Sí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!