Frutos salvajes, de Sheng Keyi

No és el primer llibre que llegeixo de Sheng Keyi, una autora xinesa que retrata la realitat del seu país. El llibre anterior era Northern Girls, que explica les vivències d’una noia que marxa del seu poble, un entorn empobrit i tradicional, per anar a Shenzhen, que fa uns anys era el més modern de la Xina (Shenzhen és una ciutat molt a prop de Hong Kong, i era el Hong Kong xinès abans que la ciutat colonial tornés a mans de la Xina). Així, doncs, en aquest llibre un dels temes principals era la migració interior xinesa, que mou milers (o milions) de persones entre poble i ciutat.

El llibre que he llegit aquesta vegada és “Frutos salvajes”. Aquí el que tenim és la Xiaohan, una periodista procedent d’un entorn rural que aconsegueix triomfar en una gran ciutat i que repassa la història de la seva família. Cada capítol fa referència explícita i específica a un dels seus familiars propers, o sigui que és força senzill de seguir la història.

  • No entraré en la trama perquè faria espòilers per aquí i per allà, però sí que us diré que:
  • Un dels seus germans es veu embolicat en un “delicte” polític i va a presó.
  • L’altre està present als fets de Tian’anmen de 1989.
  • L’avi és tot un personatge.
  • El pare és un capità manaies, molt desagradable.
  • La germana és víctima de maltractament psicològic.

I així anar fent. Veurem la contraposició entre món rural i urbà, i la narració està bé i es deixa llegir.

He de dir que, tot i que és un bon llibre, m’ha fet la impressió d’haver llegit coses com aquesta abans, ja que m’ha recordat molt Mo Yan (i ja he llegit molts llibres d’ell) i, en menor mesura, Yan Lianke (aquest sol tenir algun element de caire surrealista o sol ser més reivindicatiu).

Si no heu llegit gaire literatura xinesa, però, considero que aquest pot ser un bon llibre per entrar-hi, ja que té la proporció justa d’exotisme i actualitat. La part més amorosa m’ha sobrat, però quan parla de Tian’anmen ho he trobat força interessant.

Patos Newburyport, de Lucy Ellmann

Avui us vull parlar de “Patos, Newburyport”, de Lucy Ellmann. Són 1266 pàgines de llibraco, un torrent de pensaments imparable, sense punts ni salts de paràgraf, cosa que fa que, en realitat, cada pàgina valgui per una i mitja. Com us podeu imaginar, amb aquest panorama, no podia llegir-me’l tal qual, com si fos una novel·la molt llarga i prou. 

A Instagram ja hi havia algú altre que se l’havia llegit, o sigui que vaig seguir amb interès els avenços de la @bilbo_popins, que anava comentant el llibre a mesura que avançava, i veient els seus comentaris i la ressenya de la @llalli71, vaig pensar que havia de fer una lectura diferent, també perquè és un llibre que pesa molt i només el podia llegir a taula, amb un bon faristol.

Entre una cosa i una altra, vaig decidir llegir-lo només en caps de setmana, a casa. Per avançar, calia dedicar-hi estones llargues i concentració, i a fe de deu que era difícil trobar el moment! Potser per això he tardat cinc mesos a llegir-lo, però he de dir que ha valgut la pena: m’ho vaig prendre com un experiment (i crec que l’autora també) i he aconseguit arribar al final sense agobiar-me. Que sí, que podría tenir 300 pàgines menys, però crec que part del joc és que sigui un llibre llarg.

La protagonista té quatre fills i un marit que no para gaire per casa. Així doncs, tot el festival logístic li cau a ella. Ha passat un càncer i fa pastissos per ajudar l’economia familiar, i els ven i reparteix a diversos comerços de la zona. Tenen gossos, gats, gallines… la “diversió” en una casa així està assegurada, oi?

Doncs bé, entre nens i mascotes, el que llegim és el pensament fragmentari d’aquesta dona. Hi veureu què pensa del seu país, de qui els governa, de l’educació, dels seus fills, del paper de les mares i el poc reconeixement que tenen. Hi ha jocs de paraules, frases complexes i altres de senzilles, molta informació del context social i polític dels Estats Units, presència de la cultura pop (moltes referències cinematogràfiques). 

Aquest fil argumental de tant en tant (cada 50, 100 o 200 pàgines) té intercalada una història d’una lleona de muntanya (deu ser tipu puma) i els seus cadells. És el punt on aprofitava per parar i “colar” algun llibre entremig. 

Evidentment, cal esmentar el traductor, que ha fet una feina titànica traduint tot això. Aplaudeixo Enrique Maldondo amb les orelles, perquè les solucions que ha trobat en alguns punts són realment espectaculars. Quedeu-vos amb frases com aquesta: “De susto, desisto, desastre, de sastre.” o “Frango, fandango, tango, Tang, dinastía Tang, jarrón Ming…”  No vull ni pensar què devia dir a l’original!

Finalment, com que no tinc trama per explicar, us faig una llista de temes que van traient el caparró al llarg del llibre:

  • Nocions d’història, moments i personatges de la lluita antiesclavisme.
  • El tren subterrani (sí, el que esmenta Colson Whitehead)
  • La història en què es basa la Casa de la pradera.
  • Lluita armada contra l’esclavisme (coneixeu John Brown?)
  • Les armes als EUA: a Ohio no hi ha registre d’armes ni control d’antecedents.
  • La maternitat i la relació entre fills i pares.

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Un retrat de l’Amèrica actual com no me l’hauria pogut imaginar mai. I un joc addicional: anar mirant el puzle de la coberta i mirant quan surt cada cosa. El pitjor (o millor) de tot és que, en part, m’he reconegut en el fil mental d’aquesta dona que salta d’una cosa a una altra sense lògica aparent, i m’he adonat que jo també ho faig.

Si no us fan por els totxos i podeu combinar-lo amb altres llibres més finets, crec us pot anar bé!

The seventh day, de Yu Hua

Yu Hua. The seventh day.
Pantheon, gener 2015.
Edició Kindle, equivalent a 224 pàgines.
Títol original: 第七天.
Traductor: Allan H. Barr.

Què podem dir de The seventh day? Doncs, d’entrada, podem dir que no és una novel·la. Ho sembla, però no ho és. Yu Hua aprofita la mort del protagonista per fer un repàs a temes diversos de la societat actual xinesa, i dispara a matar. Sense convertir els temes en l’element principal de la història, ens parla de:
seventh day

  • La demolició indiscriminada i forçada d’edificis al centre de la ciutat (fins i tot, en alguns casos, sense avís previ).
  • Pràctiques il·lícites als hospitals, com ara el tràfic de fetus.
  • La “petita” corrupció combinada amb la importància dels guanxi.
  • El tràfic d’aliments defectuosos i contaminats (llet per a nounats, per exemple).
  • Tortura i abusos policials.
  • Migració de la gent jove cap a les grans ciutats.
  • Manipulació de la informació.
  • Consumisme entre els joves.
  • Condicions infrahumanes de vida en alguns casos.
  • Tràfic d’òrgans.

No se salva ningú.

Com en altres històries de Yu Hua, a part de la crítica social trobem elements gore, com ara quan el mort es torna a posar el nas a lloc o quan neix mateix, i també quan es troba els bebès morts… De fet, només cal veure la història que envolta el naixement del protagonista, que neix al tren, quan la seva mare va al WC i s’ha d’acotar… no us vull xafar la sorpresa, però… ja sabeu com són les letrines del tren, oi? Si no, ja ho entendreu quan arribeu al tercer dia.

A part dels elements gore i crítics, també trobem en aquest llibre els detalls còmics de Yu Hua, com ara quan parla d’un home amb problemes d’erecció i diu que “el seu avionet no s’enlaira” per més que ho intenta.

I com ho articula, tot això? Doncs aprofita la mort d’en Yang Fei per fer-lo buscar el seu pare. I mentre el busca va trobant persones que ha conegut al llarg de la vida i que introdueixen cadascun dels temes que he esmentat més amunt. Els troba, recorden la història d’aquella persona i el motiu de la mort i, al final, els deixa enrere per continuar buscant el pare.

En definitiva, si buscàveu una història com pugui ser Brothers o Vivir, no la trobareu en aquest llibre. El que sí que hi trobareu és el Yu Hua més combatiu en estat pur, amb informació sobre els problemes actuals als quals s’enfronta el seu país. Una mena de barreja entre China in Ten Words i El passat i els càstigs. No us el deixeu perdre.

Terra inestable, de Claire Fuller

Si heu llegit l’entrada que vaig fer sobre Quartet de tardor, us sonarà la descripció de Terra inestable, un llibre de Claire Fuller publicat per l’editorial Les hores. Seria aquesta: es tracta d’un llibre que tracta gent normal que viu en llocs normals, i que no ve acompanyat de la gran fanfàrria amb què ens hem acostumat a rebre segons quins llibres. Era, doncs, esperable, que passés desapercebut: no l’he vist voltar gaire per les xarxes.

Us diré, però, que Terra inestable és un llibre que pot arribar-nos molt endins. Perquè parla de la vida senzilla, d’un entorn rural, de la bellesa de les petites coses, però també de les misèries, del poder que tenim sobre la gent que ens és més propera (sobretot els que depenen de nosaltres), dels petits drames quotidians que podem viure nosaltres mateixos o que podem veure en el nostre entorn més immediat.

No em posaré més misteriosa del compte. La història que ens porta Claire Fuller parlen de la Jeanie i en Julius, uns germans bessons de 51 anys que viuen a les afores d’un poblet d’Anglaterra, en un entorn una mica aïllat. S’estan amb la mare, la Dot (nom més british, impossible), i passen amb molt poc. Ells no controlen res, tot està en mans de la mare, o sigui que quan aquesta mor de cop no saben ni com han de tramitar la defunció i l’enterrament. 

Aquesta incapacitat per actuar, que abasta tots els àmbits, generarà tota mena de problemes i obstacles. Però no només això: poc a poc aniran descobrint veritats que els hi han estat ocultades, errors creats per malentesos i amors egoistes que poden malbaratar vides. Serà com si la vida tornés a començar, i haureu de llegir-vos el llibre per saber si se’n surten.

No us puc donar més pistes, però vull tancar el cercle i tornar al que deia al principi: és un llibre que m’ha agradat molt perquè, poc a poc, com qui no vol la cosa, se’t fica a dins i empatitzes amb els protagonistes. Jo, potser perquè tinc exactament la mateixa edat que ells dos, m’hi he sentit molt propera i he vist com hauria pogut ser la meva vida si no hagués nascut a casa meva.

Vull acabar dient que la traducció, de Josefina Caball, és dolça i tendra quan ho ha de ser i trista o dura quan toca. I només em queda felicitar l’editorial per la bona tria i per la coberta tan bonica que li han fet. Realment, és un llibre eteri i, al mateix temps, resistent com les plantes de la tapa.

Le puits, de Lu Wenfu

Avui us vull parlar de Le puits, un llibre de Lu Wenfu que no sabia pas què em portaria. El vaig comprar una mica a l’atzar, sense haver llegit mai res d’aquest autor, i ha resultat una lectura força interessant. L’editorial ja era una bona garantia, ja que Editions Picquier té un bon assortiment de literatura xinesa i de l’Àsia Oriental en general.

Com he comentat en altres ocasions (fins i tot al podcast que fem amb la Mireia Vargas Urpí, L’any de la rata), a la Xina hi ha una tradició important de novel·les curtes (o relats llargs, com ho vulgueu dir), que troben lloc en el sistema editorial amb una certa facilitat. Estem parlant de narracions que ronden les 80-100 pàgines i que permeten desenvolupar raonablement personatges i trama. Són doncs, una mena de text força interessant per a servidora, que en els relats més curts troba a faltar aquest aprofundiment.

En el cas que ens ocupa, el llibre inclou dues novel·les breus: “Le puits” (El pou) i “Le diplôme” (El diploma). Totes dues ens porten la vida dels carrerons antics de Suzhou, en una època en què tothom es coneixia i les xafarderies volaven. 

En el primer cas, com ja anuncia el títol, tot surt arran d’un pou: és el punt de concentració de les veïnes, que hi van a buscar aigua (no hi havia aigua corrent) i aprofiten per fer-la petar. Just davant del pou hi viuen en Zhu Shiyi i sa mare, d’una família de mitjans vinguda a menys. Es vol casar amb una noia maca, que faci les feines de casa i que tingui un cert nivell intel·lectual, i finalment troba la Xu Lisha: formació universitària i molt bufona. Tot va bé fins que es casen i la noia va a viure a casa amb ells. La sogra es destapa com a bitxo autoritari i comencen les desgràcies. Us sorprendrà veure fins on pot arribar la gent per aconseguir el que vol, i el poc suport que pot donar el veïnat a la noia: enveja?

En el segon cas ens trobem una família formada per cinc persones (la Li Manli, el seu marit, el fill i la jove, i el net) que viuen en una casa plena de trastos i records. Cada vegada que la família vol reformar una mica la casa, es troben amb el mateix problema: no hi ha manera que la Li llenci coses i desbarassi una mica l’espai. Qui creieu que acabarà guanyant aquesta batalla per la renovació de l’espai? 

En resum, tot i que no és un llibre imprescindible, és una lectura àgil i interessant que retrata amb precisió la vida a la Xina de fa 30-40 anys i que permet veure enveges, gelos, ambicions de poder i moltes altres coses.