Com més lluny, millor?

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

gegants_gelUna vegada més, m’ha sorprès la qualitat que hi ha a casa nostra. Ja em perdonareu, però jo vinc d’un pseudosilenci en què les millors novel·les sempre eren d’autors estrangers, amb traduccions més o menys afortunades. I si una novel·la era bona, tractava, bàsicament, “coses nostres”.

I m’alegra molt veure que hi ha autors d’aquí que estan trencant el motlle i que són capaços de recrear panorames molt llunyans, com ara Ushuaia o Islàndia, sense perdre ni un punt de credibilitat i aplom.

Què he llegit, doncs, aquesta vegada? Ha sigut Gegants de gel, de Joan Benesiu, publicat per Edicions del Periscopi. Si us llegiu el resum que hi ha a la portada, ja veureu de què va: històries entrellaçades al voltant d’una taula de bar. Fins aquí, tot normal. Però us he de dir que a poc a poc la història enganxa i que hi ha imprevistos (aix, no puc dir-vos quins perquè seria un spoiler!) i que m’he trobat buscant els llocs que hi surten al Google Maps (jo, la freak!). També podreu veure pinzellades històriques, com ara el periple d’una part dels refugiats polonesos de la Segona Guerra Mundial.

Potser el que m’ha sobrat una mica són les mencions de llibres i autors (que, diguem-ho clar, no conec), que en algun punt m’ha semblat que no eren necessàries. A part d’això, tot plegat és pràcticament perfecte: història, presentació, experiència sensorial…

Ah, i tinc una anècdota: el llibre està escrit en valencià. I aquí servidora no se’n va adonar i es va pensar que hi havia una falta a la portada (aaaargh!) i va escriure a Edicions del Periscopi i tot. Sort que tenen moooolta paciència i em van fer veure la llum.

En resum: un molt bon llibre, que podeu regalar tranquil·lament la setmana que ve. O quan sigui, en realitat.

Propera parada: recomanacions per a Sant Jordi.

Presentació al Col·legi de Periodistes

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

11159487_814691068567745_2385599312933101302_nSí, gent, sí. Ja hem presentat la guia. L’acte es va fer el dia 14 al Col·legi de Periodistes, i vam estar molt ben acompanyades.

Abans de res, vull tornar a donar les gràcies a l’equip de la Direcció General de Política Lingüística que tant ens ha ajudat en la fase final de la guia: la correcció de galerades, la maquetació del material, la creació dels annexos consultables a Internet… sense ells, la guia hauria sortit, però seria ben diferent de com és ara i, potser, no seria una obra d’accés totalment gratuït i lliure. La podeu trobar aquí, a la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística.

L’acte va començar amb la intervenció de la directora general, l’Ester Franquesa, que va saber connectar perfectament la seva introducció amb la presentació tècnica de la Sara Rovira i l’Helena Casas, caps visibles del projecte, i l’explicació d’en Sergi Vicente, excorresponsal de TV3 a Pequín i actual director de Barcelona Televisió, algú que està en una posició privilegiada per parlar d’una guia com la nostra des del punt de vista de l’usuari.

11129923_814691035234415_2192356507569757774_nEntre el públic hi havia la resta dels membres de l’equip de recerca (el TXICC) que ha elaborat el material de la guia, gent de la DGPL que ha intervingut en el projecte, usuaris futurs de la guia, simpatitzants diversos… i en Francesc Canals (@francesc_canals), el proper corresponsal de TV3 a la Xina, que, segurament, serà un usuari de referència de la guia.

Pel que fa a la guia, com us deia més amunt, és totalment gratuïta i la podreu trobar al web de la DGPL. També podeu accedir-hi des del web de l’Ésadir (el Portal Lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Així mateix, aviat podreu consultar els termes xinesos del glossari directament al Cercaterm, la gran eina del Termcat, que també ha col·laborat en aquest projecte assessorant-nos en casos concrets.

Esperem que aquesta guia us sigui útil.

Lila no és un color

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

LilaO sí. Pot ser el color de la pobresa, de la vida al marge de la societat, dels nens que no vol ningú, dels adolescents que fugen de casa, de l’alcoholisme, del perill, de les navalles amagades.

L’entorn en què se situa Lila, de Marilynne Robinson, no és gaire habitual per a nosaltres: els grans camps del centre dels Estats Units, la vida en petites comunitats rurals que no solem veure en les grans novel·les que ens arriben d’aquest país. Robinson és una autora coneguda al seu país i ha rebut premis i distincions diversos, com ara el premi Pulitzer (per una novel·la anterior, Gilead, on la Lila fa un cameo) i, també, el National Book Critics Circle Award amb Lila. Així, doncs, Edicions de 1984 ha tingut molt encert a l’hora de triar aquesta obra i de fer-nos-la arribar tan ràpid (en català, febrer-març del 2015; en anglès, tot just el 2014).

Com podeu llegir a l’article de la Marina Espasa publicat a l’Ara Llegim del dia 11 d’abril, la protagonista d’aquesta història, la Lila, és una dona que ha hagut de créixer, com deiem més amunt, al marge de la societat, espavilant-se com podia. La història comença amb el “rapte” de la Lila per part de la Doll, una dona que la vol cuidar i que veu que està molt desatesa, i a partir d’aquí anem avançant, saltem, tornem enrere, tornem endavant, tot de giragonses, fins que ens la trobem “ben situada” amb un pastor religiós. I tot això amb poques separacions entre paràgrafs, sense capítols, sense parts del llibre: tot va seguit, tot surt tal com raja, com si realment estiguéssim dins del cap de la Lila i veiéssim com ella va recordant les coses a estones, entre feina i feina.

És una obra que ja tenia a la llista abans que sortís en català, i que vaig estar a punt de comprar en anglès. Al final, però, se li van colar altres coses pel davant i va arribar la traducció de l’Esther Tallada. I vaig decidir donar un vot de confiança a la traducció, que trobo que és correcta i que flueix perfectament. Potser no s’ha pogut reflectir exactament l’anglès incorrecte o dialectal de determinats personatges (no he vist l’original), però era un risc que calia córrer i que ha valgut la pena. Un altre per a la llista de Sant Jordi, que us espera el dia 21 d’abril. 🙂

Guia d’estil per al tractament de mots xinesos

On Per sifuroIn Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui us escric per recomanar un llibre que no trobareu a les llibreries, però que us podreu descarregar gratuïtament d’Internet.
Aquest dimarts dia 14 d’abril el grup de recerca de la UAB sobre traducció del xinès (TXICC), grup al qual pertanyo, i la Direcció General de Política Lingüística presentem la Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català en un acte que tindrà lloc al Col·legi de Periodistes a les 18 h. L’acte el presidirà la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, i hi intervindran la Sara Rovira-Esteva i l’Helena Casas-Tost (en representació del TXICC) i el director de Barcelona Televisió, Sergi Vicente, que va ser corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a la Xina fins al desembre del 2014.
I de què va, aquesta guia?
Heu dubtat mai si s’ha d’escriure Pequín o Beijing? Us heu trobat algun cop que heu d’informar d’una notícia sobre la Xina i no sabeu com pronunciar el nom del protagonista? Us heu preguntat algun cop com cal escriure un mot xinès en català, com ara wok o taitxí? Us agradaria saber a què fa referència exactament la Festa de la Primavera, que tant celebren els xinesos? Heu observat mai que hi ha vacil·lació o incoherències en alguns mitjans amb referència a algun mot xinès? Heu consultat mai una guia d’estil o Internet buscant resoldre un dubte relacionat amb alguna d’aquestes qüestions sense cap èxit?
Si la resposta a alguna d’aquestes preguntes és que sí, necessiteu la Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català, que pretén posar a l’abast dels professionals, les institucions i el públic en general una obra de referència que estableixi uns criteris clars i consensuats sobre com cal tractar els termes i els referents xinesos en un text en català per estandarditzar-ne l’ús. Aquesta guia, feta des del rigor acadèmic per un equip de sinòlogues amb una llarga trajectòria professional, neix amb l’objectiu d’esdevenir una eina de consulta fàcil, informativa i, sobretot, útil.
Per assistir a l’acte de presentació d’aquesta obra, cal reservar plaça. O sigui que no us encanteu i envieu un missatge a autoaprenentatge.cultura@gencat.cat indicant-hi el nom i cognoms (i, millor encara, també el NIF) perquè us tinguem en compte!
Us deixo l’enllaç a la web de la Direcció General de Política Lingüística, on trobareu la informació completa sobre l’acte.

La fuite du temps

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.

FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.

En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat.

Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.

Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.

En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.