Claraboia: comunitat de veïns

Anys 50 a Lisboa. Saramago ens deixa veure com era la vida en aquella època a través d’una escala de veïns. Tenim el sabater de la planta baixa, treballador i més il·lutrat del que podríem esperar, la noia sense escrúpols que busca feina, la “mantinguda” que veu com s’acaba la seva història, la parella que ja no s’entén, les germanes que viuen amb les filles..claraboia

Claraboia és un llibre coral, amb molts personatges que s’alternen per dibuixar una Lisboa que té un color especial (encara el té) i que se’ns fa molt propera. Una història feta a partir de moltes històries, que recorda lleugerament L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani (un gran llibre que no us hauríeu de deixar escapar, amb una molt bona traducció de Pius Alibek).

El més curiós del cas és que Claraboia va anar a parar al calaix d’un editor i que s’ha passat 50 anys “perduda”. I és una sort que l’hagin recuperat, perquè val molt la pena. M’ha agradat molt la manera de presentar la vida quotidiana dels personatges, i també com va saltant d’un pis a l’altre de manera que puguem saber qui viu a cada planta, com es guanya la vida, quines relacions hi ha entre ells… i, al mateix temps, ens presenta la ciutat on viuen, com si estiguéssim veient una pel·lícula en blanc i negre, com si hi visquéssim. Una ciutat que, potser, tampoc era tan diferent de la Barcelona de l’època.

En definitiva, és un dels llibres que inclouré a la meva llista de recomanacions per a l’estiu. Sí, no falta gaire, i el bloc farà un any! Mentrestant, si voleu, podeu recuperar la llista de deures de l’estiu passat fent clic aquí. Veureu que, precisament, hi recomano un llibre que parla de Lisboa: Ovunque io sia, de Romana Petri (el trobareu en castellà amb el títol Toda la vida).

– Posted using BlogPress from my iPad

Les quatre livres

Yan Lianke. Les quatre livres.
Éditions Philippe Picquier, 2012.
410 pàgines.
Títol original: 四书.
Traductor: Sylvie Gentil.

La veritat és que me l’imaginava més gran… És un bon llibre i retrata amb claretat i sense excessos l’etapa del gran salt endavant (1956-1959) vist des d’un cap de reeducació ple d’intel·lectuals. Però potser precisament aquesta manca d’excessos és el que el fa neutre, gairebé pla. Tret d’algunes escenes realment colpidores, és un relat molt senzill i tranquil. Li falta alguna cosa. I se m’ha fet un pèl llarg.

Ara bé, dit això, és un llibre perfecte per intentar entendre la vida en els camps de reeducació, per veure com l’ésser humà pot canviar de comportament en situacions extremes, com les persones -fins i tot les que han rebut una educació més completa- es tornen egoistes i posen el seu propi benefici pel davant del de la resta del grup.

I, sobretot, podem veure-hi el que ja hem sentit altres vegades: que en aquest període les autoritats no van voler ser realistes i van demanar que es complíssin objectius que no eren factibles, com ara produccions de cereals o d’acer impossibles d’aconseguir. I l’autor retrata, com ja han fet altres, la bogeria per la producció d’acer casolà, que en molts casos no va servir de res.

A part d’això, però, jo hi he trobat un personatge una mica incòmode, el “nen”, que es deixa enganyar i adular pels seus superiors jeràrquics i que no aconsegueix gran cosa a canvi de l’esforç dels seus “presoners”.

En definitiva, un llibre que, tot i que no fa nosa, no té la intensitat de Les jours, les mois, les années. De tota manera, si en voleu veure una altra opinió, la trobareu aquí.

No és el meu tipus…

Diuen que David Foster Wallace és un dels novel·listes “més importants de les darreres dècades, una de les veus més crítiques i insatisfetes amb l’actual sistema polític i social” (cito literalment la introducció del llibre)escombra. I jo dic: però és mort. I ja sabem que quan algú (famós) mor té molts números per passar a ser un dels millors. Lennon era el millor, que bo que era Michael Jackson… la llista és llarga. No sé si m’enteneu.

No vull negar la possible qualitat de L’escombra del sistema, que és la novel·la que m’acabo de llegir. L’autor té bona fama, el traductor també, i el llibre ha comptat amb la revisió de tres correctors (sempre se’n fan servir tants? Potser algú m’ho podria aclarir…). Potser sóc jo, doncs. No m’ha entusiasmat. De tota manera, alguna cosa hi dec haver trobat, perquè me l’he llegit sencer, o sigui que alguna cosa deu tenir (si no, no et llegeixes 594 pàgines).

El fet és que, com m’ha passat alguna altra vegada, “me la imachinava més gran”. De tant en tant em passa: em recomanen tant un llibre o una pel·lícula que, quan el llegeixo o me la miro, penso “vols dir que n’hi havia per tant?”.

En el cas concret d’aquest llibre, diré que tot plegat és un embolic. Una noia rica que fa de telefonista (suposo que per no haver de dependre del pare, ric, que té un negoci que no acaba de semblar clar del tot), la besàvia que desapareix, un “nòvio” una mica raret, un psicòleg que està com una campana… moltes coses ballant d’aquí i d’allà, frases llargues que de vegades et desorienten… no sé…

No puc negar, però, que sí que m’ha arribat l’angoixa d’alguns fragments del llibre. Hi ha pàgines que te les llegeixes a tota pastilla, fins i tot saltant-te alguna paraula, amb la respiració alterada. I també és veritat que els sentiments que et desperten els protagonistes van evolucionant amb la història, però tampoc hi detecto tanta crítica social com m’esperava. Sí, d’acord, si ens posem a gratar, segur que hi trobarem alguna cosa: mètodes bruts de les empreses alimentàries, intent de dominació per part del nòvio, desig d’allunyar-se d’una família que pot arribar a ofegar… però la història en sí no és res de l’altre món…

El que sí que volia comentar és que l’editorial, Edicions del Periscopi, es mereix un “Like” així de gros: és la primera vegada que veig, a part dels crèdits, una pàgina d’agraïments on consten els noms del traductor, els correctors, il·lustradors, etc. I del traductor n’hem de parlar, perquè Ferran Ràfols és el guanyador del premi Núvol de traducció d’aquest any, que va aconseguir amb la traducció de Moo Pak. Si voleu saber què en pensa, ell, d’aquesta traducció, podeu visitar el seu bloc.

Apa, que m’espera el Fiordo de la eternidad

Crisis personals a tope!

Us heu plantejat mai què podria passar si passéssiu tota una setmana amb els pares, els tiets, els germans i una cosinastra (sona falta, ja ho sé) en una caseta al mig de la muntanya? O potser ja us ha passat?

redhouseDoncs això és el que ens planteja Mark Haddon a The Red House. Una setmana sencera, amb un capítol per a cada dia, “tancats” en una caseta al bell mig dels prats de Gal·les. Evidentment, aquí tot es porta a l’extrem, i el petit “mostruari” de persones ens serveix per veure tota mena de conflictes que, segurament, no es donarien tots a l’hora en un context similar en la vida real.

Hi veureu minicrisis de parella, crisis d’adolescents, el record d’un fill nascut mort, pors infantils… cada personatge serveix perquè l’autor il·lustri un moment diferent de la vida. Diria que és un relat més en la línia de A Spot of Bother que no pas del gloriós The Curious Incident of the Dog in the Night-time. Quin gran llibre, aquest últim. Llàstima que no tenia aquest bloc, perquè us l’hauria recomanat fins a l’esgotament (i aprofito per fer-ho ara: llegiu-vos-el!).

En fi, The Red House és un bon llibre per als qui els agradi remenar en les relacions entre persones. A mi no m’agrada tant, però el fet és que, al final, m’ha enganxat.

Ah, i l’edició de butxaca és molt bufona, amb una tapa molt bonica i una tipografia que fa de bon llegir. De fet, és el que em va fer decidir a comprar-lo per Sant Jordi. Per deu euros, no es pot demanar més!

La pesca de Sant Jordi

Ho vaig intentar, però al final, per Sant Jordi, poca literatura xinesa vaig poder pescar…

Viena aposta per Ba Jin

De la llista que m’havia fet, ni un. Sí, ja ho sé: a les paradetes no hi cap tot. De tota manera, trobo que una petita representació del que en podríem dir “altres literatures” hi hauria de ser. No anava a controlar-ho tot, però hi vaig veure poca cosa d’autors asiàtics… o africans! (els grans oblidats).

Ara bé, sí que he de dir que vaig tenir una sorpresa agradable. Viena Edicions repeteix autor i traductora: les Nits fredes de Ba Jin eren en un lloc força visible d’una paradeta. En tot cas, el lloc era prou visible perquè el detectés i, xap!, directe a la bossa (previ pagament, és clar).

Pel que diu a la portada, la traducció s’ha fet del xinès, i l’ha feta l’Eulàlia Jardí, que ja va traduir Família d’una manera força reeixida i que trobareu també en aquest bloc.

Ja tinc el llibre sobre la taula. Ara falta trobar el moment de llegir-se’l.

I vosaltres, què? Vau trobar alguna cosa que us seduís entre tantes paradetes?

(Si voleu veure què més em vaig comprar, passeu per L’illa deserta, el meu bloc sobre altres literatures.)