I Premi Marcela de Juan: Alicia Relinque

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès, Perfil de traductorDeixa un comentari

pabellon-peonias-relinqueEl dia 16 d’octubre es va atorgar el I Premi Marcela de Juan, que premia la traducció al català o al castellà d’una obra escrita en xinès (només s’accepten traduccions directes). La idea és alternar les edicions que premiïn el català i el castellà, i donar un premi cada dos anys. Aquest any, es premiava la traducció al castellà.

L’acte va ser senzill i amè, amb parlaments de diversos membres de l’estructura que dona cobertura al premi: el president de l’Institut Confuci, la rectora de la UAB, el degà de la Facultat de Traducció i Interpretació (UAB), la presentadora de l’acte… Tots van estar molt encertats en el seu camp, però cap no va igualar la lucidesa, l’energia i l’entusiasme del parlament de la guanyadora, Alicia Relinque Eleta.

A l’Estat espanyol no hi ha moltíssims traductors del xinès, però la veritat és que n’hi ha de molt bons. La guanyadora d’aquesta edició n’és una mostra. Només cal dir que l’obra que li ha valgut el premi és El pabellón de las peonías, una obra mestra de la literatura xinesa que, al meu parer, acumula diversos factors de dificultat:

  • Escriptura en xinès clàssic, que sol ser més sintètic (i críptic) que l’actual.
  • L’obra original és una peça de teatre que combina diversos estils narratius: prosa, teatre pròpiament dit i poesia.
  • El text està ple de referents i al·lusions totalment desconeguts per a la majoria de lectors hispanoparlants. Ha calgut posar-hi una bona quantitat de notes de traducció.

I segur que em deixo alguna cosa. Ja podeu intuir, doncs, que es tracta d’una traducció molt treballada que constitueix una aposta editorial arriscada, i el jurat ha volgut reconèixer el projecte amb aquest premi. Per rematar-ho, la presentació de l’editorial Trotta és brillant, amb tapa dura i paper de qualitat.

Com deia més amunt, el parlament que ens va adreçar Alicia Relinque va estar ple d’explicacions i exemples sobre com havia procedit a fer la traducció, i ens va deixar sorpresos per l’energia i la passió amb què parlava de la feina feta. Jo no la coneixia, tot i que sí que li havia llegit alguna traducció, i em va sorprendre molt agradablement la simpatia i la familiaritat amb què ens va parlar.

Si anem més enllà de l’obra guanyadora, puc dir que estic contenta de veure que el panorama de la traducció del xinès té professionals preparats per continuar fent-nos arribar literatura xinesa de la bona, i crec que la iniciativa encapçalada per Helena Casas-Tost és una bona manera de fomentar i promocionar la traducció d’aquest idioma.

Per acabar, no puc no recomanar-vos un parell de traduccions en què ha participat Alicia Relinque Eleta:

  • Jin Ping Mei o El erudito de las carcajadas. Aquesta edició de luxe d’Atalanta està traduïda, prologada i anotada per Relinque. Una joia de la literatura clàssica xinesa, coneguda pel to pujat de les històries que hi passen. Però no us deixeu enganyar: no tot s’acaba al llit. En aquest blog hem parlat de la traducció al francès d’aquesta obra.
  • El sueño del pabellón de oro. En aquesta ocasió, Relinque és la revisora de la traducció. Per a mi, aquesta és la millor obra de la literatura xinesa clàssica. Són dos totxarros que val molt la pena llegir. En aquest blog hem dedicat una entrada al primer volum i una altra al segon.

Això és tot. Ara, toca esperar l’edició del 2019, que premiarà una obra xinesa traduïda al català. Mentrestant, podeu trobar més informació sobre el lliurament d’aquest premi a la web de les entitats que han organitzat aquest certamen: la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, el Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i la Fundació de l’Institut Confuci de Barcelona.

Flanagan: postals des de Tasmania

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres2 comentaris

desig-flanaganM’he llegit Desig, de Richard Flanagan. I ja us dic que li dono 5 estrelles. Me’l vaig comprar per quatre motius:

  • L’autor: ja he llegit altres coses de Richard Flanagan i m’han agradat.
  • La traductora: la Josefina Caball, que no em falla mai.
  • L’editorial: Raig Verd, que tampoc sol fallar-me.
  • El llibre: un llibre molt bonic, que ve de gust tenir a les mans.

Com deia més amunt, ja coneixia l’autor. En aquest blog hem parlat de L’estret camí cap al nord profund, un retrat brillantíssim de la Segona Guerra Mundial a l’Àsia del Sud i a Austràlia, i Mort d’un guia de riu, que no em va agradar tant però també està força bé. I, és clar, no hi ha 2 sense 3, oi?

Desig ens porta al segle XIX, i ens fa veure la història des de dos llocs diferents: la Tasmània d’aleshores, que encara es deia Terra de Van Diemen, i l’Anglaterra de Dickens. Veurem, doncs, la vida dels aborígens de Tasmània, que la raça de gent vinguda d’Anglaterra i altres països volia exterminar per poder dominar completament el territori, i l’Anglaterra industrial, llardosa i contaminada (boira, a Londres? hahahahaha… i a Manchester, també!) que Dickens va retratar a les seves obres. Un Dickens que apareix, també, en aquest llibre, com a manera d’enllaçar els dos països mitjançant la seva connexió amb Lady Jane, que és el nus central de la història.

La Tasmània colonial la veurem mitjançant la vida del governador de l’illa i la seva dona, que se les donen d’intel·lectuals i cultes, molt per sobre de la població original del territori, que es veu reduïda a l’anorreament, a l’alcoholisme, la inacció, la malaltia… I tot això ho veurem reflectit en la Mathinna, una òrfena aborigen que Lady Jane adopta i intenta educar “a l’anglesa”. Segur que ja us ensumeu que el projecte no acaba d’arribar a bon port, però el que no us podeu imaginar és com acaba tot, com s’enllaça Tasmània amb Anglaterra, ni el paper que Dickens hi té.

El que sí que us diré és que no us quedeu a l’últim full de la novel·la. Gireu pàgina, sisplau, i llegiu-vos la recomanació de l’editoral. Poques vegades ha estat tan encertada!

Fa cent anys a Feixes…

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

el-llibre-de-feixesJa hi tornem a ser. M’he llegit El llibre de Feixes, de Jaume Cabré, i m’he tornat a quedar corpresa per l’habilitat d’aquest bon home per crear trames que enganxen des de la primera pàgina, explicar històries sense allargar-s’hi massa o massa poc… tot i que em comença a preocupar aquesta obsessió per fer entrar la música clàssica en pràcticament totes les seves novel·les, amb calçador, si cal.

Però bé, parlem d’El llibre de Feixes, que és una publicació que aglutina tres novel·les curtes:

  • La terayina
  • Fra Junoy o l’agonia dels sons
  • Luvowski o la desraó

Per començar, cal recordar que Feixes, en realitat, és Terrassa. Això és bàsic per poder entendre, sobretot, el que passa a La teranyina. Aquesta primera novel·la ens parla dels temps de la Setmana Tràgica (1909) i del rebombori i el malestar social que hi havia entre els treballadors de les fàbriques (els vapors) de fa cent anys. És en aquesta novel·la on coneixerem els personatges que sortiran en les altres dues, i que pertanyen a una mateixa família, la dels Rigau, prohoms de la ciutat i industrials de primera fila. Aquí apareix el Sr. Rigau i la seva germana, i també l’Adela, reneboda seva, que queda òrfena de ben petita i acaben enviant a un convent de monges.

En aquesta primera novel·la, doncs, a part de conèixer la família, viurem els atacs anarquistes i les mobilitzacions dels treballadors de l’època, i veurem com això acaba influint en la vida que menarà l’Adela.

Tot seguit, amb l’Adela ja col·locada, passem a Fra Junoy o l’agonia dels sons, que ens explica l’estricta vida en un convent deixat de la mà de déu, on la mare superiora aplica amb una severitat exagerada els manaments de la seva orde. La història es complica quan els hi envien un frare, en Junoy, perquè digui missa i confessi les monges (ole l’Església, masclista fins al punt que una abadessa no pot fer missa; a mi m’és igual perquè no professo, però potser s’haurien d’anar posant al dia per als seus creients… ). Junoy no s’entén amb l’abadessa i el tema acaba com el rosari de l’aurora.

Finalment, trobem Luvowski o la desraó, una obra, per a mi, molt menor, on veiem la protagonista, l’Adela, en un balneari de l’alta societat, en què, a part de fer alguns tractaments, la gent bàsicament es passava el dia xerrant i passejant. Aquí veurem com inicia (o no) una relació amb un home i, també, com apareix Debussy, que toca el piano a les vetllades. Segurament és la part menys interessant del llibre.

Bé, el resum és que és un bon llibre, i que val la pena que us el llegiu. Jo li dono 4 estrelles. Això em fa pensat que Cabré és un dels autors que més estrelles acumula en aquest blog, i que potser seria hora d’endreçar les meves preferències… i veure quines són les vostres. Us animeu a triar el vostre “Nobel”? Animeu-vos-hi i estigueu atents perquè ben aviat posarem en marxa aquesta iniciativa!

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.

Àfrica, Amèrica, esclaus

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

homecoming, Yaa Gyasi
Avui us vull parlar de Homecoming, un llibre de Yaa Gyasi que parla sobre dues branques d’una mateixa família de Ghana que, durant el segle XVIII, se separen (aleshores encara no era Ghana, sinó la Costa d’Or). Tot comença quan la matriarca de la família és segrestada per una tribu enemiga, i mentre viu allà té una filla, suposadament a la força. Amb el temps, aconsegueix escapar-se de casa del seu home i se’n torna a viure amb la seva tribu, on crea una nova família. La primera filla viurà a l’Àfrica, mentre que la segona anirà a parar a Amèrica.

A partir d’aquí, seguim les històries de les dues branques per separat, intercalant capítols dedicats a una i altra banda de la família. Aquesta saga s’escampa des del segle XVIII fins a principis del XXI, però només té 300 pàgines, o sigui que us deveu preguntar com s’ho fa l’autora per cobrir tant de temps amb tant poques pàgines… Doncs amb una solució força intel·ligent: cada capítol el dedica a una persona de cada generació, una per cada banda. I no cobreix tooota la vida de cadascun, sinó que se centra en capítols concrets de la vida de cadascun, que en alguns casos són parts importants o representatives de la història de Ghana i dels Estats Units. De fet, aquests capítols són com petites llavors que es podrien servir per escriure altres novel·les, i és una gran ajuda disposar d’un arbre de família a la primer pàgina per anar comprovant en quin punt de la família ens trobem.

Llegint aquest llibre, doncs, veureu un resum de la història de l’esclavitud vista des de les dues bandes de l’Atlàntic: des de la compravenda de persones i d’on sortien (captius de guerres tribals, expedicions específiques per aconseguir gent per vendre) fins al Harlem dels anys 60 i 70, amb addicions a l’heroina, etc. I, evidentment, es dedica una part important al sistema esclavista dels Estats Units. De fet, es parla també del sistema de cases segures que els esclaus de les plantacions dels sud feien servir per fugir cap al nord, el “tren subterrani” del qual parlàvem abans de l’estiu quan vam llegir el llibre The Underground Railroad de Colson Whitehead (ara podeu trobar-lo en català, publicat per Edicions del Periscopi amb traducció d’Albert Torrescasana).

Cal destacar que la història té pujades i baixades, segons en quin capítol ens trobem i quina mena d’història ens atragui més. A mi, per exemple, m’han atret molt més les escenes que passen als Estats Units (potser perquè és un entorn que conec millor?). Si llegiu aquest llibre, segur que aprendreu coses, com ara que un cop abolit el sistema d’esclavitud que tots coneixem es va implantar un sistema de treballs forçats a les mines en què els treballadors podien ser convictes o… gent que havien raptat al mig del carrer, i els blancs que els aportaven a la mina cobraven un a espècie de “lloguer”. Ho sabíeu, això?

Doncs no cal dir res més. Compreu aquest llibre i tindreu un dos en un: una novel·la molt atractiva i un documental sobre el sistema esclavista i les ramificacions i conseqüències que ha tingut fins als nostres dies.