Desposseïts a Hongria

Desposseits_borbelyM’he llegit Els desposseïts, de Szilárd Borbély. És un dels llibres més tristos que mai he llegit. La brutícia, la foscor, la pobresa, el desamor… tot suma. I el més trist de tot és pensar que, pel que diuen, Borbély va conviure d’una manera o altra amb tot el que explica. Molt trist.

En aquest llibre, l’autor ens narra la infantesa d’un nen d’11 anys que passa fred i gana. Amb una mare que està superada per les circumstàncies i un pare que beu i no té una feina que els permeti tenir el mínim. Tot ho veiem des del punt de vista del nen, que és el narrador, i que amb les seves observacions i la seva manera de parlar fa que la història sigui encara més trista i dramàtica. Com explica els cops que rep el gat, com ens diu que encara es pixa al llit, com descriu la galleda plena d’aigua bruta i el drap (re-brut) que la mare fa servir per “netejar” la taula…

El poble on viuen és petit, com tots els pobles petits. La fantàstica foto que hi ha a la portada, de l’arxiu familiar de Tono Cristòfol (el maquetador), podria ser de qualsevol dels pobles on han crescut els nostres pares. L’àmbit que es recrea a la novel·la podria ser de postguerra a casa nostra. El dialecte que han triat els traductors és molt pròxim al del poble d’on ve la meva família. El que em queda més lluny és aquesta pobresa i marginalització extremes, però el fet que la resta d’elements sigui comuns amb part de la meva infantesa ha fet que em submergís en la narració de principi a final. Ha estat una lectura molt intensa.

També vull destacar els aspectes que acompanyen la història: la traducció, el disseny… Com sempre, Edicions del Periscopi ens ofereix una “experiència de l’usuari” total, amb aquestes portades tan característiques seves que porten el resum al davant. Com deia més amunt, la fotografia de la portada és preciosa, amb un nen petit, en blanc i negre, davant d’un galliner i un cobert. La traducció, magnífica. No deu ser fàcil traduir de l’hongarès, i el tàndem format per Jordi Giné i Imola Nikolett Szabó ha optat per transmetre’ns la part més col·loquial mitjançant l’ús d’un dels nostres dialectes més identificables per escrit, el català nord-occidental (en algun lloc he llegit que és català de la Seu d’Urgell, ho podeu confirmar?). Trobo que això dóna molta força als diàlegs, que ja de per si són forts per tots els temes que toquen.

En definitiva, doncs, aquest és un llibre que et remou les entranyes a fons. Però ja és això, el que busquem, quan llegim, no? Si, com jo, busqueu històries que no us deixin indiferents, proveu Els desposseïts. No us en penedireu.

Com més lluny, millor?

gegants_gelUna vegada més, m’ha sorprès la qualitat que hi ha a casa nostra. Ja em perdonareu, però jo vinc d’un pseudosilenci en què les millors novel·les sempre eren d’autors estrangers, amb traduccions més o menys afortunades. I si una novel·la era bona, tractava, bàsicament, “coses nostres”.

I m’alegra molt veure que hi ha autors d’aquí que estan trencant el motlle i que són capaços de recrear panorames molt llunyans, com ara Ushuaia o Islàndia, sense perdre ni un punt de credibilitat i aplom.

Què he llegit, doncs, aquesta vegada? Ha sigut Gegants de gel, de Joan Benesiu, publicat per Edicions del Periscopi. Si us llegiu el resum que hi ha a la portada, ja veureu de què va: històries entrellaçades al voltant d’una taula de bar. Fins aquí, tot normal. Però us he de dir que a poc a poc la història enganxa i que hi ha imprevistos (aix, no puc dir-vos quins perquè seria un spoiler!) i que m’he trobat buscant els llocs que hi surten al Google Maps (jo, la freak!). També podreu veure pinzellades històriques, com ara el periple d’una part dels refugiats polonesos de la Segona Guerra Mundial.

Potser el que m’ha sobrat una mica són les mencions de llibres i autors (que, diguem-ho clar, no conec), que en algun punt m’ha semblat que no eren necessàries. A part d’això, tot plegat és pràcticament perfecte: història, presentació, experiència sensorial…

Ah, i tinc una anècdota: el llibre està escrit en valencià. I aquí servidora no se’n va adonar i es va pensar que hi havia una falta a la portada (aaaargh!) i va escriure a Edicions del Periscopi i tot. Sort que tenen moooolta paciència i em van fer veure la llum.

En resum: un molt bon llibre, que podeu regalar tranquil·lament la setmana que ve. O quan sigui, en realitat.

Propera parada: recomanacions per a Sant Jordi.

El silenci, el far, el drama

EL-SILENCI-DEL-FAREls Reis em van portar El silenci del far, de l’Albert Juvany, i el vaig començar sense saber què m’hi trobaria. Buscava el far, el far, el far… Però tarda a aparèixer.

No és el típic llibre-muntanya russa, aquell que tarda 100 pàgines a situar-te, 50 més a accelerar i que, quan vas embalat, es para, torna a agafar ritme i, quan ets a la pàgina 400, comences a ensumar-te com acabarà i, després de tantes voltes, acaba de cop, amb un desenllaç de 15 pàgines.

No, no és això, no. El que et trobes és una història amb un ritme constant, molt ben mesurat. En només 232 pàgines, l’autor ens porta a una Islàndia molt creïble, fosca, petita, un món de pescadors i nits llargues, un poble on es coneix tothom i se sap tot. I la pressió al pit, l’ofec, l’angoixa que sents a mesura que t’endinses en la història i vas descobrint els detalls del passat de l’Anna, i d’en Gísli, i d’en Gunnar… I veus que ha passat alguna cosa molt grossa però no acabes de veure el què fins que ets pràcticament al final, quan apareix el far.

Una història d’amor, de solitud, d’intrigues i de secrets, en què l’Albert barreja situacions i converses d’ara i d’abans, sense marcar-les amb cursiva, ni guions per als diàlegs,ni res. Tot a pèl. I és d’aquesta manera que aconsegueix crear l’angoixa que us explicava més amunt. La sensació que sabem més coses que les que ens explica, la bufetada que rebem quan ens adonem que ens ha fet pensar una cosa mentre ens en preparava una altra…

Quan comences a llegit un autor que no coneixes, no saps què et trobaràs. I si, per postres, encara no ha publicat gaire, no tens prou referències. És aleshores quan la referència de l’editorial és important. En aquest cas, el llibre el publicava Edicions del Periscopi, una editorial del col·lectiu “Llegir en català” que cal tenir molt en compte.

Per tot això, us recomano molt que us llegiu aquest llibre. Una vegada més, el Periscopi ha apuntat i l’ha encertat. Chapeau a tots els implicats.

 

 

* Per acabar, us deixo amb la llista de música que, segons l’autor, acompanya aquesta història. I passegeu-vos per Húsavík amb el Google Maps per completar l’experiència!