Que vénen els Reis!

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Xit, xit… tots a dormir! Que vénen els Reis i si us troben desperts no us portaran res!!!!!

I ara… encara no heu fet la carta? Doncs espavileu-vos o acabareu amb un d’aquells llums verds que regalen a les pel·lícules i que ningú no vol. Avui us donaré unes quantes idees. 🙂

Tot seguit teniu una llista de llibres que m’han agradat molt. L’ordre en què us els presento no significa res: tots són d’estils diferents i tots m’han agradat prou per recomanar-vos-els.

Ja us ho deia: són diferents.

En el cas d’El redemptor, em va agradar l’embolic de la trama, les connexions entre personatges, el ritme accelerat… em va agradar tant, que ara tinc al punt de mira una altra obra de Nesbo (Headhunters). Pel que fa a Victus, ja us en vaig donar la meva opinió fa uns dies. Olvidado Rey Gudú me’l vaig llegir fa tants anys que me’l tornaré a llegit aviat. El record que en tinc és molt dolç i, per a mi, és un clàssic en la línia de Momo (de Michael Ende, us en recordeu?).

En el capítol de novel·les que parlen de comunitats petites de gent, destaco L’edifici Iaqubian (del mateix autor de Chicago). Em va agradar moltíssim, i és una bona manera de conèixer una comunitat de veïns del Caire i com viuen.

Sobre Les veus del Pamano no sé pas què us puc dir que encara no us hagin dit. Quin neguit, quina ràbia, quina incertesa fins al final… per a mi, molt millor que Jo confesso…

He deixat per al final El zoo d’en Pitus, una de les petites joies de la nostra literatura que mai no em cansaré de recomanar a grans i a petits. Una història molt humana que parla dels valor de l’amistat i de la col·laboració per aconseguir fins comuns, al mateix temps que recorre a la imaginació infantil per aconseguir l’objectiu. I, és clar, les il·lustracions de la Pilarin Bayés són mitja novel·la. Hi ha llibres que deixen marca.

Bé, aquests són els llibres que us volia recomanar per als Reis d’enguany. I si això us sembla massa conegut, o si teniu curiositat per altres literatures, us convido a visitar el meu altre bloc, Caràcter xinès, on podreu veure la llista de Reis per als amants de la literatura xinesa. 😀

Bones festes a tothom, i llegiu molt!

Carta als Reis 2013

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Ja fa un any que us proposava una llista per als Reis per si encara no sabíeu quin llibre volíeu demanar. Si voleu veure què hi recomanava, feu clic aquí. 

I aquí teniu les propostes per a aquest any. Intentaré ser una mica menys clàssica. 🙂

  • Su Tong. My life as emperor. Hyperion, 2006. Traducció de Howard Goldblatt.
  • Anònim. El erudito de las carcajadas (Jin ping mei). Volum II. Atalanta, 2011. Traducció d’Alicia Relinque.
  • Mo Yan. Canvis. Edicions 62, 2012. Traducció de Carles Prado-Fonts.
  • Yan Lianke. Les jours, les mois, les années. Éditions Philippe Picquier, 2009.
  • Yu Hua. Vivir. Seix Barral, 2010. Traducció d’Anne-Hélène Suárez.
Per començar, voldria destacar que les obres que cito traduïdes al català i al castellà vénen de traductors de total confiança que treballen en la traducció directa del xinès, una cosa no gaire habitual a casa nostra.

Si vau veure la llista de l’any passat, veureu que hi ha dues obres que repeteixen aparició. Són Vivir i El erudito de las carcajadas. La primera us la torno a citar perquè és una de les meves favorites (jo encara no me l’he llegida en castellà, però m’ho marco com a objectiu per al 2013). La segona va per la tercera edició del primer volum i ha publicat el segon. És l’única peça clàssica que he inclòs a la llista.

Pel que fa a la novel·la de Su Tong, encara no me l’he llegida, però sí que he llegit altres coses d’ell i l’argument d’aquesta promet. Quan a Mo Yan, suposo que aquest any havia d’incloure alguna cosa seva, ja que no et donen el Nobel de literatura cada any! Diuen que aquesta obra és una mica diferent del que sol publicar, i per això he triat aquesta. Jo ja la tinc al “prestatge dels llibres per llegir”, i serà dels primers de l’any nou.
Finalment, la novel·la de Yan Lianke la trobareu comentada en aquest bloc. És una peça curteta, dolça i tendra. I molt trista. Però us la recomano molt.
Segurament això serà l’última entrada del 2012, però si sabeu algun altre llibre que valgui la pena demanar als Reis, afegiu-lo als comentaris i en parlarem. I si voleu variar una mica i llegir coses d’altres literatures, passeu per l’Illa deserta, el bloc on parlo dels llibres que llegeixo i que no són només de literatura xinesa.

Bones festes a tothom!

Gent dolenta

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

M’acabo de llegir La història d’Edgar Sawtelle, amb una traducció impecable de Josefina Caball. Que com sé que és impecable? Doncs perquè, llegint-la, no he trobat errades lingüístiques i tampoc hi ha coses que “rasquin”, passatges que et facin pensar “què coi hi devia dir en anglès?”. Per cert, si us llegiu la ressenya de l’enllaç que us he posat, tingueu en compte que l’ha fet l’editorial. 🙂

Dit això, parlem de la història: típica història d’adolescent (aquest, sord-mut) que viu en una zona rural i s’escapa de casa; l’autor s’esplaia bastant en el trajecte que fa amb els seus gossos. Bé, aquesta és la part “suada” de l’argument. Però mirem què passa abans que el noi decideixi tocar el pirandó.

L’Edgar viu en un entorn bucòlic: pare, mare i una gran quantitat de gossos, que crien, ensinistren i venen. Fins aquí, tot va bé. Però un dia torna el seu oncle i tot es torça… no us puc dir gran cosa sense explicar-vos massa la història, però sí que us diré que l’oncle és una de les persones més dolentes i amb més males intencions que he vist últimament en un llibre. I el fet que el noi sigui sord-mut acaba sent determinant per al seu pare… un drama!

A partir d’aquí, el noi ha de marxar. Però al final torna i… us ho haureu de llegir si ho voleu saber. No és un final super-sorpresa, però tampoc és previsible del tot.

Podeu trobar el llibre en edició de butxaca per només 12,95 euros. Per aquest preu, val la pena.

I, al final, perden

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres8 comentaris

M’he llegit Victus, de l’Albert Sánchez Piñol, i aquest cop us puc explicar el final: els meus perden.

Poques vegades hi ha hagut un llibre on el final fos més previsible. Setge de Barcelona, 1714. Com acaba? Tots en tenim una idea. Com s’hi arriba? Més o menys, també. Aleshores… com és que un senyor llibre de 600 pàgines, amb un final cantat, pot enganxar tant des de la segona ratlla? 

Potser la desimboltura amb què el narrador parla de catalans i castellans (sí, castellans, no espanyols), la manera en què ens retrata a uns i a altres (per al meu gust, quedem un pèl més afavorits nosaltres), els pocs escrúpols del protagonista, el carisma de Villarroel, el fet de saber que estàs llegint un tros de la teva història, la confiança de saber que en Sánchez Piñol s’ha documentat i que els fets són reals…

Mai ningú no m’havia proporcionat tantes dades sobre un fet històric i, al mateix temps, havia aconseguit crear una atmosfera tant pel·liculera. Perquè, apunteu-vos-ho, d’aquest llibre se’n farà una pel·lícula. Ho he dit avui, 28 de novembre de 2012. A veure quant tarden. 🙂

L’edició en paper és impecable, amb uns mapes i unes il·lustracions molt boniques, paper de qualitat, tipografia molt agradable a la vista i, per al meu gust, de la mida òptima. El que també és veritat és que pesa. O sigui que si sou dels que llegiu al metro i teniu un ebook, us el podeu comprar en versió digital (també és més barata, uns 8 € menys). A la web d’amazon trobareu tots dos formats.

De fet, l’única cosa que li puc retreure a Victus és que me l’he llegit massa ràpid.

Demaneu-lo als Reis o, si no us podeu esperar, compreu-lo ja. Val la pena!

La novena viuda

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Geling Yan. La novena viuda.
Alfaguara, 2011.
420 pàgines.
Títol original: 第九个寡妇.
Traductor: Nuria Pitarque.

Heus ací una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I, pel que sembla, és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona. I ja cal que m’espavili a llegir: encara tinc deures de l’estiu, i aviat hauré d’actualitzar la llista de Reis!