Le sniper, son wok et son fusil

On Per sifuroIn Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Avui us vull parlar d’una història de novel·la negra que m’ha agradat força. Es tracta de Le sniper, son wok et son fusil, de l’autor taiwanès Chang Kuo-li.

En aquest llibre, l’inspector Wu, a només 12 dies de la jubilació, es veu immers en un cas que no se sap ben bé per on acabarà: l’aparent suïcidi d’un suboficial de la Marina destapa altres casos que caldrà investigar, i se li acaba el temps per resoldre-ho tot plegat!

Per altra banda, tenim un tirador d’elit (sniper) taiwanès que viu a Europa i que, en la seva última missió, es veu embolicat en una trama força complicada. I fins aquí puc llegir si no vull acabar fent espòiler.

Sense ser un llibre de ritme trepidant com els del meu benvolgut Harry Hole, és un llibre que es fa llegir i que està ple de nusos que el lector ha d’anar desfent per aconseguir tenir una visió completa del panorama. A estones m’ha semblat massa complicat, i a estones massa senzill, però la veritat és que no està gens malament. Sembla que aquest llibre té una continuació, que em llegiré més endavant, però de moment us deixo amb aquesta valoració ni massa entusiasta ni massa destroyer: aquest és un bon llibre si voleu llegir novel·la negra asiàtica amb un cert ritme i amb un estil no exotitzant.

També el podeu llegir en anglès, amb el nom The Sniper, i atenció perquè està basat en un cas real: el cas de corrupció militar més gran de la història de Taiwan. Per a mi ha sigut una sorpresa força agradable, tenint en compte que el poc que havia llegit de novel·la negra xinesa fins ara no m’havia acabat de fer el pes. A veure si en el segon lliurament va a més!

Lletres que parlen, de Jesús Alturo i Tània Alaix

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Avui us parlo d’un llibre que queda totalment fora del que llegeixo habitualment. Es tracta de Lletres que parlen, un estudi que ens porta enrere en el temps, fins al naixement del català o, si més no, el naixement del català escrit.

Es tracta d’una peça que fluctua de manera imprevisible entre l’obra de divulgació, adreçada a un públic amb una certa formació però que no és especialista, i l’obra acadèmica pura i dura, pensada per a lectors familiaritzats amb el tema (i amb el llatí, la manera de classificar les peces documentals, etc.). Així, en certs moments, trobem que els autors fan valoracions totalment subjectives i (per a mi) fora de lloc en una obra d’aquest calibre, que queden una mica “cunyades” i fan pensar en una audiència amb pocs coneixements lingüístics, mentre que en altres casos es llancen a disquisicions erudites sobre textos en llatí sense ni tan sols dir-nos què significa el text citat.

Tot i això, goso dir que és un llibre interessant sobre la formació de la nostra llengua i, sobretot, sobre la manera en què va aparèixer en forma escrita. Com que no crec que faci cap gran espòiler, permeteu-me que tiri quatre pensaments a tall de resum:

  • No ens vam llevar un dia i vam arrencar a parlar en català, així, de tirada: hi ha una evolució que ens porta del llatí que es parlava a les nostres terres fins a la llengua romanç (res de nou, això ja ho sabíem de l’institut).
  • La llengua escrita apareix més tard que la llengua parlada, sobretot en el cas de les llengües romàniques: en una societat bàsicament analfabeta, els usuaris cultes de la llengua van escriure en llatí fins molt tard.
  • Tot i que els autors defensen que el català apareix molt aviat, jo, veient els textos que hi ha en aquest llibre, reconec la meva llengua en textos de finals del segle XII. No està gens malament!
  • Els copistes més preparats no només copiaven els textos que els encarregaven, sinó que actuaven com a autèntics filòlegs i no dubtaven a “millorar” el text (protocorrectors, potser?).
  • En les investigacions d’aquest àmbit, és molt important saber si el text que s’està estudiant és l’original o si es tracta d’una còpia posterior, ja que això pot influir en les conclusions a què s’arribi.
  • És una llàstima que el català no hagi conservat meravelles llatines com el participi de futur, que amb una sola paraula introdueix conceptes que per a nosaltres són una construcció de relatiu. Exemple: nascituros (els que naixeran, com a oposició a “nascuts”).

És molt interessant veure que, a part de la tasca ingent de normativització i ordenació de la llengua, es va haver de fer el mateix per uniformitzar la cal·ligrafia: us ho havíeu plantejat mai, això? I també és interessant veure que en cada zona/regió/país es va optar per una o altra escriptura, i segurament per això encara avui dia és relativament senzill identificar l’escriptura d’un angloparlant, un xinès o un francès.

I res més. Ha sigut molt bonic veure aparèixer topònims molt propers en textos de fa gairebé mil anys: poblets com Guissona, Concabella, l’Aguda, Peramola o Ponts ja existien el 1171. Tanco amb un error de transcripció causat pels pocs coneixements de llatí d’algun escriva: “Jo et batejo en nom de la pàtria, de la filla i de l’esperit Sant”.

A la recerca del lotus

On Per sifuroIn 3 estrelles1 comentari

No us enganyaré: no és la primera vegada que veig com una família angloparlant se’n va a viure en una illa grega. Sí, segur que us venen al cap els Durrell i la deliciosa sèrie (Filmincat) que ens mostra com aquesta família tan coneguda viu en un entorn que, a estones, els és inhòspit: no parlen la llengua ni coneixen les costums. Tot i així, ens dona una mirada amable sobre la vida d’aquests expats que compten amb l’ajuda del genialíssim Spiros.

Quan comencem a llegir A la recerca del lotus, sembla que la situació és similar. Tenim una família, la de Charmain Clift (l’autora), que decideix deixar Austràlia per anar-se’n a viure a Grècia, en una illa. I cap allà que se’n van. 

Després d’una breu estada en una altra illa, acaben fent arrels a Hidra, on volien trobar l’entorn adequat per dedicar-se a escriure (sí, era la seva feina, no és que s’il·luminessin just abans d’anar-hi). No tenen gaire diners, però, tot i així, decideixen comprar una casa i anar-la arreglant a mesura que cobren les feines que van fent. La intenció és bona, però crec que pequen d’optimistes, i sempre van molt justos de calers.

Sí, hi ha algun grec que els ajuda quan necessiten negociar (no parlen gaire bé l’idioma), però la seva vida es desenvolupa en un entorn bohemi d’expats que, per algun motiu que se m’escapa, se’n van a les illes gregues a viure feliçment. Alguns s’esforcen per integrar-se, altres viuen la vida tant de gorra com poden, però la visió que ens dona dels estrangers no és especialment bona. 

En el cas concret de la família de l’autora, veiem com la vida real xoca amb l’existència idíl·lica que preveien tenir. La bohemia inicial va degradant amb l’ús i abús de l’alcohol. Tenen deutes. Els nens van a escola i tenen problemes d’adaptació (o s’adapten “massa”: la filla mitjana només volia parlar en grec). Els amics marxen, la casa està decrèpita, altres estrangers no dubten a demanar-los diners…

Tot plegat els empeny a prendre una decisió: quedar-se o marxar? 

No he estat mai a les illes gregues, o sigui que no sé què tenen que motivi tant alguns a marxar cap allà. Però, sobretot, em sorprèn que gent que no parlaven l’idioma o tenien poca intenció de fer-ho (i ara no parlo únicament sobre els personatges d’aquest llibre) volguessin fer un trasllat tan llunyà i complicat en aquells temps.

En tot cas, és un llibre que es llegeix molt a gust i que realment és molt visual: durant la lectura m’ha semblat entreveure paisatges i carrers, i això sempre és molt agradable i interessant.

Realment, no sabria en quin gènere incloure’l. Potser “autobiografia novel·lada”?

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!

Frutos salvajes, de Sheng Keyi

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

No és el primer llibre que llegeixo de Sheng Keyi, una autora xinesa que retrata la realitat del seu país. El llibre anterior era Northern Girls, que explica les vivències d’una noia que marxa del seu poble, un entorn empobrit i tradicional, per anar a Shenzhen, que fa uns anys era el més modern de la Xina (Shenzhen és una ciutat molt a prop de Hong Kong, i era el Hong Kong xinès abans que la ciutat colonial tornés a mans de la Xina). Així, doncs, en aquest llibre un dels temes principals era la migració interior xinesa, que mou milers (o milions) de persones entre poble i ciutat.

El llibre que he llegit aquesta vegada és “Frutos salvajes”. Aquí el que tenim és la Xiaohan, una periodista procedent d’un entorn rural que aconsegueix triomfar en una gran ciutat i que repassa la història de la seva família. Cada capítol fa referència explícita i específica a un dels seus familiars propers, o sigui que és força senzill de seguir la història.

  • No entraré en la trama perquè faria espòilers per aquí i per allà, però sí que us diré que:
  • Un dels seus germans es veu embolicat en un “delicte” polític i va a presó.
  • L’altre està present als fets de Tian’anmen de 1989.
  • L’avi és tot un personatge.
  • El pare és un capità manaies, molt desagradable.
  • La germana és víctima de maltractament psicològic.

I així anar fent. Veurem la contraposició entre món rural i urbà, i la narració està bé i es deixa llegir.

He de dir que, tot i que és un bon llibre, m’ha fet la impressió d’haver llegit coses com aquesta abans, ja que m’ha recordat molt Mo Yan (i ja he llegit molts llibres d’ell) i, en menor mesura, Yan Lianke (aquest sol tenir algun element de caire surrealista o sol ser més reivindicatiu).

Si no heu llegit gaire literatura xinesa, però, considero que aquest pot ser un bon llibre per entrar-hi, ja que té la proporció justa d’exotisme i actualitat. La part més amorosa m’ha sobrat, però quan parla de Tian’anmen ho he trobat força interessant.