Number One Chinese Restaurant

Number One Chinese RestaurantLillian Li. Number One Chinese Restaurant.
Editorial: Henry Holt and Co.
Versió Kindle, equivalent a 304 pàgines.
Bé, sembla que la cosa es va animant. Després de l’última lectura una mica fluixa de Yu Hua, recuperem el ritme amb Number One Chinese Restaurant, una història escrita per una noia americana de família xinesa (n’hem de dir sinoamericana?).
Tot arrenca en un restaurant d’una família xinesa emigrada als Estats Units. El fundador, en Bobby Han, ja és mort, i els seus fills són els que s’encarreguen del restaurant. Tots plegats van tirant, però l’ombra de l’oncle Pang és allargada, i tot s’enredarà quan s’enfadi amb en Jimmy Han. Bum!
Sí, algú crema el restaurant. A partir d’aquest moment, veurem com diversos personatges evolucionen perquè es veuen obligats a prendre decisions que impliquen canvis en la seva vida. Uns es quedaran, d’altres marxaran, d’altres obriran nous negocis. La gràcia del llibre és que, tot i que no passarà a la història com a una gran novel·la digna de cap gran premi, et manté enganxada fins al final. L’autora va canviant de punt de vista en cada capítol, de manera que ens podem fer una visió 360 de tot plegat.

Personatges de Number One Chinese Restaurant

Per a mi, hi ha dos personatges estelars. Per una banda, hi ha la Feng Fei, mare d’en Jimmy i en Johnny, vídua d’en Bobby. És una dona gran, plena de xacres i molt dura amb els seus fills. Fa comentaris amb molt poca gràcia en el pitjor moment, i és insuportable. Sempre porta la contrària, és una petita dictadora, i no dubta a recórrer a l’oncle Pang quan necessita favors importants. Per una altra, l’oncle Pang és un mafiós amb molt bones connexions. Viu de fer “favors” als altres, favors que després li hauran de tornar o que fan que hagin de complir les seves instruccions. Ho té tot molt ben lligat, però no sempre pot sortir tot bé…
A l’altre extrem, hi ha en Jack, un home molt bona persona però una mica enganxifós per al meu gust. És tou, pateix per tot i per tothom… i també és un il·lús (minispoiler: això té a veure amb la seva relació amb la Nan, ja ho veureu cap al final). Un altre que em treu de pollaguera és en Pat, el fill de la Nan, ja nascut als Estats Units. És un nen consentit que fa el que li surt dels xxxxx, encara que això tingui conseqüències per a altra gent. De fet, podríem dir que ell i l’Annie, filla d’en Johnny, aporten el punt de vista de les generacions més joves, ja nascudes fora de la Xina.
En definitiva, és un bon llibre per passar l’estona i veure com alguns xinesos viuen fora de la Xina. Si en voleu més informació, en trobareu a Goodreads i a la web Asian Review of Books. Ah, i un últim detall: mireu-vos bé la tapa, que costa de veure quin animal és!

The Wangs vs. The World

Jade Chang. The Wangs vs. the World.
Editorial: Mariner Books, NYC.
Versió Kindle equivalent a 371 pàgines.

Wangs-worldAquest llibre és una cosa estranya que es queda a mig camí entre una road movie amb característiques xineses, un repàs dels canvis socials i econòmics a la Xina, una crítica a l’educació de fills malcriats acostumats a tenir de tot… i tot això va acompanyat per la tossuderia del pare de família, el Sr. Wang, a qui l’autora caricaturitza lleugerament fent-lo parlar un anglès que no acaba de ser correcte. En resum: per a mi, intenta cobrir tantes coses que no acaba de fer-ho bé. Anem per parts.

La història comença quan en Charles Wang, un magnat de la indústria de la cosmètica, pren una sèrie de decisions arriscades i perd tot el que havia guanyat. Tot: casa, fàbriques, cotxe… L’única de la família que, en principi, mantindrà els diners, és la filla gran, la Saina, que aparentment està desvinculada de la família i viu a l’altra punta dels Estats Units. Amb això comença un viatge en cotxe des de Bel-Air fins a un poblet de l’estat de Nova York.

El primer que cal fer abans d’emprendre el viatge és passar a recollir els dos fills més joves, que no poden continuar estudiant per falta de diners. I, és clar, no s’ho prenen gaire bé, especialment la filla petita, la Grace, que ens recorda vagament la Hillary, la cosina del príncep de Bel-Air (segur que heu vist la sèrie, protagonitzada pel Will Smith): una nena malcriada acostumada a tenir-ho tot i que dóna més importància al seu paper com a influencer i al seu blog que al que li està passant a la seva família, fins que s’adona de tot plegat.

A més de la història personal de la Grace, també veurem l’evolució de la Saina, la filla gran, que és artista i passa per un període una mica obscur, i la història de l’Andrew, el fill mitjà, que no acaba de tenir clar si vol ser monologuista o què.
Fins aquí, sembla que sigui una història familiar i prou, oi? Doncs hi hem d’afegir la visió que ens dóna de Taiwan i de la relació que té amb la Xina continental: per què hi ha xinesos, en aquesta illa? què va passar? En Charles té l’obsessió de recuperar els terrenys que havien estat de la seva família abans de marxar cap a Taiwan, i a partir d’aquí l’autora intenta retratar les diferències entre els dos països, entre l’abans i l’ara de la Xina continental…

I és aquí on trobo que es queda una mica curt, com a mig camí. És difícil encarregar-se d’assumptes de família i, al mateix temps, intentar retratar la difícil relació que hi ha entre les dues parts (la Xina i Taiwan). Així mateix, trobo que el final és massa sobtat i, permeteu-me que ho digui, tòpic. En resum, és un llibre facilot que no acaba de complir el seu objectiu, però no tothom pensa el mateix, o sigui que us convido a llegir aquesta ressenya que n’han fet a The Guardian.

Zadie Smith i l’ambaixada de Cambodja

Zadie Smith IS BACK!!

embassy_cambodia_smithSí senyor, la Zadie Smith HA TORNAT. La millor Zadie. La més contundent. La que explora la integració dels nouvinguts a Anglaterra. La que ha escrit The embassy of Cambodia.

Després de llegir-li coses com On Beauty, que abandonava l’escenari habitual de les seves novel·les per passar als Estats Units i fer un ullada a un entorn universitari, la Zadie ens ofereix un relat breu (79 pàgines!) i directe sobre la Fatou, una noia negra que arriba a Anglaterra i treballa per a una família procedent de l’Índia: una nova emigrant treballant per a emigrants ja aposentats. Un fet que també es dóna a casa nostra, on els immigrants més antics han pujat un graó en l’escala social i contracten els serveis de gent acabada d’arribar.

És un llibre tan curt que me’l vaig llegir en unes poques hores. I, precisament, és tan curt que no us en puc dir gran cosa sense donar-vos massa dades del contingut… o sigui que us haureu de conformar amb saber que l’embaixada de Cambodja no és l’element principal de la història i que la història mateixa és una plantofada que et sotraga.

No, no us penseu que hi hagi grans crims ni trames entrellaçades. És una història senzilla, sense estridències, que us deixa descolocats. I sense saber el final.

Demaneu-la als Reis i, si no sabeu anglès, demaneu als editors que la facin traduir al català JA. És tan curta, i tan bona, que l’hauríem de poder tenir aquí per Sant Jordi o, com a molt, per començar l’estiu…

Mentrestant, la podeu comprar en versió electrònica a amazon, per exemple.

Northern girls

Shen Keyi. Northern Girls.
e-penguin, 2012.
Edició Kindle (equivalent a 286 pàgines impreses).
Títol original: 北妹.
Traductora: Shelly Bryant

Els temes per a novel·la són inesgotables, i jo encara no havia llegit mai res sobre les noies que migren dels pobles a les grans ciutats xineses per intentar aconseguir una vida millor, lluny de la misèria i dels costums i les tradicions.

Per a mi, doncs aquest llibre ha estat un descobriment, ja que presenta les “aventures” de dues noies que decideixen marxar del seu poble i anar a Shenzhen durant la dècada de 1990. En aquell moment, Shenzhen era una de les poques zones de desenvolupament especial que hi havia a la Xina i gaudia d’una mena d’aura i era l’origen d’un mute de mites i llegendes urbanes que atreien molta gent que volia trobar una feina més ben remunerada que als seus llocs d’origen amb la il·lusió de fer-se rics.

La protagonista de la novel·la, la Xiaohong, és una persona optimista, que no dubta de la capacitat pròpia d’aconseguir el que vol, i que, potser per això, no té prou en compte la capacitat dels altres per posar-li entrebancs o intentar aprofitar-se d’ella. Massa innocent? Naïf? No sabria com definir-la. I tampoc dubta a treure profit del seu propi cos o dels contactes per aconseguir el que es proposa.

En definitiva, aquest llibre reflecteix una realitat que, segurament, continua vigent: la migració interior xinesa, il·legal, cap a les grans ciutats. Si us el llegiu, podreu fer-vos-en una bona idea. Si voleu tenir més informació sobre aquest tema i sobre l’autora, llegiu-vos aquesta entrevista amb ella.

Ah, i el que m’agradaria saber és si us heu fet amics de la protagonista o si, al contrari, l’heu trobada un xic repel·lent… crec que no deixa indiferent.

El sueño de la montaña del oro

Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro.
Ed. Destino, 2007.
Traductor: Javier Altayó.
685 pàgines.
Títol original: 金山. Gold mountain blues.



Bé, com ja us deia fa uns dies, a les recomanacions per a Sant Jordi, aquest llibre enganxa molt. I des de bon principi, cosa que no passa amb totes les novel·les llargues (ara mateix m’estic llegint 2666, de Robert Bolaño, i trobo que li ha costat força agafar ritme).

Ja us vaig avançar que la història parla de diverses generacions d’una família del sud de la Xina els fills de la qual, sistemàticament, emigren al Canadà. Els homes marxen i les dones es queden, i sovint passen anys i panys sense veure’s: tot just una trobada de tant en tant per engendrar un altre fill, que també acabarà emigrant a la muntanya de l’or.

D’històries sobre el medi rural i la relació entre pares i fills n’hi ha moltes, tant en xinès com en altres llengües. El que fa especial aquesta és que també tenim la possibilitat de “veure” què fan els emigrants, els que s’instal·len a les ciutats “acabades d’estrenar” del Canadà de principis de segle XX. Veiem com els emigrants xinesos van treballar en la construcció de les línies ferroviàries, i també és molt interessant veure les reaccions de la població “local” (i ho poso entre cometes perquè, realment, no tinc clar qui pot dir que sigui “local” d’un país poblat amb emigrants estrangers… no?) davant l’activitat econòmica xinesa: el rebuig, les reaccions violentes…

En aquestes 685 pàgines hi cap tot: amor, enyorament, nostalgia, problemes, alegries… i, no obstant la llargada, no es fa pesat. De fet, trobo que les connexions entre les diverses històries estan molt ben fetes, i salta amb facilitat endavant i enrere en el temps i també d’una banda a l’altra de l’oceà. La lectura és molt fluida, i d’això en té bona part de “culpa” la traducció de Javier Altayó: redacció elegant, vocabulari precís, sintaxi adequada, cap fragment que “rasqui” o deixi veure errors de traducció… 

Tot plegat contribueix a fer-te relaxar i gaudir de la lectura, cosa que no sempre em passa quan llegeixo obres traduïdes: segur que és deformació professional, però estic farta de trobar-me llibres (que no són barats) i que costa llegir de tan mal escrits que estan o de tan evidents que són les errades de traducció. Si en voleu veure un exemple clar, només cal que us llegiu el comentari que vaig fer sobre L’esperit del llop.

En resum: un llibre molt recomanable i un bon regal per al dia de la mare… 😀