Feia molt de temps que sentia a parlar de Lincoln al bardo, de George Saunders. Finalment, per tancar el 2018, el vaig demanar i me’l vaig llegir durant les vacances. És un llibre àgil de llegir, molt ben escrit i traduït, i t’enganxa de principi a final.

L’argument en sí ja sabeu de què va: el fill de Lincoln mor, i el seu esperit es queda vagarejant pel cementiri, esperant que son pare el vingui a veure. La meva humil opinió és que la història en sí no és el més destacat de l’obra. Ja em podeu fer vudú, els defensors de Saunders!

Aquest llibre, però, té un punt fort, molt fort, que és el que realment el fa especial. Per a mi, és molt més important la manera en què Saunders planteja la història, apta per a una obra de teatre, que no pas el que realment hi passa. Trobo extremadament interessant la combinació de veus narradores. Els esperits, la gent que assisteix a la festa de Lincoln, els extractes suposadament autèntics de diaris i llibres de l’època. Veureu que cada veu aporta un punt de vista diferent sobre la història i el que hi va passant. El resultat és un text complex i ric en matisos.

Les 100 veus de Lincoln al bardo

No les he comptades, però aquestes veus que us comentava poden ser, tranquil·lament, 100. O més. Si us poso un exemple, ho veureu més clar. En un moment de la novel·la, hi ha una festa de l’alta societat a cals Lincoln. Hi ha representants dels diversos estaments socials, des de militars fins a comerciants i periodistes. Enmig de tot el batibull, en Willie, el fill del president Lincoln, està malalt. Nosaltres, però, no veurem l’evolució de la malaltia amb un únic narrador. I tampoc la veure en tercera persona, ni en primera, ni en segona.

El que ens trobem és tot de comentaris, que van d’un paràgraf a diverses pàgines, que van fent els assistents a la festa. Cada paràgraf va acompanyat del nom de la persona que el fa, i aporta una visió diferent a una mateixa cosa. Així, doncs, hem d’anar recomponent la història a partir d’aquest puzzle de veus. Caldrà fet un petit esforç, és clar, però he de dir que és totalment satisfactori.

I una bona traducció, és clar!

Com ja dec haver dit en altre ocasions, però, un bon llibre en un altre idioma no és res sense una bona traducció. En aquest cas, cal agrair a Yannick Garcia la traducció tan treballada que ens ofereix, ja que hi ha personatges de diversos nivells socials (i lingüístics), i crec que ho ha reflectit molt bé. Mireu-vos com parlen els esperits dels negres, o dels petits lladres. No és fàcil de traslladar tot això al català, i si us mireu aquesta entrevista de Xavier Grasset a Yannick Garcia veureu com ho explica.

Per tancar, voldria recordar-vos també la gran feina que fa Edicions de 1984, de qui ja he llegit altres coses. Si voleu llegir més material d’aquesta editorial, us recomano L’edifici Iaqubian o Chicago. A mi em van agradar molt, i espero que també us agradin a vosaltres.