Naked Earth

Eileen Chang. Naked Earth.
New York Review Books, 2015.
312 pàgines.

naked-earthZhang Ailing, també coneguda com a Eileen Chang, té una història interessant i atzarosa. Quan, finalment, es va instal·lar als Estats Units, el govern d’aquest país li va encarregar que escrivís Naked Earth com a element de propaganda contra la Xina de Mao. No sé si realment l’afany propagandista és el principal element motivador del llibre, però us puc dir que n’he llegit d’altres que expliquen històries més o menys similars.

D’altra banda, també he llegit que el llibre té un fons documental, i que es basa en fets reals que l’autora va compilar d’una manera o altra: fets que coneixia de primera mà i fets que li havien explicat tercers. Sí que és veritat que en la primera part, almenys, sembla que estiguem veient un documental i la part més íntima i sentimental del protagonista queda amagada: tot just ensumem el començament de la seva història d’amor amb una companya. Per a mi, aquesta és la part que més valor té, la part on veiem estrictament què va succeir al camp durant la dècada de 1950, les autoconfessions, les sessions de crítica, etc.

Ara bé, el llibre té una segona part, que comença quan el protagonista, en Liu Ch’üan, se’n va a Shanghai. Aquí guanya pes la seva vida personal i en perd una mica la faceta documental i, tot i que podem veure els abusos i despropòsits de l’època, al final acaba imperant el destí d’ell i dels personatges que li són més propers.

En definitiva, doncs, diria que és un llibre més de tota la corrua de llibres dedicats a tot el que va passar amb Mao al poder, totes les misèries del règim. Potser té una mica més de valor perquè l’autora el va escriure en un temps relativament proper al moment en què van passar els fets, però si ja heu llegit altres històries sobre el mateix tema veureu que, de fet, tots acaben repassant el mateix.

La plaine

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m’ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d’un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m’ho trobo. 🙂

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M’he llegit les 476 pàgines en poc més d’una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m’he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l’única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d’estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida… al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l’autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n’oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de “fer les seves necessitats” en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l’ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n’hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l’autor se n’hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l’ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l’editor hi trobareu un pdf de mostra.

Generación Mao

Xinran. Generación Mao
Editorial emecé, 2009.
586 pàgines.
Títol original: China Witness.
Traductor: Aleix Montoto.


Aquest llibre reprodueix en forma d’entrevistes la investigació que l’escriptora i periodista Xinran va fer durant dues dècades. En aquestes entrevistes, l’autora recull les vivències personals de gairebé vint persones que han viscut els grans canvis polítics i socials del segle XX a la Xina: des de la caiguda de l’antic règim imperial fins a l’obertura econòmica de la dècada de 1980.


Cal dir que, en general, la manera d’expressar-se que es fa servir en aquest llibre és molt mesurada i discreta. Un estil molt xinès, es podria dir: no es fan recriminacions ni es dóna (gaire) la culpa al govern ni a Mao sobre les desgràcies esdevingudes, tot i que és evident que moltes d’aquestes persones, i moltes altres de la seva generació i de la següent, no van poder fer una vida “normal” (estudis, matrimoni, etc.) com la que ara poden fer els seus fills, i van viure sotmesos a la por que sembraven les diverses campanyes polítiques que van dominar la Xina durant la dècada de 1950 i fins al final de la Revolució Cultural.


És, doncs, un recull interessant de la realitat de mitjans segle XX, i tenim l’oportunitat de veure que totes les novel·les que s’han escrit (i encara s’escriuen) sobre la Revolució Cultural i altres períodes traumàtics de la història xinesa tenen un fons molt i molt real. També és interessant destacar que l’autora, tot i que fa prop de vint anys que viu al Regne Unit, va viure de primera mà l’època de la Revolució Cultural, o sigui que sap de què parla i què busca quan entrevista els seus interlocutors.

Grandes pechos amplias caderas

MO Yan. Grandes pechos amplias caderas. Editorial Kailas, 2007. 836 pàgines.
Títol original: 丰乳肥臀
Traductor: Mariano Peyrou.


Mo Yan* és especialista en mostrar la vida quotidiana rural durant les primeres dècades del segle XX. És autor, entre altres novel·les, de la coneguda Sorgo rojo, que va servir de base per a la pel·lícula de Zhang Yimou que porta el mateix nom.

En totes dues novel·les destaca el paper de la dona-mare com a pilar que sosté la família davant tota mena d’adversitats, i totes dues novel·les tenen lloc en un mateix poble, “Gaomi del noreste”, i ens mostren l’evolució de les famílies al llarg (especialment) de la primera meitat del segle XX, que va veure el final de la Xina tradicional (caiguda de la dinastia Qing), la invasió japonesa, la lluita entre nacionalistes i comunistes, l’arribada del règim comunista i moments tan crítics com ara les purgues polítiques o les campanyes més sonades que va dur a terme Mao Zedong (el Gran salt endavant, la Revolució cultural… ).

Les relacions establertes per les dones de la família protagonista d’aquest llibre són el fil conductor del relat i ens permeten veure totes les etapes que hem indicat al paràgraf anterior. Pel que fa als personatges principals, podem dir que són la mare i el fill. La primera, tal com hem dit més amunt, és el pilar i la guia que orienta tota la família, amb un caràcter molt fort que la porta a superar tots els desastres (i us podem dir que n’hi ha uns quants!) que caben en les 800 pàgines del llibre. El fill, per la seva banda, és el germà petit de la família i està molt consentit… no us direm com acaba!

Pel que fa a l’edició d’aquest llibre, hem de dir que és molt agradable a la vista, amb una lletra de la mida justa en un paper de color crema que facilita la lectura. Tenim pendent de llegir una altra obra del mateix autor (publicada per la mateixa editorial): ja us la comentarem!

L’editorial Kailas dedica una atenció especial a obres xineses, o sigui que si voleu estar al cas de les seves publicacions us recomanem que visiteu el seu web: www.kailas.es.

* Mo Yan és un pseudònim que fa servir l’autor Guan Moye. En xinès, mo yan (莫言) vol dir “no parlis”.