Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro.
Ed. Destino, 2007.
Traductor: Javier Altayó.
685 pàgines.
Títol original: 金山. Gold mountain blues.


Bé, com ja us deia fa uns dies, a les recomanacions per a Sant Jordi, aquest llibre enganxa molt. I des de bon principi, cosa que no passa amb totes les novel·les llargues (ara mateix m’estic llegint 2666, de Robert Bolaño, i trobo que li ha costat força agafar ritme).

Ja us vaig avançar que la història parla de diverses generacions d’una família del sud de la Xina els fills de la qual, sistemàticament, emigren al Canadà. Els homes marxen i les dones es queden, i sovint passen anys i panys sense veure’s: tot just una trobada de tant en tant per engendrar un altre fill, que també acabarà emigrant a la muntanya de l’or.

D’històries sobre el medi rural i la relació entre pares i fills n’hi ha moltes, tant en xinès com en altres llengües. El que fa especial aquesta és que també tenim la possibilitat de “veure” què fan els emigrants, els que s’instal·len a les ciutats “acabades d’estrenar” del Canadà de principis de segle XX. Veiem com els emigrants xinesos van treballar en la construcció de les línies ferroviàries, i també és molt interessant veure les reaccions de la població “local” (i ho poso entre cometes perquè, realment, no tinc clar qui pot dir que sigui “local” d’un país poblat amb emigrants estrangers… no?) davant l’activitat econòmica xinesa: el rebuig, les reaccions violentes…

En aquestes 685 pàgines hi cap tot: amor, enyorament, nostalgia, problemes, alegries… i, no obstant la llargada, no es fa pesat. De fet, trobo que les connexions entre les diverses històries estan molt ben fetes, i salta amb facilitat endavant i enrere en el temps i també d’una banda a l’altra de l’oceà. La lectura és molt fluida, i d’això en té bona part de “culpa” la traducció de Javier Altayó: redacció elegant, vocabulari precís, sintaxi adequada, cap fragment que “rasqui” o deixi veure errors de traducció… 

Tot plegat contribueix a fer-te relaxar i gaudir de la lectura, cosa que no sempre em passa quan llegeixo obres traduïdes: segur que és deformació professional, però estic farta de trobar-me llibres (que no són barats) i que costa llegir de tan mal escrits que estan o de tan evidents que són les errades de traducció. Si en voleu veure un exemple clar, només cal que us llegiu el comentari que vaig fer sobre L’esperit del llop.

En resum: un llibre molt recomanable i un bon regal per al dia de la mare… 😀