Las flores de la guerra

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l’any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me’l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n’esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m’esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui “pujada de to” sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la “curta” (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L’autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d’una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l’exèrcit japonès en l’ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l’església. A partir d’aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s’hi volen refugiar. Falta aigua, menjar… la ciutat no és segura i és difícil d’aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l’autora ha trobat una manera molt bona d’incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d’aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M’ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors…

Si voleu llegir-vos la ressenya de l’editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d’Alfaguara.

La plaine

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès4 comentaris

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m’ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d’un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m’ho trobo. 🙂

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M’he llegit les 476 pàgines en poc més d’una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m’he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l’única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d’estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida… al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l’autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n’oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de “fer les seves necessitats” en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l’ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n’hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l’autor se n’hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l’ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l’editor hi trobareu un pdf de mostra.

Anys de prosperitat

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Chan Koonchung. Anys de prosperitat.
La Campana, 2011.
310 pàgines.
Títol original: The fat years.
Traductor: Xavier Pàmies.

Una altra vegada, “me l’imaginava més gran”. El comentari de la coberta, com en molts altres casos, et fa pensar que en aquest llibre s’hi amaga una història trepidant i futurista. I sí que és veritat que, durant una estona, sembla que el ritme s’acceleri i que hagi de passar alguna cosa d’imprevista, com de ciència ficció: falta un mes! un mes sencer que no recorda gairebé ningú… ostres! i ara què passarà? els quatre penjats que són els protagonistes es veuran immersos en una cursa contra el temps? els perseguiran? estaran en perill?

A l’hora de la veritat, però, no passa res d’això. Just quan semblava que la història començava a prendre volada, l’autor opta per una frenada brusca i un canvi de direcció total, i es dedica a escriure pàgines i pàgines de reflexió sobre la situació actual (dins de la novel·la) de la Xina i a fer-se preguntes i més preguntes… Trobo que si volia escriure alguna cosa per valorar la situació a la Xina i la possible evolució no calia disfressar-ho de novel·la…

Pel que fa al ritme de la narració, en general, és lent. En dic “síndrome Murakami”: els protagonistes es fan totes les preguntes tres vegades, són lents de reacció… pensen massa i massa a poc a poc. Em va passar el mateix amb 1Q84…

Per cert. Us llanço una pregunta: si ho he entès bé, aquest llibre s’ha traduït de l’anglès. Però suposo que la versió original és la xinesa… si això és així… per què la Institució de les Lletres Catalanes dóna ajudes a traduccions no directes?? O és que no he entès bé i l’original ja era anglès?

En definitiva, un altre llibre que (segurament) ens arriba perquè ha despertat una certa incomoditat a la Xina continental. I això no sempre demostra la qualitat de les obres…

A la recherche de Shanghai

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Wang Anyi. A la recherche de Shanghai.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
128 pàgines.
Títol original: [desconegut].
Traductor: Yvonne André.

En una paraula: puf. En una frase: no me l’he acabat, i això que era curt.

Em sap greu ser tan negativa, però és que no li he trobat cap mena de gràcia ni atracció. Feia temps que no em passava, d’haver de deixar un llibre a mitges… potser és que me n’esperava una altra cosa. Sense anar més lluny, la comparació entre Shanghai i Pequín m’ha semblat d’allò més “suada” i vista…

Però no tothom ho veu com jo. Si llegiu la ressenya de Telerama, veureu que sembla que haguem llegit llibres diferents.

No sé, de vegades em fa la impressió que determinats autors estan sobrevalorats. És ben bé allò de “cria fama i posa’t a jeure”. I, en el cas concret dels autors xinesos, sembla com si “algú” (editorials, agents que venen drets de traducció?) hagi decidit que determinades persones són escriptors fantàstics pel simple fet de ser xinesos, exòtics…

Si ho recordeu, ja no em va agradar La canción de la pena eterna, que també us he resumit al bloc. I si visiteu aquesta entrada també veureu que hi ha un comentari d’un visitant que hi estava d’acord. Si, tot i així, voleu comprar-lo, el trobareu a Amazon, i a la web de l’editor hi ha un extracte en pdf.

La pregunta, doncs, és: Wang Anyi està sobrevalorada? Us agrairé els comentaris… 🙂

El sueño de la montaña del oro

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro.
Ed. Destino, 2007.
Traductor: Javier Altayó.
685 pàgines.
Títol original: 金山. Gold mountain blues.


Bé, com ja us deia fa uns dies, a les recomanacions per a Sant Jordi, aquest llibre enganxa molt. I des de bon principi, cosa que no passa amb totes les novel·les llargues (ara mateix m’estic llegint 2666, de Robert Bolaño, i trobo que li ha costat força agafar ritme).

Ja us vaig avançar que la història parla de diverses generacions d’una família del sud de la Xina els fills de la qual, sistemàticament, emigren al Canadà. Els homes marxen i les dones es queden, i sovint passen anys i panys sense veure’s: tot just una trobada de tant en tant per engendrar un altre fill, que també acabarà emigrant a la muntanya de l’or.

D’històries sobre el medi rural i la relació entre pares i fills n’hi ha moltes, tant en xinès com en altres llengües. El que fa especial aquesta és que també tenim la possibilitat de “veure” què fan els emigrants, els que s’instal·len a les ciutats “acabades d’estrenar” del Canadà de principis de segle XX. Veiem com els emigrants xinesos van treballar en la construcció de les línies ferroviàries, i també és molt interessant veure les reaccions de la població “local” (i ho poso entre cometes perquè, realment, no tinc clar qui pot dir que sigui “local” d’un país poblat amb emigrants estrangers… no?) davant l’activitat econòmica xinesa: el rebuig, les reaccions violentes…

En aquestes 685 pàgines hi cap tot: amor, enyorament, nostalgia, problemes, alegries… i, no obstant la llargada, no es fa pesat. De fet, trobo que les connexions entre les diverses històries estan molt ben fetes, i salta amb facilitat endavant i enrere en el temps i també d’una banda a l’altra de l’oceà. La lectura és molt fluida, i d’això en té bona part de “culpa” la traducció de Javier Altayó: redacció elegant, vocabulari precís, sintaxi adequada, cap fragment que “rasqui” o deixi veure errors de traducció… 

Tot plegat contribueix a fer-te relaxar i gaudir de la lectura, cosa que no sempre em passa quan llegeixo obres traduïdes: segur que és deformació professional, però estic farta de trobar-me llibres (que no són barats) i que costa llegir de tan mal escrits que estan o de tan evidents que són les errades de traducció. Si en voleu veure un exemple clar, només cal que us llegiu el comentari que vaig fer sobre L’esperit del llop.

En resum: un llibre molt recomanable i un bon regal per al dia de la mare… 😀