fresc i directe. Oblideu-vos dels llibrots de 600 pàgines que amb 400 passarien. Aquí teniu un llibre que, amb menys de 200 pàgines, us posa al dia de tot el que us podeu trobar en el camí cap a la riquesa i l’èxit empresarial en un país de l’Àsia emergent que l’autor, Mohsin Hamid, no indica clarament quin és, però que podria ser qualsevol. Fins i tot casa nostra, no gaire temps enrere.

Aquesta és la història d’un noi espavilat que vol fer-se ric, i que no s’atura davant de res per aconseguir-ho. Ho veiem tot: la infantesa dura treballant de nit, els seus primers negocis, l’etapa d’opulència i la de la decadència final. Tot explicat amb un to àgil  que fa que no et puguis desenganxar del llibre fins que l’acabes. I la traducció, d’en Carles Miró, hi ajuda. No hi ha res que “rasqui”, ni tan sols la puntuació (tinc el mal costum de mirar on ha fallat una coma… és deformació professional). Enhorabona, doncs, a Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que s’està fent un lloc en el panorama actual del llibre en català.

Ah, encara no us ho havia dit: compreu-vos aquest llibre i llegiu-vos-el aquest estiu. No us en penedireu.

 

El ninot de neu d’en Nesbø

Que n’és de bo, en Nesbø! (Xist)ninotneu

M’acabo de llegir Le bonhome de neige, que trobareu en català com a El ninot de neu, publicat per Proa (@Grup62). Com a El redemptor, l’autor embolica la troca tan com pot i, quan et penses que ja has trobat l’assassí, et desmunta la teoria i torna a començar de nou.

En general, no m’agraden les històries de detectius madurets perquè solen embolicar-se amb noies jovenetes (senyors, quan tindrem una “detectiva” madureta que s’emboliqui amb bombons??) i sembla que el que se vulgui sigui reafirmar el rol del mascle, però en Harry Hole, protagonista d’aquesta novel·la, és una excepció a la norma. És un personatge tirant a desequilibrat, alcohòlic en fase de rehabilitació (“a ratos”, com si diguéssim) i molt imprevisible, amb el costum d’actuar per compte propi sense demanar consell o aprovació al seu superior.

En aquest llibre, en Hole ha de trobar un assassí en sèrie que, com a marca de la casa, deixa un ninot de neu al jardí de les dones que ataca. Sí, té un objectiu marcat: dones casades o amb parella i amb fills. Mmmm… i per què? Ah, per saber-ho haureu de llegir-vos-el. Spoiler: és el que menys et penses que hauria de ser.

Un plaer afegit de les novel·les d’en Nesbø és que, a part de l’argument, descriu d’una manera força precisa els llocs on passa tot, o sigui que si heu estat a Oslo i a Bergen reconeixereu alguns dels carrers que cita. I si no hi heu estat, us recomano que us llegiu el llibre amb el Google Maps al costat, Street View en marxa. Val la pena.

En definitiva, un bon llibre per a l’estiu, que Proa ha fet traduir al català i que sembla que sortirà a la venda a finals d’aquest mes d’agost. La traductora torna a ser la Laia Font, que va fer una feina excel·lent amb El redemptor i Headhunters. I estic segura que la tornarà a clavar.

Així, doncs, tot i que no l’he llegit en català, avanço la meva enhorabona a l’editorial Proa per la tria del llibre i, sobretot, per la de la traductora!

Aventures amb Jules Verne

Quan jo era petita, era Julio Verne (amb les e ben tancades :-). Ara resulta que és en Jules Verne (pronuncieu-ho a la francesa, si teniu nassos). Per dir-ho d’alguna manera, tinc la impressió que “se m’ha passat l’arròs” per llegir aquesta mena d’històries.Els-fills-del-capità-Grant

No em malinterpreteu: m’he llegit les 630 pàgines en un català perfecte en només deu dies, o sigui que, dolent del tot, no ho pot ser. Ara bé, acostumada com estic a la novel·la contemporània, en què l’autor genera una trama embolicada amb una altra que s’embolica en una altra història i que té a veure amb el cosí-germà del protagonista, però per banda de mare, les històries com Els fills del capità Grant són molt bones, però un pèl “planes”.

Té mèrit que un llibre escrit fa gairebé 120 anys arribi als nostres dies amb la frescor que encara conserva. La traducció, de Jesús Moncada, és impecable (bé, li hauria discutit algunes comes i la traducció d’un parell de termes) i reflecteix ben bé la imatge que tinc de com es parlava o s’actuava a finals dels segle XIX. Ara bé, el plantejament paternalista el trobo fora de lloc per als temps actuals: dones i indígenes són presentats com a criatures inferiors i salvatges (els indígenes) o com a bledes assolleiades però molt valentes (les dones).

Sí que vull destacar, però, la quantitat de coneixements enciclopèdics que Verne bolca en aquest llibre. No entraré en si són veraços o no (tot i que sembla que s’hagi documentat), però la veritat és que és espectacular la imaginació i la facilitat d’exposició que tenia aquest home.

Us agradarà si…
Us agraden les històries d’aventures sense complicacions i amb moltes dades geogràfiques i antropològiques.

The civil servant’s notebook

Wang Xiaofang. The civil servant’s notebook.
e-penguin, 2012.
287 pàgines.
Títol original: 公务员笔记.
Traductor: Eric Abrahamsen.

Aquest llibre em va arribar a les mans després de llegir-ne crítiques molt favorables de gent que el lloava molt i deia “oh, que bo que és!”. I no n’hi ha per tant.

Sí que és veritat que el plantejament és original, venint d’un autor xinès, ja que retrata ben retratat el sistema funcionarial del seu país (ell el coneix bé, ja que també havia sigut funcionari). La lluita entre candidats i entre els seus subalterns, com el fet de formar equip amb un o altre et pot portar a tenir èxit o no, en funció de si aquella persona l’elegeixen per a un càrrec superior o no, etc.

Tot això està molt bé, i queda molt ben explicat. És una novel·la d’acció, amb moltes coses que passen a l’hora i en la qual, si conegués la zona, possiblement reconeixeria algun personatge amagat. Ara bé, qualitat literària, diria que no molta… ja sé que estem més ben preparats per apreciar la qualitat dels textos redactats en la llengua pròpia que en una d’estrangera, però no em va semblar que fos res de l’altre món. L’escena en què diversos elements de material d’oficina parlen entre ells, per exemple, trobo que queda una mica fora de lloc.

De tota manera, el que sí que puc dir-vos en favor seu és que crec que se li ha d’atorgar un cert valor documental, i que en aquest sentit sí que compleix la missió de fer-nos arribar el tuf de corrupció que s’ensuma a la Xina (i que, malauradament, també podem flairar a casa nostra).

Per tot plegat, si no us espereu una gran lectura ni un llibre que us canviï la vida, endavant amb aquest!