Sant Jordi 2018: la dificultat de comprar xinès

Sant Jordi 2018
Arriba Sant Jordi, i a tots ens venen ganes de comprar llibres. Si us és igual llegir una literatura que una altra, no tindreu problema per trobar material. En canvi, si el que voleu és comprar obres de literatura xinesa, ho podeu tenir més complicat. Sobretot perquè, a les paradetes, la gran majoria de llibres són en català i en castellà, i en aquests dos idiomes no hi ha gaire material xinès traduït. Això no és nou, ja n’hem parlat abans.
De tota manera, la presència tampoc és nul·la, o sigui que alguna recomanació sí que us podrem fer. Aquí teniu unes quantes idees:

El primer de la llista, Xina Fast Forward, encara no l’hem ressenyat aquí al blog, però sí que ens l’hem llegit i us el recomanem. Es tracta d’una combinació equilibrada entre les vivències personals i les professionals de Sergi Vicente, excorresponsal de TV3 a la Xina. És totalment recomanable per recordar les vostres pròpies vivències i per aprofundir en casos que han estat objectiu de l’escrutini internacional.

També és molt interessant Crónica de una explosión, del qual hem parlat fa molt poc. A més del que ja expliquem a la ressenya, volem afegir la gran qualitat de la traducció i de l’edició del llibre. Tots som conscients que una obra ben escrita (traduïda) es llegeix millor, i que un llibre bonic i agradable a la vista fa de més bon agafar. No us el deixeu perdre.

Seguim amb un gran clàssic: El pabellón de las peonías, traduït per la magnífica Alicia Relinque Eleta. Recordem que aquest llibre va ser el guanyador de la primera edició del Premi Marcela de Juan, que premia la traducció directa al català o al castellà d’una obra escrita en xinès. Es tracta d’un llibre amb una traducció esplèndida, notes a peu de pàgina perquè no us perdeu cap detall i una edició cuidadíssima. Creieu-me: quan acabeu de llegir-lo, us agradarà tenir-lo als prestatges de casa.

Tanquem la llista amb el nostre autor xinès preferit: Yu Hua. En aquest cas, us recomanem Boy in the Twillight, un recull de relats que us mostrarà històries “petites”, íntimes, de gent normal i corrent, però que us arribaran molt endins. Ja sabeu que Yu Hua és especialista a retratar ambients i situacions molt diversos, i en aquest cas ha tornat a fer una demostració magistral d’aquesta habilitat seva.
Fins aquí, recomanacions de llibres que m’he llegit. Però, evidentment, hi ha més coses en dansa…

Recordeu que no fa masssa s’ha publicat El fin de la muerte, que tanca la trilogia que Cixin Liu va començar amb El problema de los tres cuerpos. El dubte que tinc és si aquest tercer volum serà tan poderós com el primer o si, al contrari, seguirà la tendència a la fluixera del segon. També fa molt bona pinta Record of regret: a novel, de Dong Xi, publicat en anglès tot just fa un mes.
A part d’aquests llibres en concret, suposo que no us estranyarà que us recomani qualsevol dels llibres de Yu Hua (no oblidem El passat i els càstigs o la magnífica Brothers) o de Yan Lianke. En el cas d’aquest darrer, trobareu que Automática Editorial ha publicat alguns dels seus llibres més sonats.
Us en recomanaria més, però encara no estan a la venda. Per exemple: haurem d’esperar als deures d’estiu per a la propera novel·la de Yan Lianke, que surt al juliol (The day the sun died).

Bon Sant Jordi, i bona compra!

Sant Jordi 2018: fem gasto!

Sant Jordi 2018Ja hi tornem a ser: arriba Sant Jordi 2018 i ens agafen unes ganes boges de fer gasto i de fer que els altres facin gasto. Soc mala persona, ves. Però més males persones són les editorials que m’empenyen a comprar llibres i més llibres…

M’he estat repassant les llistes d’anys anteriors i he vist que ja n’he publicat CINC! Aquesta serà la sisena. Si teniu curiositat per veure què recomanava en capítols anteriors, només cal que visiteu les llistes següents:

201320142015 – 2016 – 2017

He de dir que estic especialment satisfeta amb la del 2016, on vaig organitzar els llibres per autors i procedència. De fet, si aneu a l’entrada sobre “El meu Nobel”, veureu que els autors coincideixen força. No podreu dir que no soc coherent amb mi mateixa.

Però ja estem al 2018 i toca recomanar material nou, no? Doncs aquí teniu les meves propostes per gastar enguany. Trobareu tots els resums fent clic a l’enllaç del nom, ja que els hem comentat tots en aquest bloc.

Com podeu veure, començo la llista amb un llibre que s’escapa una mica del que jo llegeixo habitualment. Es tracta de Com s’esbrava la mala llet, un recull de relats curts centrats en la tercera edat que ofereix punts de vista i temes molt diversos.

A continuació hi trobareu quatre llibres de dues de les meves editorials preferides: Edicions del Periscopi i Raig Verd (estrictament per ordre alfabètic). Començo a tenir la casa plena, de llibres d’ells. Montecarlo és la publicació més recent d’aquest grup, i és una història trista i obsessiva d’un autor que començo a fer-me meu, en Peter Terrin. Teoria general de l’oblit, en canvi, per a mi és un descobriment d’un autor angolès, amb un llibre que va guanyar el Man Booker Prize 2016. I si un llibre guanya aquest premi, és de qualitat assegurada. Tot seguit us torno a recomanar El ferrocarril subterrani, una obra espectacular que ens porta als temps de l’esclavisme. Tanco aquest bloc amb Desig, una obra que us transportarà a les nostres antípodes per descobrir la interacció entre la societat aborigen i seus colonitzadors.

No he pogut evitar rescatar un llibre de fa un cert temps, però que és un tresor d’un valor incalculable. Es tracta de les traduccions al català d’obres de Shakespeare. I el traductor és Joan Sellent. En resum: autor i traductor són garantia de qualitat. I per contrarestrar la força d’un clàssic, la força d’un noir escandinau trencador. Secrets imperfectes, amb un protagonista irritant que us agradarà.

Aquest any tanquem la llista amb dos llibres vinculats a la Xina. El primer és Crónica de una explosión, que vam ressenyar fa poquet i que va aconseguir 4 estrelles. Si voleu entrar en la literatura xinesa, aquest és un bon llibre per fer-ho. L’autor és un dels que vaig proposar com a Nobel, i l’argument és molt interessant. Tanca la llista Xina Fast Forward, del conegudíssim Sergi Vicente. En aquest llibre, Vicente ens transporta a la Xina que ell coneix i ens ofereix una barreja molt interessant de vivències personals i professionals. En parlarem ben aviat, d’aquest!

Sant Jordi 2018 per als més agosarats

Fins aquí la meva llista de propostes amb lectura prèvia. Ara bé, com que sé que alguns sou més aventurers, us passo una llista de llibres que tinc al radar per al MEU Sant Jordi:

De què van, aquests?

Com que no me’ls he llegit, no us en puc dir gran cosa. En el cas dels dos primers, com ja he insinuat més amunt, la millor garantia són les editorials que els publiquen. Obre la llista Istanbul Istanbul, de la qual he llegit una mostra que trobareu al web de l’editorial. És una obra dura en què potser podrem trobar algun eco d’altres països. El segon, de compra obligatòria, és En aquell cel brillen estels desconeguts, d’un autor que vol mantenir l’anonimat (i que a mi m’agradaria saber qui és). La seva primera obra, de la qual ja vam parlar aquí, em va agradar tant que vull repetir.

A continuació tenim dues obres d’una altra editorial que fa coses maques. Tot i que m’he llegit l’argument de Els dics, Premi Documenta 2017, tinc la incògnita de si m’agradarà. No he connectat amb els darrers premis Documenta, i crec que és una qüestió d’edat (ja en parlarem, d’això). La felicitat d’un pollastre a l’ast l’he de comprar ni que sigui pel títol, tot i que el plantejament és molt interessant. Tot seguit tenim No tornarà passar, un llibre que es veu que ho ha petat als Països Baixos i a Bèlgica. Tanca la llista l’obra més monumental de totes: Calidoscopi informal, un totxo de 1.414 pàgines escrit per Albert Jané. És preciós, de tapa dura, i n’he llegit algun tros que fa molt bona pinta. Però no sé si tindré nassos de comprar un llibre que, segurament, pesa més d’un quilo…

Fins aquí les meves idees. Estic plena de bones intencions i de comprar només coses que tinc a la llista, però també és veritat que moltes vegades m’acabo desviant del que porto escrit. I vosaltres, què? Teniu alguna idea concreta o sortireu i us deixareu portar?

BON SANT JORDI! BONA DIADA!

Carré-Pons i la mala llet

Com s'esbrava la mala lletSí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!

Death of a Red Heroine

Qiu Xiaolong. Death of a Red Heroine.
Editorial: Sceptre.
Versió Kindle, equival a 465 pàgines.

death-red-heroineJa havia llegit una altra novel·la de Qiu Xiaolong protagonitzada per l’inspector Chen, un policia amb aficions poètiques que es dedica a investigar casos diversos. Era Visa pour Shanghai, i la vaig trobar molt fluixa. En el cas de Death of a Red Heroine (atenció: possible spoiler), he de dir que està força millor, tot i que continua quedant a força distància del noir escandinau.

Aquesta és una història que enganxa, tot i que és tirant a lenta. Els girs que fa l’argument són més aviat imprevisibles, i això sempre s’agraeix. A més, l’autor aprofita per introduir el lector en el món de la burocràcia xinesa, amb dosis importants de fragments informatius sobre la societat, el Partit Comunista, els privilegis dels fills d’alts càrrecs, la visió col·lectiva dels membres del partit (“tot sigui pels interessos del partit”), les normes socials (“un home i una dona no poden compartir habitació d’hotel si no estan casats”) i moltes altres coses. Trobo que és una bona manera de presentar el seu país a la resta del món als lectors que no estan avesats a llegir sobre la Xina, i això em fa pensat que, segurament, es tracta d’un llibre pensat, directament, per a lectors no xinesos.

El que se’m fa pesat, i que ja vaig comentar en l’entrada de l’altre llibre que li he llegit, és la referència constant a dites confucianes i, sobretot, la presència abundant de poemes, ja sigui d’autors clàssics o suposadament del protagonista. Ah, i per postres diu que tradueix poesia i novel·les. Si sou traductors, entendreu que no m’empassi que un agent de policia, que ja de per si té les hores prou plenes, a sobre treballi com a traductor… de poesia… en fi.

Sincerament, aquest llibre perd força quan l’autor comença a divagar sobre poesia i sobre la visió poètica de les coses. No tinc clar que barrejar això amb assassinats i intrigues polítiques sigui una bona idea. Tot plegat, un tres molt molt peladet.

Secrets imperfectes: noir pràcticament perfecte

Secrets imperfectesEn català el trobareu com a Secrets imperfectes, i en anglès, com a Sebastian Bergmann. Jo me l’he llegit en anglès i en format electrònic, o sigui que aquest cop no podré comentar res sobre la traducció ni l’edició. I per què, en anglès? Doncs perquè em van arribar veus que la versió catalana no és traducció directa del suec. Entenc que, de vegades, no hi ha més remei que fer una traducció indirecta, però no és la meva opció preferida.

Però anem al que interessa: la història. És igual en quin idioma us la llegiu: és molt bona! Com dic al títol, aquest llibre té una trama pràcticament perfecta. Un equip d’investigadors de policia ben avinguts, un personatge que va per lliure, un assassinat que al final en són més… Ho té tot. Trobareu més informació sobre el llibre, i sobre en Sebastian en particular, en aquest blog.

A diferència de les històries d’en Harry Hole que escriu en Jo Nesbø, aquí hi ha més d’un protagonista. Tenim en Torkel, cap de l’equip, l’Ursula, una dona amb caràcter, la Vanja i en Billy, els més joves de l’equip… i en Sebastian, el personatge més mala bèstia que m’he trobat darrerament en un llibre. És interessat, poca-vergonya, maleducat quan vol, va sempre a la seva i se’n va al llit amb la primera que se li posa a tret. Però… hi ha alguna cosa, darrera d’aquesta façana de fatxenderia? Si llegiu el llibre, veureu que sí (tot i que no és excusa per ser més borde que el Dr. House).

Sí, sí, però què explica Secrets imperfectes?

Tot comença quan troben mort un noi de setze anys. Els autors segueixen el procediment habitual: entrevistes i proves per descartar sospitosos. I, a mig camí, en Sebastian decideix afegir-se a l’equip investigador. Aquí és on comença la moguda, ja que és un bitxo difícil d’incorporar a un equip. Tot i així, és innegable la seva aportació al resultat final.

Deiem, doncs, que els autors segueixen el procediment habitual. Vosaltres mateixos podreu veure com avancen a poc a poc i van tancant el cercle al voltant de l’autèntic assassí. Pel camí, però, cauran unes quantes víctimes més que no han sabut estar en el lloc correcte. El final és molt fort, i doble. Per una banda, sabrem qui és l’assassí, que no ens l’esperàvem. Per una altra, sabrem més coses sobre la carta que en Sebastian ha trobat. Si em pregunteu, us diré que en algun moment vaig mig encertar qui era l’assassí (són molts anys llegint històries de polis), però la veritat és que m’ha sorprès determinats girs que fa la història.

Hjorth-RosenfeldtMés amunt he dit “els autors”, i això és perquè el llibre està escrit a quatre mans. Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt són guionistes de sèries, i es nota perquè marquen un bon ritme a la novel·la. De fet, Rosendfeldt és guionista de la coneguda sèrie Broen (El puente), que es veu que és molt bona.

En resum, Secrets imperfectes està a l’altura de les millors novel·les de Jo Nesbø, i molt per sobre de les de Camilla Läckberg. No dubteu a comprar-vos-el per a les lectures d’aquest estiu!