Lectures d’estiu 2018

Amb l’estiu arriben les vacances, com a mínim per a la majoria. I els qui encara treballem també pensem on ens agradaria anar a perdre’ns uns quants dies. Per aquest motiu, us presentem les lectures d’estiu per al 2018 en funció de les destinacions on ens agraria anar de viatge. Les propostes són llibres interessants, és clar, però el filtre que hem utilitzat és el de fer referència a obres que us poden ajudar a situar en el mapa llocs que visitareu o que us agradaria visitar. Us recomano que us les llegiu amb el Google Maps ben a prop.

La France

Couleurs de l'incendie, lectures d'estiuFrança és la flamant campiona del mundial de futbol d’enguany, però és molt més que això. La literatura francesa és un punt de referència per a tot el món. I no us podria deixar en millors mans que les de Pierre Lemaitre. Us en recomano dues obres: Ens veurem allà daltCouleurs de l’incendie. Totes dues us portaran a París i us permetran situar carrers molt coneguts.

Països nòrdics i bàltics

Continuem amb les lectures d’estiu. Una de les millors maneres de conèixer els carrers d’Oslo o d’Estocolm és llegint novel·les policíaques. I tots sabem que, d’això, els escandinaus en saben molt. Si us interessa Noruega, us recomano qualsevol de les obres de Jo Nesbø, especialment El pit-roig. Nesbø us farà passejar per tot el centre de la capital. Si, en canvi, us interessa més Estocolm i ciutats properes, us recomano The crow girl, del duet Eriksson-Sundquist, que publiquen sota el nom Erik Axl Sund. És un llibre que us portarà pels suburbis de la capital i el barri de Sordermalm.

No podem deixar el nord europeu sense una autora bàltica que m’agrada molt i que vaig proposar a la meva llista de Nobels. Es tracta de la Sofi Oksanen, i us recomano moltíssim Quan els coloms van desaparèixer. En aquest cas, coneixereu part de la història d’Estonia durant la primera meitat del segle XX. Extremadament interessant.

Islàndia i Groenlàndia

El silenci del far, lectures d'estiuNo, no és que hi vagi de vacanes, però les ganes no em falten. Pel que fa a Islàndia, us recomano El silenci del far. Es tracta d’una de les històries de família més interessants que he llegit en els últims anys, i l’autor és km 0: l’Albert Juvany.

Quant a Groenlàndia, he de dir que per a mi és un misteri. Pràcticament, una terra mítica. Ara bé, el que més em xoca és que un terreny tan gran depengui d’un país tan petit com Dinamarca. I és precisament un autor danès, Kim Leine, qui ens porta uns retrats durs i al mateix temps fantàstics de Groenlàndia amb els llibres Tunu i El fiordo de la eternidad. El primer, dur; el segon, èpic, i tots dos absolutament recomanables.

Estats Units

lectures d'estiuEstats Units és immens, amb una diversitat social i geogràfica tremebunda. Per aquest motiu, les lectures d’estiu són una bona manera de viatjar-hi gratis. La meva humil tria inclou quatre autors que toquen temes i zones diferents, i algun us sorprendrà:

  • El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead. Una història sobre els esclaus de les plantacions del Sud i de com aconseguien escapar cap al nord. Un gran llibre.
  • La desaparició de Stephanie Mailer, de Joel Dicker. Aquesta és la sorpresa: un autor suís que escriu en francès i situa les seves novel·les a la costa nord-est dels Estats Units. L’he llegit però no he tingut temps de parlar-vos-en (espero fer-ho a l’agost).
  • A Book of American Martyrs, de Joyce Carol Oates. Una història que us portarà als estats on l’Amèrica de Trump treu el nas més del que seria desitjable.
  • Cançó de la plana i Capvespre, de Kent Haruf. Són les dues primeres parts d’una trilogia situada als grans espais de Colorado. De lectura tranquil·la, són uns llibres excel·lents per transportar-nos a un estat que, desenganyem-nos, ben pocs visitarem.

Turquia

Els llibres que he llegit sobre Istanbul solen tenir alguna cosa de màgic, bigarrat i tradicional. En aquest sentit, us recomano Una sensación extraña, d’Orham Pamuk, i Istanbul Istanbul, de Burhan Sönmez. Així, el primer us portarà una família tradicional, amb un home que es guanya la vida venent els seus productes pel carrer. En canvi, el segon us parlarà de la repressió que pateix el país, i ho fa des del punt de vista d’uns detinguts que estan a la presió.

Les antípodes

Austràlia, Nova Zelanda. No us agradaria veure per un forat com s’hi viu? Si és que sí, proveu aquests dos llibres de Richard Flanagan. El primer, L’estret camí cap al nord profund, és tota una lliçó d’història, ja que evoca un capítol poc conegut de la segona guerra mundial. El segon, Desig, us porta a la Tasmània colonial, i us explicarà coses que realment no oblidareu. I si voleu rematar la descoberta colonial d’Australia, remateu-ho amb The Luminaries (també en català), d’Eleanor Catton, el Man Booker Prize més jove de la història.

La Xina

Crónica de una explosión, lectures d'estiuTanco fent proselitisme amb lectures d’estiu xineses. Si us cosa soc, és tossuda. I no pot ser que ningú no s’hagi llegit obres de Yan Lianke o de Yu Hua (recordem-ho, en xinès el cognom va al davant). Diuen que Yan té alguna cosa de Gabriel García Márquez. No soc gaire bona trobant a qui s’assemblen els bebès ni a quin autor s’assembla un altre autor, però diria que aquí tenen raó.

Us recomano que llegiu Crónica de una explosión, que no us farà conèixer els carrers de cap ciutat concreta, però sí que us obrirà la porta a la situació actual de la societat xinesa. Per altra banda tenim Yu Hua, un crack com n’hi ha pocs. Amb ell coneixereu carrers i places, ja que escriu sobre entorns més urbans que Yan Lianke. Pràcticament tot el que escriu és de cinc estrelles, però posats a triar us recomano BrothersEl passat i els càstigs (segurament, l’única obra que tenim en català).

I fins aquí les lectures d’estiu

Bé, crec que en aquesta entrada trobareu prou material per l’estiu i una mica més enllà, mentre esperem les novetats de la tardor, que es comencen a descobrir, poderoses. Així, doncs, espero saber dominar la meva impaciència i no comprar-me en anglès a l’agost el que em podria llegir en català a partir del setembre…

Bon estiu!

 

Els vostres autors preferits: resultats

Fa un temps vam engegar una enquesta per saber quins són els vostres autors preferits, quin tipus de ficció us agrada més, si teniu en compte els traductors o no… i alguna altra cosa. La vam anomenar “El meu Nobel” i ara, abans de posar-vos/posar-nos deures per a aquestes vacances, he pensat que estaria bé fer-vos un resum de què heu votat. També cal recordar que sortegem un llum de lectura entre les bones ànimes que heu participat a l’enquesta. Som-hi doncs!

Per començar, us he de dir que els participants només estan d’acord en una cosa: cap no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Era previsible. 🙂

A partir d’aquí, però, hi ha diversitat d’opinions en tota la resta. Anem per parts.

els vostres autors preferitsCom podeu veure a la gràfica, el gènere que més ha agradat és la novel·la històrica, seguida de prop per les sagues familiars. Admeto que trobo molt interessants totes dues opcions, i que les sagues familiars donen per a molt més del que sembla. I atenció: la no ficció adquireix un paper important, ja que està en el grup de gèneres que ocupen el tercer lloc (pas mal!).

Els llibres, traduïts o no?

Original o traduccióEl segon aspecte que volíem valorar era si us agrada més llegir les obres en idioma original o si preferiu les novel·les traduïdes. Com podeu veure, gairebé la meitat preferiu llegir els llibres en versió original, tot i que hi ha un percentatge important, més del 35%, a qui us és igual. Un altre dia parlarem d’aquest tema, i potser també en farem una enquesta.

El següent que volíem saber és quina importància doneu al paper del traductor. Aquest professional és molt important per fer-vos arribar els vostres autors preferits. En aquest cas us vam deixar un camp obert perquè ens donéssiu la vostra opinió. Per això, és el camp on tenim més diversitat de respostes. Tenim un participant que diu que no hi dona cap tipus d’importància. En canvi, la resta, tots, valoren d’una manera o altra el traductor. A tall de resum, ens quedem amb aquestes afirmacions:

  • Sí que m’hi fixo, […] però el traductor només el perceps quan el text grinyola.
  • [Els traductors] poden espatllar o no una novel·la.
  • Abans m’era igual, però ara sí que m’hi fixo […].

De fet, alguns participants fins i tot ens donen alguns noms de traductors que, per a ells, són de tota confiança. Aquí els teniu: Josefina Caball, Anna Casassas, Yannick Garcia, Ramon Farrés, Xavier Pàmies, Albert Torrescasana, Dolors Udina. Totalment d’acord que són garantia de qualitat, i encara n’afegiria algun altre.

Literatures del món

literatures del mónI ara toca parlar de les literatures que us agraden més. Com podeu veure al pastisset, el 75% dels enquestats diuen que llegeixen una mica de tot, i la resta es reparteix, a parts iguals, entre la literatura catalana, la britànica, la irlandesa, la francòfona i les hispanes. I és que, en realitat, de llibres bons se’n fan a tots els països.

Passem als autors que us preguntava si havíeu llegit i si us havien agradat. Com us deia al principi, ningú no ha llegit els dos autors xinesos que us proposava. Els dos autors més llegits (i que més han agradat) són Albert Sánchez-Piñol i Jaume Cabré, tot i que també hi ha algun lector a qui no han agradat. I aquí arriba la sorpresa. En tercer lloc es perfila Gerbrand Bakker, un autor que ha publicat una editorial petita i que ha agradat a tothom qui l’ha llegit. Ídem amb Jo Nesbø i Colm Toíbín: els qui els han tastat no en tenen queixa. Finalment, les menys llegides són Sofi Oksanen i Zadie Smith. Haurem de fer campanya perquè arribin més al català i perquè les llegiu més!

Els vostres autors preferits

Per tancar aquesta entrada, tenim un altre aspecte de resposta lliure. Es tracta de dir qui nominaríeu per al Nobel, i no té un guanyador clar. Els únics que han tingut més d’un vot són Albert Sánchez-Piñol, Haruki Murakami i David Grossman. Pel que fa a la resta, hi ha disparitat de propostes, però es nota la feina de les petites editorials catalanes (Terrin, Cartarescu, Baxauli… ).

Important: hi ha una bona representació de dones. L’encapçalen Zadie Smith, Alice Munro (de fet, ja el té) i Margaret Atwood. I també hi ha algun candidat de la llista d’autors que us havia comentat a l’apartat anterior. Quins? Zadie Smith, Sofi Oksanen i Colm Toíbín. Algú esmenta George Saunders, que sembla que és l’autor de la temporada. Ah, i una sorpresa per al final: algú ens proposa Helle Helle. Justament la missió d’aquest estiu és llegir el meu primer llibre en danès, escrit per ella. Espero no morir en l’intent.

Només ens queda una cosa per tancar l’entrada sobre els vostres autors preferits. Sí, hem d’anunciar qui ha sigut el guanyador del modest llumet que sortejàvem entre els participants. El sorteig s’ha fet des d’aleatorius.com, on només has d’introduir el número de participants. La guanyadora és el número 13, la Roser T., que ha proposat Margaret Atwood com a Nobel. Ja m’hi he posat en contacte per correu electrònic.

Última hora! Breaking news!

Hem vist una notícia quan ja teníem preparada l’entrada sobre els vostres autors prefeits. Potser ja sabeu que aquest any no es triarà cap Nobel de literatura. Vista la situació, un grup de personalitats sueques s’han organitzat per fer un Nobel alternatiu. El grup es diu “La nova acadèmia” i agrupa escriptors, bibliotecaris i altres perfils culturals. El que han fet és triar una llista de 46 autors, i ara ens toca votar a nosaltres. De les nostres votacions en sortiran 4 finalistes (2 homes i 2 dones), i un grup d’experts triaran el guanyador. No deixeu escapar l’oportunitat de donar la vostra opinió. Jo ja ho he fet. 🙂

I la setmana que ve... deures d'estiu!

Couleurs de l’incendie: Lemaitre magistral

Couleurs de l'incendieBrillant. Magnífic. Formidable. Així és Couleurs de l’incendie (Els colors de l’incendi), la segona part de la trilogia iniciada amb Ens veurem allà dalt. Pierre Lemaitre torna la encertar de ple amb una obra que, tot i que comparteix protagonistes amb l’anterior, té un aire tot diferent.

Així, doncs, en aquest llibre retrobem la Madeleine, l’hereva de la família Péricourt. També hi retrobarem el senyor Dupré, antic subordinat de l’exmarit de la Madeleine. Ells dos són l’ànima d’aquest llibre tan ben trenat que, tot i tenir més de 500 pàgines, m’he llegit en tot just 4 dies. I és que un cop te’l comences a llegir no te’n pots desenganxar.

Tot comença amb l’enterrament de Marcel Péricourt, el pare de la Madeleine. Aquí veurem com van fent acte de presència els personatges principals, des de Gustave Joubert fins a l’André Delcourt, passant per la Léonce Picard i en Charles Péricourt. Tots ells fan una cosa o altra que afectarà la vida de la Madeleine. I la primera cosa que passa és que el seu fill, en Paul, de 7 anys, es tira daltabaix d’una finestra.

Ah, la Madeleine… aquí s’inicien les seves desgràcies. Al principi, és una bleda solellada, una toia de concurs, una fava. A tot diu que sí, firma tots els papers. Només està pendent del seu fill, i no és ni capaç de preveure els aspectes més pràctics, com ara comprar una cadira de rodes. És rica, i ja té gent que ho fa, tot això. És rica, i ni s’imagina que un dia pugui deixar-ho de ser.

Quins són els couleurs de l’incendie?

Per tot això, quan veu que les coses no van bé i que no podrà mantenir el statu quo, ha de fer el cor fort, començar una nova vida i buscar aliats. I aquí entra en Dupré.

A partir d’aquí, el llibre entra en una espiral d’acció que us portarà fins on no us imagineu. Per exemple: no us perdeu l’evolució d’en Paul, que quan comença la novel·la tot just té 7 anys i és un ocellet espantadís. Ell i sa mare faran camí i s’espavilaran. No us dic fins a quin punt, que us xafaria la història!

Les 530 pàgines de la versió francesa es fan curtes, no ho dubteu. Si podeu llegir en aquest idioma, endavant (en trobareu una mostra a la web de l’editorial Albin Michel). Si no, prengueu paciència perquè sembla que Bromera la publicarà en català l’any que ve. Encara que sembla molt enllà, el temps passa volant i el tindreu a les mans abans del que us penseu. Mentrestant, si encara no us heu llegit Ens veurem allà dalt, feu-ho. També us podeu llegir aquesta entrevista amb Pierre Lemaitre (en francès).

Carré-Pons i la mala llet

Com s'esbrava la mala lletSí, hi ha llibres amb títols que tenen ganxo, com ara Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons. La portada, típica de Club Editor, també destaca perquè és molt taronja (no com a la image). En definitiva, em vaig comprar el llibre perquè aquest títol és com un drap vermell davant d’un toro. I, és clar, en un món on cada vegada hi ha més i més llibres, els draps vermells són necessaris i abunden. El que passa és que, després, no tots els llibres estan al nivell. No és el cas d’aquest.

En aquest petit gran llibre hi trobarem vuit relats sobre diferents aspectes de la vellesa. En alguns, els protagonistes volen viure la vida. En altres, tot i que encara són vius, ja estan absents del món que els envolta. També hi trobem el punt de vista dels seus familiars, que són objecte de les seves crítiques. Perquè en aquest llibre hi ha mala llet, sí, i també mirades blanes sobre un món que s’esvaeix.

Petit detall de Com s’esbrava la mala llet

A “Doble sis” hi trobarem parelles que s’han fet grans, en què un ha de cuidar l’altre. I, mentre el cuida, es planteja si podria començar una vida nova, ara que l’altre comença a no ser-hi del tot. No hi és del tot? Segur? Per altra banda, si parlem començar una vida nova, cal esmentar “El ball”, una escena situada en un casal d’avis. Tot ell té un toc descarnat, amb uns protagonistes que volen aprofitar el temps que els queda.

M’ha agradat molt la tossuderia de l’avi d’“El cotxe nou”, que en reclama un per “treure a passeig les cacatues”. Sí, les cacatues. Una de les coses que trobem en aquest llibre és la franquesa de gent molt gran que ja està de volta de tot i no s’està de dir res. Ho trobarem també a “Com s’esbrava la mala llet”, on el protagonista no s’està de colpejar qui sigui per aconseguir el què vol. I tambe apareix a “Sembles un pallasso”, potser el meu preferit, un relat en què la mare és una mica bully i mai no li troba res bé a la filla.

En canvi, no he connectat amb “Punt de creu”, un relat de tons tan intimistes que no hi he sabut entrar. Soc més de coses com ara “Quan s’acaba el dinar”, on fins i tot sentim el soroll que fan. Deixo per al final “Una muntanya d’impedits”, una de les històries més tendres d’aquest recull. Hi trobareu la història d’un home amb Alzheimer i un net que pateix molt per ell.

En resum, crec que és un bon llibre que se m’ha quedat un pèl curt. Són 119 pàgines plenes d’estampes i sentiments que fan de molt bon llegir. Segur que aquest Sant Jordi acabarà dins de més d’una bossa! Si, mentrestant, voleu llegir relats curts, podeu fer una ullada a La nostra vida vertical.

No us oblideu de participar en la nostra enquesta El meu Nobel, on ens podeu comentar quins són els vostres autors preferits i, si voleu, participar en el sorteig d'un llum de lectura. Compartirem els resultats amb tots vosaltres!

Montecarlo – Terrin: història d’una obsessió

Montecarlo-Terrin.jpgUna vegada més, Raig Verd ens ofereix un llibre amb traducció de Maria Rosich, Montecarlo. Aquesta combinació ja comença a ser un clàssic al meu prestatge de llibres. 🙂

Afegiu-hi que l’autor, Peter Terrin, torna a la línia que ens oferia a El vigilant i tenim una història sòlida, amb un narrador que és capaç de fer-nos entrar en el cap del protagonista. Mentre a El vigilant el sentiment predominant era l’angoixa, barrejada amb claustrofòbia, a Montecarlo tenim l’obsessió per una actriu que no reconeix i agraeix el que el protagonista, en Jack, es pensa que va ser una proesa.

I què hi trobarem, a Montecarlo?

El llibre comença amb una introducció a la vida d’en Jack, la seva infantesa i el poble on va créixer. També hi trobarem el que va passar abans que comencés una cursa a Montecarlo als anys seixanta. Aquesta cursa és presidida per Rainier i Grace Kelly (tot i que al llibre no se n’acaba de donar el nom). Arribats en aquest punt, es produeix el drama i vivim la recuperació de les ferides i la tornada a casa.

I és a partir d’aquí quan Terrin comença a desplegar les seves dots narratives. Aquí sentim l’obsessió d’en Jack per la Deedee, l’actriu a qui salva la vida a Montecarlo. Ell n’espera un mínim reconeixement. Somnia despert, imagina coses… i ja és impossible desenganxar-se el llibre de les mans fins a acabar-lo. L’autor aconsegueix que sentim el que sent el protagonista, tot i que nosaltres tenim més perspectiva que ell. Aixi, en certa manera, podem intuir com acabarà el tema del reconeixement.

La traducció, com és habitual en la Maria Rosich, s’intueix minuciosa a l’hora de fer-nos arribar el missatge original. No hi ha res que soni estrany, tot i que sí que hi ha algunes petites errades de concordança que convindria repassar de cara a properes edicions. Perquè una cosa sí que la tinc clara: hi haurà més edicions. Es tracta d’una història atractiva i amb capacitat per atraure-us des de bon principi. Si no em creieu, aneu a la pàgina web de Raig Verd i descarregueu-vos aquest pdf que conté el principi de la novel·la. Veureu que val molt la pena.

Sant Jordi ja s'intueix en l'aire, i a L'illa deserta comencem un esprint per arribar en plena forma a la nostra Diada. Per aquest motiu, fins a la setmana abans de Sant Jordi publicarem una entrada a la setmana, en lloc de l'entrada cada dues setmanes que sol ser la freqüència habitual.