Boy in the twilight

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yu Hua. Boy in the Twilight: Stories of the Hidden China.
Traductor: Alan H. Barr.
Títol original: .
Editorial: Pantheon.
208 pàgines.

boy-in-the-twilight-yu-huaA Boy in the Twilight, Yu Hua ens ofereix una de les coses que millor sap fer: petits retrats de la realitat xinesa d’avui dia. Hi trobareu, doncs, relats no excessivament llargs que, en lloc d’intentar cobrir un espai de temps llarg, se centren en fets concrets.

Què hi trobarem, al llibre?

Per exemple, la història que dona títol en aquest volum gira entorn d’un nen que passa gana i roba una poma, i la reacció del botiguer i el càstig. A “Appendix”, els dos germans malinterpreten les explicacions del seu pare sobre l’apèndix i quasi el fan morir, a “Mid-air collisions” veiem que hi ha dones que exerceixen un control total sobre els seus homes, fins al punt que aquests no gosen sortir de casa sense el seu permís. I també hi ha “On the Bridge”, la història d’una parella amb problemes. A “Timid as a Mouse” hi trobarem un noi que és l’objecte de les gracietes i les conyes d’altres nens, un tipus de personatge que també apareix en altres relats de Yu Hua. “Why do I have to get married” és un relat curiós sobre un home que busca una excusa per divorciar-se i embolica la troca de la manera més tonta, obligant un amic a casar-se amb la seva dona.

Voldria fer una menció especial de “Their son”, que pot ser un reflex del que està passant a la Xina (però, també, en altres llocs del món). Els pares s’esforcen molt per tirar endavant i estalviar. El fill, en canvi, s’ha tornat un finolis que no agafa l’autobús perquè diu que fa pudor, i agafa taxis per moure’s per la ciutat. Podria ser, doncs, una al·lusió als “petits budes” xinesos, la generació de fills únics que han crescut tan envoltats d’atencions que, potser, han perdut el contacte amb la realitat i donen moltes coses per garantides.

Com sabeu, Yu Hua és un dels meus autors favorits, i la gran majoria de llibres que li he llegit m’han agradat molt. Aquest n’és un. Si encara no heu llegit res d’ell, potser és un bon llibre per començar. Si preferiu llegir novel·la, us recomano Vivir! o Brothers. Totes dues les hem comentades en aquest blog.

Agualusa i l’oblit a Angola

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres4 comentaris

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

Agualusa i l’oblit a Angola

On Per sifuroIn Llibres4 comentaris

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre.

Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei (perquè has d’anar a treballar, per exemple).

En aquesta història, La Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell, però no és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa, però no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència, tot i que nosaltres els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma, veient el cel angolès, flairant l’aire, mirant per la finestra com la gent es manifesta pels carrers, patint amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos, que és l’única companyia que tindrà a partir del moment en què decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la: un relacionat amb el gos, un relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati i el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

 

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

L’Amèrica sense llei

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

The-Harder-They-Come-TC-BoyleSeguint en la línia de A Book of American Martyrs, del qual hem parlat fa poc, us volia comentar una altra obra que parla de “l’altra amèrica”: The Harder They Come, de Thomas Coraghessan Boyle, més citat com a T. C. Boyle. En aquest llibre trobarem personatges que estan, com es diu vulgarment “un poco pallà”.

El primer d’aquests personatges és la Sara, una dona de quaranta i pico que viu sola amb el gos, es dedica a ferrar cavalls i no es corda el cinturó del cotxe perquè diu que és una limitació de la llei. I, és clar, quan la policia la troba en circulació per la carretera sense anar cordada, la detenen i envien el gos a la gossera. Atenció, perquè a partir d’aquí la cosa només fa que millorar. Perquè… si t’envien el gos a la gossera, què has de fer? Pagar la multa? Nooooo…. és millor entrar-hi d’amagat i rescatar el gos, tot plegat amb la col·laboració d’un paio que no hi és tot i sense tenir en compte que a la gossera hi ha càmeres i que, evidentment, t’han filmat. Com us podeu imaginar, la Sara no només està en contra del cinturó del cotxe, sinó que tampoc li agraden els comunistes (diu que la NPR és comunista!), es extremadament de dretes, no vol pagar impostos a l’estat i ho treballa tot en negre, està en contra dels drets dels immigrants… i aneu comptant.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè resulta que l’Adam, el que l’ajuda a recuperar el gos, és un noi que té alguna mena de problema mental que és una combinació d’alguna disfunció diguem-ne “d’origen” i d’un ús exagerat de drogues. Només cal que llegiu l’escena en què, amb una escopeta a la mà, es pensa que veu tot de xinesos que l’apunten. Per rematar-ho, l’Adam té una plantació de marihuana oculta al bosc i es dedica a fer petits tripijocs amb un col·lega.

Què en pot sortir, de la relació que inicien aquests dos personatges? Poca cosa de bo, ja ho deveu veure a venir, i els desenllaç està a l’altura dels personatges. Afegiu-hi els pares de l’Adam, dos jubilats que volien una vida plàcida que, davant la situació a què els aboca el fill, no tindran. Malentesos familiars, problemes amb la llei, relacions de parella estranyes… tot això i molt més a The Harder They Come, un llibre que, a més, us portarà a passeig pel nord de Califòrnia, la zona menys poblada. Llegiu el llibre amb Google Maps, si voleu acabar de treure-li tot el suc.

Au, no us perdeu la propera entrada, que serà sobre un llibre publicat en català. 🙂

 

El pabellón de las peonías

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès3 comentaris

Tang Xinzu. El pabellón de las peonías o Historia del alma que regresó.
Traductora: Alicia Relinque Eleta.
Títol original: 牡丹亭.
Editorial: Trotta.
472 pàgines.

pabellon-peonias-relinqueAquest llibre és especial. No, la història no és gaire innovadora ni és difícil esbrinar com acabarà, sino que més aviat és força previsible. L’encant principal de El pabellón de las peonías no és res de tot això, sinó el fet de tenir entre les mans una obra que té més de 400 anys i que ha estat capaç d’envellir dignament. Igual que altres grans obres de la literatura tradicional xinesa, com ara Sueño en el pabellón rojo (edició revisada per la mateixa Relinque) o Jin ping mei (traduïda també per Relinque), El pabellón de las peonías ens transporta directament a una altra època gràcies a la qualitat de la traducció, obra d’Alicia Relinque Eleta i I Premi Marcela de Juan a una traducció directa del xinès al castellà.

Però anem per ordre: l’argument. És típic: una noia de casa bona s’enamora d’un noi mentre dorm, i l’amor és tan i tan potent que la consumeix i… es mor (si us mireu ben bé el títol, veureu que això no és un spòiler). A partir d’aquí, caldrà veure si els dos enamorats aconsegueixen reunir-se o no, però la gràcia és, sobretot, veure com s’enllacen fragments de teatre amb versos poètics, tot ple d’al·lusions a referents culturals que seria impossible capir sense les notes de la traductora, que apareixen de manera constant al llarg del llibre. Podem dir, doncs, que l’element central del llibre és la tasca de la traductora, que cal apreciar en tota la seva magnitud.

Dit això, cal destacar també el preciosisme de l’edició de Trotta, que s’ha mullat a fons publicant una obra que no serà un best seller i que es publica més per militància que per fer-hi quatre calers. Es mereix, doncs, la vostra compra: apunteu-vos-el per a Sant Jordi!