Mothers and Sons: Colm Tóibín

Mothers and Sons

Mothers and Sons és un recull de relats de Colm Tóibín. Com en tots els reculls que llegeixo, hi ha relats amb els quals connecto més, i altres amb els quals connecto menys. En aquest cas, diria que les històries més destacades són les següents:

  • «The Use of Reason»
  • «The Name of the Game»
  • «A Priest in the Family»
  • «A Long Winter»

«The Use of Reason» ens porta a un món lumpen similar al que trobem en la fantàstica opera prima de Lisa McInerney, The Glorious Heresies. Un lladregot de poca monta roba una sèrie de quadres de gran valor. En mig de l’operació, ha de fer front a les astracanades de sa mare, una alcohòlica amb la boca molt grossa. I ha d’actuar ràpid, perquè la seva mare pot ser molt indiscreta…

També és destacable «The Name of the Game», que recupera les dones valentes de Tóibín. En aquest cas, una dona que s’acaba de quedar vídua descobreix que el seu marit només li ha deixat… deutes. A partir d’aquí, es busca la vida i s’espavila per tornar els deutes. I això ho fa malgrat la resistència del seu entorn.

«A Priest in the Family» toca un tema candent a Irlanda: els abusos sexuals dels capellans. Cal dir, però, que no se centra en els fets, sinó en la mare de l’abusador. Així, doncs, veurem la vida tranquil·la que porta i com el seu entorn li amaga la veritat tant com pot.

Tancament de Mothers and Sons

Finalment, Mothers and Sons acaba amb «A Long Winter», una història que ens pot ser més propera que la resta. Tóibín és bon coneixedor del nostre país, i en aquest ocasió situa la història en un poblet dels Pirineus. En aquest cas, la mare de la família, totalment alcoholitzada, fuig de casa quan el seu home li nega l’accés a la beguda. La fugida, però, té lloc en ple hivern. Arribarà a casa del seu germà?

En resum, és un llibre agradable de llegir, però hi ha alguns relats que fluixexen més que altres. Així, doncs, com diuen al comentari de The Guardian que he enllaçat al principi, potser Tóibín està més còmode ens formats més llargs, com ara les novel·les. Si voleu provar-ho, recordeu la magnífica Nora Webster i Brooklyn, que va donar lloc a una pel·lícula.

Mort d’un propriétaire foncier

Yu Hua. Mort d’un propriétaire foncier.
Trad. Angel Pino et Isabelle Rabut.
Ed. Actes Sud.
386 pàgines.
Mort d'un propriétaire foncierAquest llibre és un recull de diversos relats de Yu Hua. I em sap molt de greu no haver-hi connectat gens, perquè és un dels autors xinesos que més m’agraden. De fet, sempre he dit que, poc a poc, s’anava construint una carrera sòlida que li hauria de permetre optar al Nobel. Aquest, però, ha estat el llibre de Yu Hua que menys m’ha agradat de tots els que li he llegit, que són uns quants: Brothers, El passat i els càstigs, China in Ten Words, The Seventh Day, Vivere!

Què hi ha, a Mort d’un propriétaire foncier?

Mort d’un propriétaire foncier obre amb una història sobre un home que aconsegueix enganyar els soldats japonesos perquè no arribin al poble que busquen. Es tracta d’una història sonsa. Només diré que la part més divertida la posa el pare del protagonista quan va a fer les seves necessitats a la comuna. Un altre relat parla sobre un poble que es prepara per a un terratrèmol, després del de Tangshan. Aquest dona voltes i voltes al tema i al sismògraf. També tenim un poeta que troba una carta antiga, a la qual no havia contestat mai. Aquest últim és, potser, l’únic que se salva. No sé, és com si fossin massa llargs per al que volen explicar, però tinguessin massa poc contingut per a les pàgines que ocupen. Només us diré que n’hi ha un que ni tan sols m’he acabat de llegir.
I això és poc habitual. M’acabo pràcticament tots els llibres que començo, i els de l’editorial Actes Sud sempre me’ls miro amb “carinyo”, ja que són una de les editorials que habitualment publiquen traduccions del xinès. En aquest cas, però, he hagut de baixar del burro.
I és que, darrerament, costa trobar llibres traduïts del xinès que pugui valorar amb més de tres estrelles. Haurem d’esperar el pròxim llibre de Yan Lianke, a veure si ell compensa tanta mediocritat. Aquest any, tindrem difícil fer la llista de deures d’estiu…

Carré-Pons i la mala llet

Com s'esbrava la mala lletSí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!

Boy in the twilight

Yu Hua. Boy in the Twilight: Stories of the Hidden China.
Traductor: Alan H. Barr.
Títol original: .
Editorial: Pantheon.
208 pàgines.

boy-in-the-twilight-yu-huaA Boy in the Twilight, Yu Hua ens ofereix una de les coses que millor sap fer: petits retrats de la realitat xinesa d’avui dia. Hi trobareu, doncs, relats no excessivament llargs que, en lloc d’intentar cobrir un espai de temps llarg, se centren en fets concrets.

Què hi trobarem, al llibre?

Per exemple, la història que dona títol en aquest volum gira entorn d’un nen que passa gana i roba una poma, i la reacció del botiguer i el càstig. A “Appendix”, els dos germans malinterpreten les explicacions del seu pare sobre l’apèndix i quasi el fan morir, a “Mid-air collisions” veiem que hi ha dones que exerceixen un control total sobre els seus homes, fins al punt que aquests no gosen sortir de casa sense el seu permís. I també hi ha “On the Bridge”, la història d’una parella amb problemes. A “Timid as a Mouse” hi trobarem un noi que és l’objecte de les gracietes i les conyes d’altres nens, un tipus de personatge que també apareix en altres relats de Yu Hua. “Why do I have to get married” és un relat curiós sobre un home que busca una excusa per divorciar-se i embolica la troca de la manera més tonta, obligant un amic a casar-se amb la seva dona.

Voldria fer una menció especial de “Their son”, que pot ser un reflex del que està passant a la Xina (però, també, en altres llocs del món). Els pares s’esforcen molt per tirar endavant i estalviar. El fill, en canvi, s’ha tornat un finolis que no agafa l’autobús perquè diu que fa pudor, i agafa taxis per moure’s per la ciutat. Podria ser, doncs, una al·lusió als “petits budes” xinesos, la generació de fills únics que han crescut tan envoltats d’atencions que, potser, han perdut el contacte amb la realitat i donen moltes coses per garantides.

Com sabeu, Yu Hua és un dels meus autors favorits, i la gran majoria de llibres que li he llegit m’han agradat molt. Aquest n’és un. Si encara no heu llegit res d’ell, potser és un bon llibre per començar. Si preferiu llegir novel·la, us recomano Vivir!Brothers. Totes dues les hem comentades en aquest blog.

Haddon en relats curts

haddon-the-pier-fallsMark Haddon va escriure El misteriós cas del gos a mitja nit, una novel·la tendra i divertida que va arribar a moltíssimes mans. I crec que eś el millor que ha escrit. Ni A spot of bother ni The red house no tenen el poder de la primera.

En aquesta ocasió, però, el que li he llegit és un recull d’històries curtes que es diu The pier falls. I, és clar, com en tots els reculls, hi ha relats que agraden més o menys. En aquest cas he de dir en favor de l’autor que, com a mínim, la varietat dels temes és espatarrant. Fem-hi una ullada:

  • “The pier falls”, que dóna nom al llibre, és una història ràpida, escrita amb frases de màxim 10 paraules, curta, que t’explica els fets en poc més d’un quart d’hora.
  • “The island”, el relat següent, és, per a mi, el més fluix de tots: ens parla d’una noia que era una princesa i va a parar a una illa deserta (no us ho explicaré tot!).
  • A “Bunny” veiem com un noi marginat i mig invaid (ja veureu perquè) coneix una noia i es fa esperances.
  • “Wodwo” és una història interessant en què un desconegut es presenta a casa d’una família que està celebrant el Nadal i el que semblava un assassinat acaba essent una mena de purgatori per a un dels fills.
  • A partir d’aquí tenim “Gun”, un relat de “petites coses” que està prou bé però no mata, i “The woodpecker”, una història de ciència ficció que vaig trobar força interessant (sort que és ciència ficció, perquè hi diu que el Brad Pitt es mor!!!!).
  • Tanca el llibre “Breath”, un relat que està bé però no tant com el primer o el de la ciència ficció.

En resum, podríem dir que està força bé, però que no està, encara, a l’altura del llibre que el va fer famós a casa nostra. Seguirem investigant…