La collita de Sant Jordi

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacions2 comentaris
Una altra vegada, com els darrers cinc anys, m’havia agafat festa. Tot un matí i part de la tarda per fer una ullada a les paradetes, ensumar les floretes i fer les meves compres. El dia pintava bé, sol i airet, un passeig per rambla Catalunya…
Llàstima que al final no vaig poder-me passejar tant com volia. Un imprevist i, també, la gran quantitat de gent que feia el mateix que jo, no van permetre que la jornada fos tant productiva com és habitualment… (i potser també hi va tenir a veure que ja havia fet una petita operació llibraire PreSantJordi a Roma… ah, quines llibreries, a Roma! quins llibres amb descomptes!). 
O sigui que al final no n’he comprat cap dels que us vaig recomanar (de fet, alguns tinc previst comprar-los en format ebook, o sigui que feien de mal comprar per Sant Jordi). Però bé, la collita, tot i que reduïda, sembla que promet. Mireu què vaig trobar:
El primer és Anys de prosperitat, de Chan Koonchung, traduït per Xavier Pàmies i publicat per La Campana. Aquest llibre me’l va recomanar ja fa temps la Mireia Vargas (no us perdeu el seu bloc, 沟通 = comunicar), i espero poder-vos-el comentar ben aviat.
I l’altre, que de fet vaig trobar en una ràtzia PostSantJordi ahir a la tarda, és Las flores de la guerra, de Yan Geling, amb traducció de la Nuria Pitarque i edició d’Alfaguara. També en tindreu el comentari al bloc tan aviat com me’l llegeixi.
I encara tinc pendent de comentar-vos dos llibres: El sueño de la montaña del oro i A la recherche de Shanghai… 
Sembla que se m’acumula la feina. 🙂
I vosaltres, què vau comprar? Teniu el camp de comentaris tot per a vosaltres…

Idees per a Sant Jordi

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Arriba Sant Jordi, i molts de vosaltres us voldreu comprar llibres (sí, jo també!). Per Reis ja vaig publicar unes quantes idees per a la vostra llista, que podeu recuperar fent clic aquí. Ara us hi afegeixo alguna obra més, mirant de no repetir-me. 🙂

Aquí va la llista:

  • Zhang Ling. El sueño de la montaña del oro. Ediciones Destino, SA, 2012. Traducció de Javier Altayó.
  • Mo Yan. Rana. Editorial Kailas, 2011. Traducció de Yifan Li (per confirmar).
  • Yan Lianke. Dream of Ding village. Grove Press, 2011. Traducció de Cindy Carter.
  • Ha Jin. Nanjing Requiem: a novel. Pantheon, 2011. 
  • Ha Jin. War Trash. Vintage, 2005.

Confesso que els únics llibres d’aquesta llista que he llegit són els dos primers. En tinc opinions diferents.

El primer de la llista, El sueño de la montaña del oro, és molt bo. Enganxa des de la primera pàgina. I part del mèrit el té la traducció, de Javier Altayó, que és molt fluïda i no deixa entreveure discrepàncies amb l’original (no és fàcil trobar traduccions que “no rasquin”). L’argument, sòlid, fa referència a una família d’emigrants xinesos que manté una branca a la vil·la natal i l’altra al Canadà. No us en dic res més perquè ben aviat tindreu el comentari al bloc. Només us puc dir que us el recomano molt, i que si heu de fer un regal (o fer-vos-el a vosaltres mateixos) per Sant Jordi, aquesta és una molt bona inversió. 🙂

Pel que fa a Rana, de Mo Yan, el mateix Javier Altayó és qui em va comentar que Kailas l’ha publicat en castellà. Segons diuen a la web de la Casa del Llibre, aquesta traducció s’ha fet directament del xinès, però no s’especifica qui l’ha feta (en un altre bloc he trobat que l’ha traduït Yifan Li… traducció inversa??? Us agrairé comentaris sobre aquest tema). Jo me n’he llegit la versió francesa, que trobareu comentada aquí. Ja us aviso que Mo Yan té una temàtica força concreta, o sigui que no espereu grans innovacions…

Tot i que fa molt de temps que el tinc a la llista, encara no he llegit Dream of Ding village, de Yan Lianke, però sí que he llegit alguna altra coseta d’aquest autor que m’ha sorprès favorablement (Les jours, les mois, les années). A més, aquest llibre ha guanyat el Man Asia Literary Prize 2010, justament amb la traducció que us recomano, de Cindy Carter (ho trobareu, per exemple, a Amazon, que també ofereix la versió digital per a ebook).

De Ha Jin també n’he llegit alguna cosa, i m’ha deixat un bon regust. Per això tinc pendent dues obres seves, Nanjing Requiem: a novel i War Trash. Totes dues toquen temes punyents de la història recent xinesa: la massacre de Nanjing i els presoners de guerra de la guerra de Corea. Si us agrada l’opció digital, trobareu totes dues obres a Amazon.

Le chantier

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.

Acostumada a llibres força més llargs d’aquest autor, aquest m’ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d’un grup d’homes condemnats a construir una carretera (d’aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d’uns pocs d’aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l’obra després d’haver fugit del seu poble a causa d’un assumpte obscur dins d’una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s’obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba…

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l’obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d’altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d’un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l’enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon. Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

Sueño en el pabellón rojo (II)

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Els membres amb una posició jeràrquica
superior reben tots els honors.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, aquest llibre dóna per a molt… hi ha diversos aspectes que val la pena comentar, com ara la vida ociosa de les famílies riques (bé, suposarem que avui dia aquesta vida continua, encara que potser no es dediquen a escriure poemes…) o el paper ambivalent de la dona, que està totalment sotmesa a la voluntat dels homes de la família però que, al mateix temps, té responsabilitats molt importants en les tasques de gestió de la casa (ja parlarem de la Xifeng, per exemple).

Avui, però, tractarem sobre el protocol que cal seguir en les relacions entre parents de diversos graus i edats, que en aquest llibre queda molt ben documentat.

No us descobriré res si dic que, en general, les diverses cultures cuiden molt el respecte a les persones més grans, especialment si són de generacions anteriors. No cal anar gaire lluny: la generació dels meus pares tractava els seus de “vós” o de “vostè”, i jo mateixa he tractat de “vostè” el meu avi i algunes mestres de primària, i el president de la Generalitat de Catalunya és “Molt Honorable”. I als jutges també se’ls parla de “vostè” i els diem “senyoria”. En resum: les persones de més edat, amb un càrrec superior al nostre o que representen algun tipus d’autoritat, reben més atenció i respecte per part nostra.

En el cas xinès, però, tot això va encara més enllà. Com podeu veure en aquest llibre, la jerarquia familiar no només depèn de si ets germà, pare o cosí d’algú, sinó que també hi té a veure si el cosí és fill de la germana gran del pare (o la petita) o si és fill de la tieta materna (i de si aquesta tieta és més gran o més petita que la mare, etc.), i la cosa encara es complica més entre fills d’un mateix pare i de diferents mares: no és el mateix ser el fill de la primera esposa (la que, en principi, té més pes en la gestió dels afers domèstics) que de la segona esposa o d’una concubina. Això fa que, a part de la complexitat de les formalitats entre membres d’una mateixa família, la llengua xinesa compti amb desenes de paraules que designen diferents graus de parentiu.

Cal afegir que aquestes relacions estaven clarament influïdes per les normes confucianes, que estableixen l’ordre de subordinació:

  • Els fills han d’obeir els pares.
  • Les dones han d’obeir els homes.
  • Els germans petits han d’obeir els grans.
  • Els súbdits han d’obeir els reis.
_______________________________________________

Us recordo que tenim una enquesta en marxa… però perquè els resultats siguin significatius seria interessant que hi hagués més votacions. Us recordo la pregunta: quin és el teu llibre xinès preferit? (és igual en quin idioma l’hagis llegit). Trobareu l’enllaç a la part superior dreta del bloc.

Trois soeurs

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Bi Feiyu. Trois soeurs.
Éditions Philippe Picquier, 2007.
427 pàgines.
Títol original: 玉米 ，玉秀，玉秧.
Traductor: Claude Payen.

Aquest cop sí. L’ha clavat. Especialment en les dues primeres parts. No fa gaire us vaig parlar d’una altra obra de Bi Feiyu, Les aveugles, que no em va impressionar gaire, per no dir gens. En canvi, Trois soeurs m’ha enganxat des de la primera pàgina i trobo que és premi Man Asia 2010 amb tota la raó del món.

Què té que m’hagi agradat tant? Per començar, l’estructura. El llibre es divideix en tres capítols, dedicats a tres germanes, cadascuna de les quals serveix per explicar-nos, entre altres coses, com es viu en un poble petit, quines relacions de poder s’estableixen entre la gent amb càrrecs polítics i la gent que no en té, el paper de la dona en la família, la importància de tenir un fill o una filla… tot això ho trobem, bàsicament, a les dues primeres parts, situades a principis de la dècada de 1970.

La tercera part trenca bastant amb la resta fins al punt que no hi ha cap “pont” amb les altres dues i que se situa 10 anys més tard, en un entorn totalment diferent: la universitat. En aquest capítol, podem veure les relacions entre companys de classe, clarament influïdes per la procedència de cada alumne i pels càrrecs que puguin tenir (ser membre de la guàrdia de la universitat, delegat d’algun comitè, etc.). No té la força de les dues primeres parts, però si la llegim atentament hi podrem veure les relacions de poder que funcionen en l’àmbit universitari i, en certa manera, a les ciutats.

No puc donar una opinió contundent sobre la qualitat del text francès, ja que no és la meva llengua materna, però sí que puc dir que la redacció és molt àgil i que es llegeix en un tres i no res.

En definitiva, un llibre molt recomanable.